El viatge del 48: Una passejada per les ruïnes de la guerra

PalmaMiquel Moragues Font és un dels joves que partiren de Petra l’any 1948 camí a Santiago. Fou la primera i única peregrinació de Mallorca a aquesta ciutat santa. Llavors tenia 21 anys i anava acompanyat de sis petrers més i del capellà Gabriel Bestard.

Ara en té 91 i és un dels darrers testimonis que queden per explicar l’aventura, que també emprengueren uns altres 1.000 joves de l’illa. A escala internacional, assegura que hi participaren fins a 100.000 persones d’Espanya, Portugal i Itàlia.

Malgrat el pas del temps, conserva la memòria intacta i diu que no oblidarà mai l’arribada a Santiago. Com a curiositat, explica que només menjaven xocolata perquè la sobrassada catalana era una espècie de camallot mal tallat i els ous bullits havien tornat dolents 15 dies després de cuinats.

D’entre els records més amargs, en canvi, té gravades les imatges d’un viatge marcat per les runes de la guerra. Havien passat nou anys de la darrera batalla, l’any 1939, però l’olor de lluita i violència encara es podia respirar.

Així ho narra Moragues: “Només ens deixaven avançar durant el dia. A la nit dormíem perquè estava prohibit anar per les carreteres. I sempre ho fèiem dins les esglésies. Estaven cremades per dedins a causa de la guerra. Els taulons i les estàtues estaven destrossats. El pitjor era observar aquestes ruïnes quan avançàvem pels pobles. A Madrid no hi havia ni una casa dreta. A l’estació del Nord, el cap despatxava els bitllets dins un vagó perquè no hi havia estació, estava tot destruït. Als passadissos hi havia caramulls de bloquets als costats. Feia nou anys que havia acabat la guerra però no s’havia arreglat. I el més impactant va ser que, de camí a l’Escorial, els pinars encara eren plens d’embalums de gent que havien tapat i no havien enterrat. També record que els pins no tenien fulles perquè eren tots plens de metralla”.

Setanta anys després, s’alegra que estableixin la peregrinació fins a Lluc. “Ara ja no és com un temps”, afirma, “perquè la gent camina molt, prova itineraris nous i hi ha llocs on descansar i menjar”. Sobretot, perquè “ara hi ha pau, llavors encara hi havia guerra”.