La vida es fa la manicura
Es fa curiós recordar que a Mallorca, com a molts altres llocs, només una generació ens separa dels cans que anaven a lloure pel carrer
PalmaDiuen que el nivell d’opulència d’una societat és alt quan els animals de companyia són tractats com a complements del vestuari. Aquí, en realitat és l’animal de companyia el que du complements: un llacet damunt el cap, com si fos un regal que encara s’ha de desempaquetar. No ho podem assegurar, però diríem que el llacet és de seda, o d’algun teixit noble. Està estampat, a més, amb imatges d’ossets més aviat de peluix (no deixa de ser irònic que els ossos, animals ferotges i temibles com n’hi ha pocs, siguin per a molts la imatge de la tendresa).
Es fa curiós recordar que a Mallorca, com a molts altres llocs, només una generació ens separa dels cans que anaven a lloure pel carrer. Cans espellifats, ronyosos, plens de puces i paràsits, amb cara d’espantats o de desconfiats o d’enfadats o de tristos o de totes aquestes coses a la vegada. Els cans del carrer, si no anaven encara massa bruts, volia dir que tenien casa, o que hi havia possibilitats d’aclarir d’on havien sortit. No existien els xips, i els collars –si en duien– no aportaven gaire informació, o gens. Remenaven els poals i les bosses de fems a la recerca de menjar, i quan eren descoberts, se’ls arruixava amb crits, o amb cops. Hi havia qui els tirava pedres. A Catalunya tenen una expressió, “color de gos quan fuig”, que es refereix a un color difícil de definir, però que sempre bruteja. Un color que s’assembla a la silueta d’un ca que fuig perquè no li facin mal: a penes una taca de color que passa veloç, un petit llamp de brutícia que deixa al seu pas una imatge imprecisa.
El ca que apareix, juntament amb la seva mestressa, en aquesta foto d’Isaac Buj és una imatge perfectament definida. Sense saber gaire de races canines diríem que és un canet d’aquests que en deien d’aigua o d’aigües (perquè antigament eren utilitzats pels caçadors per anar a treure les peces que queien abatudes dins una bassa, o dins un riu), i que després han passat a ser coneguts majoritàriament com a caniche, paraula que escrivim en cursiva o entre cometes, però no perquè sigui un castellanisme, com molts es pensen, sinó perquè és un gal·licisme. També solen anar associats a una certa idea del glamur: estrelles del Hollywood clàssic com Grace Kelly i Xavier Cugat, i dives del pop d’ara, com Rihanna, Madonna i Katy Perry, s’han retratat amb els seus caniches, o cans d’aigua, o el que sigui, en entorns com Montecarlo, o Beverly Hills, o Bora Bora, o també Mallorca, Menorca i Eivissa. El caniche actualment de moda entre els famosos és una variant anomenada caniche toy, és a dir, el caniche jugueta, que suma un anglicisme al gal·licisme que ja coneixíem. A Espanya, el caniche toy es va fer famós quan el líder del desaparegut partit polític Ciutadans, Albert Rivera, es va acostar un d’aquests animalets al nas (era un polític molt de fer servir el nas, Albert Rivera) i va dir, en castellà a l’original: “És un bebè, encara fa olor de llet”. El ca no era cap cadell, només era petit. I en qualsevol cas, els cadells no fan olor de llet, però en el món d’Albert Rivera passen aquestes coses i també d’altres.
Complement que fa conjunt
El ca de la fotografia té els seus complements, com dèiem, però ell mateix és un complement que fa conjunt amb el rellotge d’or i l’anell d’or, com també amb les ulleres fosques i les arracades de la senyora. I amb el cotxe, no ens en descuidem, que de fet és un complement de mida gran que permet estar-hi a dins. No en podem veure bé quin model és, però pels materials i els acabats és un model car. I vermell, que en els cotxes cars, és un color que sempre remet, una altra vegada, al glamur. La dona no condueix, de la qual cosa inferim que el cotxe està aturat. Tal vegada en un semàfor, tal vegada estacionat. Aprofitant que estan aturats, tots dos, dona i canet, miren cap a defora. L’animal amb el llacet damunt el cap, la madona del ca (i del cotxe) amagada rere les ulleres fosques i les joies. Miren cap a un lloc concret, i en el gest de la cara la dona hi té un punt de displicència, com s’espera dels rics i de les dives del pop o de Hollywood, que curiosament també sembla que s’encomana a l’expressió del canet. Tal vegada contemplen un d’aquests malabaristes que actuen als semàfors, com el que vam comentar fa unes setmanes. O tal vegada, qui sap, veuen passar un pobre.
