Carles Porta: “Les víctimes d’un crim són sagrades, no els podem fer més mal”

"Andorra, estació d'esquí d'Arinsal. A l'altre costat de serra hi ha la muntanya de Tor. Al registre de la propietat diu que són 4.800 hectàrees, gairebé 10.000 camps de futbol". Era l'inici de Tor, la muntanya maleïda, una peça de no-ficció emesa l'any 1997 al 30 Minuts. Aquí va començar tot. Considerat el pare, el fill i l'esperit sant del true crime català, el seu director, Carles Porta, va trobar en la crònica negra el gènere que li ha donat fama i prestigi i que avui està més de moda que mai. Aquesta setmana ha publicat La farmacèutica (La Campana), el relat del cas del segrest d'Olot.

Ets el referent del gènere.

Quan ho sento encara em quedo fora de joc, perquè jo amb la crònica negra i els successos m'hi he acabat trobant. Quan faig el 30 Minuts de Tor, l'any 1997, no se'n deia true crime, allò era gènere de no-ficció i tot just feia poc que se'n feia a la tele. No pretenia especialitzar-me, perquè ja llavors volia explicar històries per sobre de tot. Vaig fer molts 30 Minuts en aquella època i funcionaven molt bé.

T'hi has trobat, però la realitat és que a la gent li han agradat. Les dades d'audiència de Crims parlen per si soles.

— Perquè és un producte molt ben fet, narrativament i visualment. En el cas concret de Crims a la televisió, a més, està programat en horari prime time. És molt valent que això passi en una cadena pública, et dona un aval molt important perquè la gent es creu TV3, i és un plus de qualitat i respecte. També hi intervé la proximitat: els paisatges et sonen, els casos et toquen de prop i el protagonista podries ser tu o un conegut teu...

La fórmula de la Coca-Cola.

— Això no existeix, perquè si existís tothom ho replicaria. És evident que hi ha una explosió del gènere, però compte que Crims a la ràdio ja fa tres temporades que s'emet, i abans va haver-hi Tor. L'arribada de les plataformes audiovisuals, sobretot Netflix i a partir de Making a murderer, el 2015, va disparar el fenomen, però de true crime fa molts anys que se'n fa. La diferència és que ara té volada i prestigi, i abans era tot el contrari.

Una mescla de rigor amb elements narratius propis de la ficció. És el teu segell?

— És un objectiu claríssim. Amb el rigor tinc una veritable obsessió: que no aparegui cap dada equivocada o no comprovada. Si estàs veient la televisió i trobes una errada, trontolla tot l'edifici. Sense el màxim rigor estàs construint sobre fum, i el fum no és sòlid. M'agrada que els meus programes agradin tant a algú que no té cap coneixement de successos com al Mosso d'Esquadra que va investigar el cas. Arribar al ventall més gran possible: del màxim expert al més ignorant sense que ningú s'avorreixi. Això només s'aconsegueix amb rigor i entreteniment a la vegada.

És particularment interessant quan s'explica el crim des d'un punt de vista molt més coral, entenent contextos i protagonistes. Els teus treballs als casos de Tor, la farmacèutica d'Olot i l'Helena Jubany en són exemples.

— És l'autèntic true crime que he fet. El format de Crims no et permet entrar profundament en personatges i contextos. M'agrada tenir temps per desenvolupar el cas i diversos episodis per exposar-los. Si agafes els grans true crime nord-americans, la majoria s'han treballat amb períodes llargs, fins i tot deu anys. En canvi, aquí sempre tenim pressa. Com deia el Palanca, de Tor, per conèixer bé algú t'hi has d'haver menjat un sac de sal. Això vol dir moltes trobades i investigació per arribar el més lluny possible, com he fet a La farmacèutica i a Tor, on ho tens pràcticament tot. La profunditat perdura i la superficialitat és efímera.

¿Treballar amb profunditat també et posa moltes línies vermelles?

— Has d'entrar fins a dins, però llavors tenir clar què vols explicar. A Tor no hi ha cap referència a la vida sexual d'aquella gent, i això és perquè no és gens important per a la narració. El mateix passa amb La farmacèutica, hi ha una línia claríssima i conscient: la vida privada de la Maria Àngels Feliu i la dels segrestadors no m'interessava, no enriqueix el relat.

— Faig una divisió molt clara entre morbo i curiositat: és clau satisfer la curiositat de qui segueix el cas, que no quedin elements d'informació importants sense resoldre. En canvi el morbo és diferent, que vulguis saber quines calces portava no és el meu problema.

En el cas d'Olot, concretament, es va alimentar molt aquest morbo.

— Si hagués tingut evidències que existia una relació entre la farmacèutica i algun dels segrestadors que hagués influït en la resolució del cas tindria una transcendència. No va ser així i, per tant, ni m'interessa ni és rellevant.

Les víctimes i familiars de víctimes també poden veure Crims. Hi penses?

— Les víctimes són sagrades i no els podem fer més mal. Com a periodistes hem de ser conscients que només pel fet de parlar-ne ja causes dolor. No fa falta afegir-hi més adjectius, imatges ni especulacions. S'ha de vigilar molt, perquè la nostra societat no té en compte les víctimes, només les de terrorisme i perquè són política. Una persona que ha patit una agressió ha de trobar companyia social, no amagar-se.

Un tema que porta controvèrsia: la versió policial. ¿També cal buscar relats no oficials sobre les seves actuacions?

— No estem per dir si la policia ha actuat bé o no. Jo poso els fets damunt la taula i l'espectador decideix. En el cas de Brito i Picatoste, en què l'actuació policial va generar debat, vam explicar de manera molt clara que, durant trenta-tres dies, els cossos de seguretat no van tenir ni idea de què feien, on eren, ni on anaven aquells criminals. Mostrem les coses com van passar, però cadascú ha de fer-se el seu criteri: no podem agafar de la maneta l'espectador perquè s'adoni de les coses, perquè llavors hauria de fer l'Info-K i no Crims. No m'agrada alliçonar, sinó donar els màxims elements perquè la gent es faci una idea del tema.

Tornem a La farmacèutica, treball que acabes de publicar. Amb aquest cas cadascú es va fer un criteri propi...

— És que en aquest cas hi ha una quantitat d'especulacions que ni t'ho creuries. Encara avui, si vas a Olot i ho preguntes tothom té una teoria diferent del que va passar. Com que tot va ser tan estrany, la veritat oficial era difícil de creure i és aquí on fluctuen les especulacions. He intentat comprovar totes les que m'han arribat i no se'n confirma cap ni una. Es fonen soles, però queden al subconscient de la gent.

El cas de l'Helena Jubany també ha donat molt de si. Quins sentiments et genera?

Em fa sentir útil. La justícia ordinària no ha donat resposta a la família Jubany: la seva filla va ser assassinada farà 20 anys i l'assassí segueix al carrer. Era un cas oblidat que hem despertat i molta gent ha començat a recordar coses i a parlar. I, sobretot, s'ha posat al costat de la família de la víctima. És satisfactori, però tampoc t'has de posar cap medalleta, tot i que moltes famílies s'han posat en contacte amb nosaltres perquè parlem dels seus casos, a veure si es reobren.

El gènere de moda

Quina és la clau per fer un bon true crime?

— Sobretot explicar-lo bé. Quan vaig fer Tor no importava si li deies true crime o crònica negra, sinó que estigués ben fet. Crims és un producte de qualitat, molt jove i que t'enganxa. Ha aconseguit un equilibri entre la pausa i el ritme trepidant, i a sobre resulta que tot el que hi surt és veritat. Quan la gent ha pogut triar, vol equilibri: una història real, i que tothom sap que és real, però explicada com una pel·lícula.

I aquí com ho estem fent?

— No gaire bé. Anem massa ràpid i superficialment. Necessitem explicar bé les històries de la gent. En aquest sentit la sèrie sobre Alcàsser és un bon exemple: un molt bon producte, ben treballat narrativament i individualment. El problema és que no et porta enlloc, no és la història de ningú. En aquest sentit recomano El pionero. És sublim tot i no ser true crime, perquè t'explica la història d'un personatge amb tota la seva profunditat.

La crònica negra no sempre ha tingut gaire consideració, oi?

— Quan vaig publicar Tor volíem que a les llibreries estigués a la prestatgeries de narrativa, perquè són les més visibles, però ho posaven a assaig, sempre més amagades i sense l'atracció que té la narrativa. És una lluita que vam guanyar per la qualitat del producte. 

El producte és la realitat.

— I la demostració que la realitat acaba sent més forta que la majoria de ficcions. Fins fa no gaire, estava implícit que si no hi havia ficció no era bo. Si feies true crime era periodisme, una categoria menor. S'ha demostrat que no hi ha res absolut: hi ha ficcions delicioses i treballs periodístics que no valen res, però també tot el contrari.