Viatge filosòfic a Nàpols (VI)

PalmaLa connexió entre Espanya i Nàpols documentada per Benedetto Croce es manté en el nivell humà durant el franquisme, a través de l’amistat que manté la filòsofa exiliada espanyola María Zambrano amb Elena Croce, escriptora i editora, filla del filòsof napolità i que continua en la distància en la seva correspondència. Les cartes permeten resseguir la relació de Zambrano amb Itàlia i Nàpols i estan reunides sota el títol Hasta pronto, pues y hasta siempre. Cartas, 1955-1990 (Pre-Textos, 2020). En l’epistolari, comparteixen manuscrits i textos originals, projectes editorials, propostes d’articles i traduccions, recomanacions i comentaris crítics sobre lectures, observacions sobre les seves obres respectives, imatges i inspiracions per a nous assaigs, ressenyes, estats d’ànim, i donen a conèixer els intercanvis bibliogràfics que fan entre elles.

Zambrano parla de Nàpols en termes elogiosos: diu que el món napolità sap preservar l’oci en sentit grec, passant del treball al diàleg de manera natural, sense cap transició abrupta. De Nàpols li agrada que sigui una “ciutat múltiple” i en valora la “desbordant vitalitat i rica tradició”, i també la seva gran càrrega històrica, una vitalitat molt per damunt de la d’altres països i que li ve d’haver assolit el més alt nivell de llibertat, en sentit filosòfic. En canvi, Elena es mostra més equidistant, i li adverteix que li podria escriure un volum sencer amb aspectes positius i negatius. Les seves crítiques van dirigides contra la incapacitat de la classe governant. Els comentaris de Zambrano sobre Itàlia són de lloança, especialment els referits a Roma, ciutat en la qual va viure de 1953 a 1959. De fet, Zambrano estima molt Itàlia i la idealitza, valora que hagi estat capaç de conservar l’ànim i l’ànima, i el més “vivent”, “essencial” i “original” d’Europa, que sigui un país que és l’essència de la cultura occidental, i en el qual el pensament encara “vibra”, circula i no s’estanca. Diu textualment que “només pensar en Itàlia em retorna la vida”, per això hi viatja amb la paraula. Però no s’atreveix a escriure’n obertament, perquè es considera estrangera i creu que qui ho ha de fer ha de ser un italià (o italiana), com així va fer Elena Croce en el llibre La pàtria napolitana.

Gran admiració per Leopardi

El mes de juliol de 1969 sorgeix l’oportunitat que Zambrano i la seva germana Araceli retornin a Itàlia i puguin viure a Nàpols, concretament a la vil·la vesuviana en què va residir Leopardi, situada entre els municipis napolitans de Torre del Greco i Torre Annunziata. Però aquesta possibilitat passa necessàriament per esperar el bon desenvolupament d’unes obres de restauració complicades i llargues, promogudes pel Comitè italià per a la Conservació de Monuments. És sabut que Zambrano sentia gran admiració per Leopardi i la seva obra des de la seva infantesa. De fet, recorda que era un dels autors que Blas Zambrano, el seu pare, utilitzava per iniciar-les en la lectura. La influència de Leopardi va continuar present en la seva vida i la d’Araceli. Zambrano rememora que, durant l’exili romà, la germana tenia com a lectura de capçalera Els cants de Leopardi i que ella, en la seva joventut, s’havia après de memòria el poema La Ginestra. L’intercanvi epistolar confirma que Zambrano i Araceli s’entusiasmen amb la idea d’habitar la casa on va viure Leopardi, encara que en qualitat d’hostes. Durant les cartes escrites entre 1969 i 1970 hi ha nombroses referències a aquest projecte vital. Elena fa un paper de mediadora entre els promotors públics de la reforma, mentre que les germanes fan de supervisores, intervenen fent propostes a l’enginyer i l’arquitecte responsables de l’obra, i Elena s’implica especialment, visitant les obres en diverses ocasions. Zambrano manifesta la convicció que una vegada arribada a La Ginestra no es podrà desferrar de la casa ni del paisatge i que serà com una mena d’“abella del Vesubi i de tota la República de Nàpols”. Malauradament, el trasllat mai no es va produir, tot i que la correspondència no ho aclareix. Segurament hi influïren negativament diversos factors, com la burocràcia, el ritme lent de les obres i, sobretot, la mort d’Araceli a causa d’una tromboflebitis aguda el 20 de febrer de 1972.

En la correspondència amb Elena, Zambrano presenta Croce com a filòsof “fins i tot en els seus estudis sobre els carrers de la seva ciutat”, perquè fa que la ciutat sigui diàfana i vivent a través d’un coneixement històric coetani essencialment moral, en el qual conflueixen llibertat i racionalitat, i relaciona la seva filosofia amb la d’Ortega a través del valor que dona a la ciutat. Diu que, en els dos casos, es produeix una simbiosi entre el pensament i la ciutat, o les circumstàncies, com diria Ortega. Elena està d’acord amb aquesta interpretació de Zambrano i confirma, a la seva manera, la necessitat que senten els dos autors de mantenir viu el contacte amb l’urbs, escrivint en el llibre de memòries La infantesa daurada: Records de família (1979) que el seu pare no canviaria per res del món els passejos diaris pels carrers de Nàpols, així com tampoc Ortega deixaria de banda el costum de passejar pels barris més coneguts de Madrid.

L’ètica liberal

La voluntat d’escriure un text sobre Benedetto Croce manifestada reiteradament per Zambrano culmina en l’article Algunas reflexiones sobre la figura de Benedetto Croce (1967), que es pot llegir a l’antologia Las palabras del regreso (1995), juntament amb altres 56 articles dispersos i de temes diversos, publicats a la premsa espanyola entre 1985 i 1990, després del seu retorn de l’exili. Segons Zambrano, el projecte filosòfic de Croce és inseparable de la manera particular en què el filòsof habita la seva ciutat. En relació amb Croce, també diu en aquest article que el seu pensament és l’expressió més viscuda de l’ètica liberal, de la llibertat. Precisament, en aquesta experiència de llibertat viscuda de manera personal, estableix la diferenciació amb la concepció de la història hegeliana, de caràcter idealista, objectiva i totalitzadora. De la figura de Croce en destaca la capacitat de fer present el món i recrear-lo a través de Nàpols, la ciutat on habita, a través dels seus treballs d’investigació històrica en què rescata la tradició, i això en un grau tan íntim que la pertinença a la ciutat li permet definir-lo com a filòsof. Per a Zambrano, la relació de Croce amb Nàpols és indissoluble, i equival a la promesa de fidelitat i unió eterna que es declara en una cerimònia de noces. És, a més a més, una simbiosi filosòfica, en un sentit socràtic, perquè el pensament autènticament dialogant és arrelat i inseparable de la ciutat habitada, i incomprensible sense la seva presència.

La figura de Croce li és útil per pensar la filosofia de manera fusionada i relacional amb la ciutat. De fet, arriba a dir que la filosofia es construeix en funció de la ciutat i des de la vida social, és a dir, des del diàleg concret dins una polis mediterrània i universal, i reconeix en Croce la clarividència d’evitar fer una reconstrucció històrica fantasiosa i esbiaixada de la seva ciutat, al servei d’una utopia irreal i selectiva, evocadora només dels moments més gloriosos i triomfals. Coincideix amb Croce a defensar que la crònica de la vida d’un filòsof, la biografia, només apareix i es mostra en l’obra mateixa, i es pot resumir dient que el pensament es dona en l’acció.