Viatge filosòfic a Nàpols (III)

PalmaDes del segle XVII es posa de moda entre els joves aristòcrates europeus el viatge iniciàtic de formació, l’anomenat Grand Tour, que segueix un circuit que inclou el pas per Itàlia per conèixer de primera mà el seu gran patrimoni artístic, monumental i arqueològic. Els filòsofs Diderot i D’Alambert defineixen aquesta nova tipologia de viatges il·lustrats a l’Enciclopèdia i els atribueixen la finalitat d’“examinar els hàbits i costums, i el caràcter de la resta de nacions” i d’analitzar-ne l’art, el gust estètic, l’economia i les ciències. Així, el nou viatger il·lustrat adopta una mirada filosòfica que consisteix a divulgar els ideals il·lustrats i contribuir al progrés de la humanitat. Dins aquest marc conceptual, s’han d’interpretar els testimonis dels viatges a Nàpols de Juan Andrés i Morell i del marquès de Sade.

L’humanista cristià i jesuïta alacantí Juan Andrés i Morell (1740-1817) viu a Nàpols la darrera etapa vital; desenvolupa diversos càrrecs institucionals, entre els quals destaca el de prefecte de la Biblioteca Reial (actual seu del Museu Arqueològic). Andrés aprofita la seva prefectura per catalogar el patrimoni bibliogràfic i lluitar contra els espolis, com deixa constància al text La biblioteca Real de Nápoles. Andrés pertany a l’Escola Universalista Espanyola, un moviment intel·lectual de caràcter global que impulsa el projecte d’una ciència humanista que integra disciplines humanistes i naturals, des d’un enfocament empirista i de literatura comparada. Andrés deixa com a testimoni de la seva estada a Nàpols i en altres ciutats italianes el monumental llibre de viatges Cartes familiars: viatge a Itàlia (1786-1800), compost per cinc volums, escrits mesclant el gènere epistolar i el de viatges. Les cartes sobre Nàpols formen part del volum segon. En el mateix tom parla del recorregut per altres localitats italianes, com Herculà i Mòdena, que realitza al llarg de cinc mesos als voltants de l’estiu de 1785.

Una gran ciutat europea

Andrés comença les cartes napolitanes fent una descripció física de Nàpols i presentant els elements que fan que sigui als seus ulls una gran ciutat europea, i deixa per a més endavant la relació de la ciutat amb el món clàssic d’Homer i Virgili. Només hi va romandre tretze dies, però creu que va tenir temps de fer-se una idea molt ajustada de la ciutat, excepte dels napolitans. Es fa ressò de la presència espanyola en el nom de carrers, edificis, palaus, monuments i inscripcions a sepulcres. Fa una comparança patrimonial entre Nàpols i Roma. Reconeix l’elegant arquitectura napolitana, però no pot competir amb l’abundant i meravellosa monumentalitat romana, especialment les esglésies. En canvi, considera que les catacumbes dels antics cristians són més dignes de veure que les de Roma. Fa un repàs detallat de les biblioteques existents i dels fons bibliogràfics, i destaca els manuscrits i llibres més valuosos, entre els quals n’hi ha de filosòfics, concretament els opuscles de Demòcrit sobre coses naturals i música, sis còdexs corresponents a tragèdies de Sèneca i una edició en anglès de Francis Bacon. La carta dedicada a la ciutat acaba posant en valor la bona tasca de les escoles de formació musical i la seva contribució al desenvolupament de la música europea amb nous talents. A continuació, passa a descriure els afores de Nàpols, el gran hospici de Capodimonte, els arcs de Matalona, el palau de Caserta i l’amfiteatre i la catedral de Càpua, i el túnel de Polissip que dona accés a la ciutat de Pozzuolo. L’interès per la lectura de la crònica del viatge s’incrementa amb la descripció del paisatge volcànic i les aigües sulfuroses amb les referències al món clàssic. En aquest punt del recorregut, Andrés excita la imaginació del lector i el convida a fusionar els topònims del paisatge amb els textos homèrics i virgilians. Així, va apareixent la llacuna Estígia amb el barquer de l’inframón Caront disposat a conduir els morts a l’Hades, la casa de la poderosa Circe, els Camps Elisis i el llac Avern, associat a Hèrcules i Enees, a l’infern i al ca Cèrber.

El marquès de Sade escriu Viatge a Itàlia (1784), un llibre molt singular que constitueix una raresa que contrasta amb la resta de la seva producció literària de caràcter pornogràfic. Existeix una edició castellana dels dos capítols del viatge a Itàlia dedicats a Nàpols, amb el títol Viaje a Nápoles (Casimiro, 2009) i que està escrit en un estil epistolar. En aquests capítols tracta dels hàbits i els costums napolitans de l’època, i descriu la ciutat i els afores, fa esment de les esglésies, els palaus, les biblioteques i els museus, i parla també de les excavacions de Pompeia i Herculà, i d’altres localitats de la Campània, com Salern i Capri, des d’un punt de vista crític. Sade arriba a Nàpols a principis de 1776, procedent de Roma, després d’haver passat per Florència, fugint de la justícia francesa i la condemna a mort, acusat de l’enverinament i la sodomització de dues prostitutes marselleses. Allà el rep un pintor francès anomenat Jean-Baptiste Tierce, que l’acompanyarà i li farà de guia. Durant cinc mesos recorre les ciutats, també visita els paratges naturals, la badia i els volcans.

Crítiques al seu comportament

Dels napolitans, en critica el mode de vestir i el comportament en general, diu que són grollers i bàrbars, com els seus jocs i espectacles, i també ignorants i apàtics, corruptes i depravats; diu que estan estancats i immersos en una mediocritat que contrasta amb el seu patrimoni i història, en part causada per les seves creences religioses i el mal gust en qüestions artístiques, i també per la mala educació. Pensa que necessiten progressar cultivant l’art i les noves ciències. És partidari d’honrar els artistes, el seu art i talent, però sense alimentar-ne els egos personals. Denuncia la depravació dels costums en matèria sexual i el llibertinatge que fa possible la prostitució infantil de nines de 4 i 5 anys, i els oferiments porta a porta de serveis sexuals per part de famílies senceres. Aquest sentiment de llàstima per l’abús de menors i la pederàstia contrasta radicalment amb la filosofia llibertina i els crims sexuals que defensarà posteriorment a les seves novel·les. Pensa que el poble té un temperament impetuós que explica que dirimeixi habitualment els conflictes a punyalades i tendeixi cap a la revolució. Del poble, també en diu que, a més de ser “supersticiós i brutal”, és ordenat i afable, i també espontani. Prefereix la burgesia a la noblesa, perquè és “cívica i sol·lícita”, i no orgullosa ni arrogant. D’altra banda, sent admiració per la bellesa del paisatge i la vegetació i el bon clima, fins al punt de dir que “aquí només s’ha de venir a cercar la naturalesa”. En un excurs, sosté que els filòsofs i els artistes no han de tenir preocupacions domèstiques. Deixa anar alguns comentaris anticipant la seva creença en la inferioritat de la humanitat en relació amb la naturalesa, que explica que situï els reis al mateix nivell que la resta de mortals. A la vegada, es presenta com un abanderat de la Il·lustració amb la denúncia del fanatisme i la superstició que caracteritzen el poble napolità i sobretot l’estament eclesiàstic, i es fa visible a través de la violència i els assassinats. Després de llegir la part dedicada a l’illa de Capri, i sobretot les descripcions detallades de la conducta sexual depravada de l’emperador Tiberi a l’illa, agafades dels historiadors romans, es fa evident que són una font d’inspiració per a les seves novel·les.