Adoptar el català
Societat15/09/2024

Victoria Szpunberg: "Si no soc una autora catalana, d’on soc?"

La dramaturga, que va arribar de l'Argentina amb quatre anys, ha passat a escriure tota la seva obra en català i estrena al Teatre Nacional

BarcelonaQuan va veure el seu nom a la programació del Teatre Nacional, Victoria Szpunberg (Buenos Aires, 1973) va sentir que formava part, per fi, de la família de la dramatúrgia catalana. "Estic contenta, si soc sincera. Durant una època, tenia la sensació que les institucions catalanes promovien els autors amb cognoms catalans. He tingut una mica de recel. Esclar, tu llegeixes Victoria Szpunberg i és evident que no és un cognom de la plana de Vic. Però per què no puc ser catalana? Soc una autora catalana; si no, d’on soc?", es pregunta. "Llegeixo literatura catalana, escric en català, les meves obres parlen d’aquí i em considero catalana, però de vegades un no és el que es considera sinó el que els altres el consideren", reflexiona. "Pot semblar ridícul però, quan m’he vist inclosa en el paraigua de dramatúrgia catalana, ho he sentit com un orgull. És com quan ets jove i et conviden a una festa o no et conviden. És un sentiment molt subtil d’exclusió que reconeixem tots, que pot generar rancúnia, i això influeix en la creació de la identitat", explica.

La família de Victoria Szpunberg es va exiliar de l’Argentina i, buscant un lloc on desaparèixer, va aterrar quan ella tenia quatre anys al Masnou, on va fer vida amb fills d’argentins i en una escola cooperativa d’esperit catalanista però essencialment castellanoparlant. Fins i tot a la carrera de filosofia demanava fer els exàmens en castellà. "Va ser quan vaig entrar a l’Institut del Teatre que em vaig adonar que hi havia un món on tot era en català i hi havia un compromís molt fort amb la llengua que a mi no m’havia apel·lat fins llavors", recorda. Té molt present que Anna Rodríguez Costa (guionista d’Arde Madrid i Fácil), que havia estudiat filologia, la va ajudar amb el català i, tot i que les primeres obres les va escriure en castellà, amb el temps es va atipar que la traduïssin i va fer el canvi. "Llavors es vivia un moment fort de normalització i, si no escrivies en català, no estrenaves. Jo tinc un esperit desobedient i, primer, això ho vaig viure com una incomoditat. L'escriptura surt d'un lloc rebel i lliure. Però al mateix temps, i ho parlàvem a casa amb el meu pare [el poeta Alberto Szpunberg], nosaltres vam arribar en una època molt fotuda i aquí se’ns va acollir d’una manera molt molt solidària. Tothom necessita un lloc de pertinença i jo l'he trobat aquí. Sempre he pensat que si visc aquí, si faig teatre aquí, un mínim de respecte és intentar-ho. I, en el meu cas, m’hi sento molt a gust". Ara bé, no viu el fet d'escriure en català com una militància.

Cargando
No hay anuncios

Els accents del català

Szpunberg tornarà a escriure i dirigir un espectacle a l’abril al TNC, en què explica els seus orígens familiars mestissos, La tercera fuga. "El meu avi parlava amb accent rus", recorda, i amb l’àvia parlaven ídix. Szpunberg parla argentí a la seva filla, i la noia escriu i parla català sempre fora de casa. "També intento transmetre-li que no ha de caure en la sobreadaptació. Jo he sentit que de vegades actuava impulsada per un cert complex i, si ho portem a l’extrem, això condueix a una uniformització i a un falsejament que detesto. Per a mi, s’ha de trobar l’equilibri amb el respecte a una llengua minoritària que està en perill, que hi empatitzo. La catalanitat és diversa", defensa.

Cargando
No hay anuncios

L’escriptor Albert Pijuan és el primer lector-editor de les seves obres (L’imperatiu categòric, El pes d’un cos, Mal de coraçon) i també col·labora en la que ve. "Sempre tinc la sensació d’inseguretat amb el català, però això ara no em tira enrere, no és negatiu. Si escrivís un assaig potser ho faria en castellà, però per al teatre els diàlegs em surten en català", explica. La llengua que gasta, però, és "imperfecta, impura". "Això no vol dir que sigui mandrosa. M'agrada la precisió, però és una rigorositat lliure, viva, no museística", explica. "Jo no defenso la confusió però sí acceptar les barreges de l'oralitat. Això no vol dir que no busquis l’excel·lència o millorar. Per a mi el castellà de Madrid també és artificial", sentencia.