“El viatge” de Foucault (I)

PalmaUna nit de juny de 1975 sota els estels del desert de Califòrnia, Michel Foucault va experimentar amb les drogues, concretament amb la substància psicotròpica coneguda com a LSD. Aquesta experiència a la vall de la Mort va ser organitzada pel seu amfitrió i gran admirador, Simeon Wade i el seu “company de vida”, Michael Stoneman, pianista professional. Foucault tenia quaranta-nou anys i és la primera vegada que prova l’àcid.

Wade conta els successos d’aquella nit dionisíaca i les converses dels dies precedents i posteriors a Foucault a California (Blackie Books, 2023), un diari personal inèdit fins l’any 2019. Heather Dundas, prologuista del llibre, ens recorda que aquest episodi vital ja va ser recollit anteriorment a Les vides de Michael Foucault (1993), de David Macey. Aquestes fonts, juntament amb la correspondència del filòsof, ens permeten documentar el que va succeir a Califòrnia amb un elevat grau de certesa.

Wade aporta el seu testimoni directe i explica l’adopció del rol d’alquimista per sotmetre Foucault a una experiència mística, amb l’esperança d’estimular la seva capacitat intel·lectual fins al punt de multiplicar-la. Confessa l’esperança que l’experiment amb les drogues proporcionarà a Foucault una il·luminació semblant a la de filòsofs gnòstics del passat i el desplegament d’una autèntica “revolució de la consciència”. De camí cap a la vall de la Mort, li anticipen que li han preparat una droga, una mena d’“elixir” o “pedra filosofal”.

Amor al treball

En les converses prèvies a l’esdeveniment transcendental, Foucault desvetlla que no li agrada viure a París perquè els parisencs són molt estirats i vanitosos, que prefereix climes més càlids com el del nord de l’Àfrica i que si continua vivint a París és per “amor i treball”. També parla dels gustos musicals, les preferències per Boulez i la música clàssica i contemporània, les tesis d’Illich sobre la desescolarització, la rutina de l’escriptura, les lectures i les influències literàries de Faulkner i Thomas Mann, les relacions amb directors de cinema i la funció de les presons. Elogia Deleuze i Guattari. També conversa sobre el seu suport a Miterrand, la subordinació de l’educació a l’economia, els somnis, els bars d’ambient gai, el sexe i la masturbació, la família i la seva època d’estudiant rebel, i la comercialització dels seus llibres. A una d’aquestes converses, es refereix al costum adquirit de beure begudes fortes com el tequila i combinats com el bloody mary i fumar marihuana durant les estades nord africanes. Llegim de manera supressiva que el proveïdor més recent d’haixix a París és, ni més ni manco, que el semiòleg i politòleg Noam Chomsky, i que sovint fuma herba amb els alumnes després de les classes. Explica que ha tingut oportunitats de provar substàncies psicotròpiques, però que mai no ho havia fet per respecte a la seva parella que s’hi oposava.

A l’instant anterior al “viatge al·lucinogen”, Wade percep que Foucault està ansiós i inquiet i el tranquil·litza. Els tres companys de viatge prenen l’àcid mentre davallen cap al fons del canó de roques gegantines, fins al lloc conegut com la Paleta de l’Artista. Una vegada a baix, prenen conyac i fumen herba per accelerar els efectes de la droga (en la versió de Foucault la beguda és chartreuse, un licor francès d’origen monàstic). Els pensaments de Foucault giren entorn de la naturalesa humana. Parla de la relació que mantenim amb el cos, la primacia del cos envers la ment, i la convicció que “som el nostre cos”.

De tornada, la contemplació del paisatge desèrtic el du a parlar d’art. Foucault manifesta predilecció per Magritte. A devora el mirador de Zabriskie Point, el filòsof elegeix escoltar les Quatre darreres cançons, de Richard Strauss, mentre confessa un fet crucial per al desenvolupament de la seva filosofia: la comprensió de l’impuls de la societat cap a la normalització a través de les reaccions contràries a la seva homosexualitat. Tombats d’esquena gaudeixen en silenci del cel estelat mentre escolten una composició de Stockhausen triada per Stoneman. Foucault compara l’experiència singular que està vivint amb el fet de practicar sexe amb un estrany, perquè “el contacte amb un cos desconegut ofereix una experiència de la veritat semblant”. Abans de tornar a casa, escolten Un preludi a un tema de Bach, compost per Stoneman, mentre Foucault confessa que la droga no li ha proporcionat cap nou coneixement filosòfic de caràcter conceptual, sinó “quelcom totalment distint” que no és capaç encara de definir. L’endemà, durant el berenar, Foucault parla de la seva concepció no lineal ni progressiva de la història, abans de tornar a Zabriskie Point per observar el desert de dia. Amb gens de modèstia pensa que aquell lloc es tornarà famós per haver-hi estat i pres un tripi.

Lloc idíl·lic de llibertat

En la festa de comiat organitzada en el seu honor, confessa que Califòrnia, en comparació amb el dogmatisme de França, és un lloc idíl·lic de llibertat intel·lectual amb molta més vitalitat. Diversos convidats el bombardegen a preguntes per conèixer la seva opinió sobre l’alliberament de la dona, Sartre, Camus, Berkeley i l’alliberament gai. De les dones, diu que no s’hauria de passar per alt que han tingut el gran poder d’educar els fills. De Sartre, diu que no ha pogut passar mai del primer capítol de la Crítica de la raó dialèctica. De Camus, li hauria agradat saber a quin país hauria mostrat lleialtat durant la guerra algeriana. Quant a Berkeley, li sembla que és una representació a petita escala de la universitat contemporània. Aprofita la pregunta per l’alliberament gai per precisar que no li agrada aquest terme perquè representa una identitat sexual tancada i binària: o gai o hetero, encara que li agrada que a Califòrnia la paraula no té un sentit pejoratiu ni s’associa amb cap perversió sexual.

El matí següent el grupet format per Wade, Foucault i Stoneman fa senderisme pel Bear Canyon. Coincideixen amb un grup taoista a l’interior d’una cabana perduda enmig de les muntanyes. El tema principal de la conversa és Bachelard i la seva definició d’home com “animal somniador”. Segons Foucault, Bachelard, que coneixia bé perquè va ser professor seu, va dur una vida molt senzilla, va habitar els seus somnis. La lectura d’un titular d’un exemplar de la revista National Geographic permet a Foucault expressar la seva simpatia per Israel, commogut pel patiment del poble jueu que havia presenciat durant la Segona Guerra Mundial.

En el porxo de la cabana parlen animadament de Sartre. Foucault opina que el problema de Sartre és no conèixer la història del segle XX. També critica la caiguda de l’existencialisme en l’hedonisme. Li agrada la dissidència marxista de Gramsci. Creu que és un error interpretar els textos de Marx com si anassin adreçats a l’acadèmia, com fa Althusser, perquè els destinataris autèntics són els treballadors. De l’intel·lectual diu que el seu paper és crear eines i no fer profecies. Finalment, rebutja la idea lucksiana d’avantguarda revolucionària.

Un dels joves taoistes els guia per un sender muntanyenc proper a la cabana. La conversa es trasllada a l’exterior. Foucault camina i parla de l’inconscient i les claus interpretatives del discurs. No creu que sigui possible una teoria general de la psicoanàlisi. S’interessa per la cultura de la mort estatunidenca i es desmarca de la idea de la mort de l’home que havia defensat a Les paraules i les coses, perquè ara es mostra més esperançat.