PalmaElliot Harold Paul, més conegut com Elliot Paul, va escriure The Life and Death of a Spanish Town, llibre publicat el 1937 a Nova York, després que l’autor i la seva dona, la periodista també nord-americana Camille Haynes, haguessin abandonat Santa Eulària a correcuita l’estiu de l’any anterior. Hi havien residit, amb absències intermitents, tots els anys de la República.
El llibre va ser el fruit de les vivències d’aquella llarga estada entre els eularins. Amb ells compartí la vida i feu amistats, especialment amb els pescadors i els més republicans dels veïns. A l’entrada de l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera, redactada per Martin Davies, es poden trobar les vicissituds de la trajectòria de Paul i del seu llibre eivissenc. És un d’aquells casos de novel·la escrita en primera persona que no és un llibre d’història però que clarament ha de ser aprofitat per a la història en tant que narració d’un testimoni directe. Fet i fet, el text de Paul s’ajusta tant i tant al que coneixem de la Santa Eulària d’aleshores, i especialment d’aquells mesos de 1936, que es fa difícil mantenir la consciència que hom llegeix ficció.
La novel·la va ser un èxit de vendes i se’n feren diverses edicions i traduccions. No a Espanya ni a l’espanyol. Només a Santa Eulària, molt més tard, ja en democràcia, alguns veïns l’havien obtingut en anglès, d’amagat, com qui fa una malifeta. La traducció castellana no arribà fins al 2005 de la mà de Pilar de la Peña Minguell per a l’editorial Gadir. Els intents de fer-ne la catalana han topat, pel que es veu, amb les recances dels hereus de Paul.
La difusió del dibuix
Sense traducció, la lletra del llibre no va tenir gaire difusió al poble, però sí un dibuix que conté. És una perspectiva elevada des de la mar, d’aspecte certament naïf, en què figuren les casetes de la vila retolades amb el nom amb què eren conegudes o amb què Paul les coneixia: Blue-eyed Catalina, Guarrapiñadas ‘Tot Barat’, The Fisherman’s Tree, Young Barber’s Shop, Ex-Capitan Nicolau, Home of Secretario... Aquest darrer nom era per al secretari de l’ajuntament, Miquel Tur Roig Gabrielet, qui habitava amb la seva família als baixos del pis on es varen allotjar Paul i Camille després d’un temps de viure en una pensió.
Miquel Tur Gabrielet va ser assassinat pels feixistes el novembre de 1936, i també el seu pare homònim. Aleshores els Paul ja no eren a Eivissa. D’aquella mort he sentit dir de boca de gent de dretes –com és d’important la naturalesa dels testimonis!– que fou en venjança per no haver signat, en tant que secretari municipal, el final d’obra d’un camí perquè el resultat no es corresponia al projecte contractat. Aproximadament això mateix és el que sosté el llibre Un al·lot eivissenc a la Guerra Civil (2007), obra d’un dels fills del secretari, l’artista Rafel Tur Costa, Medalla d’Or de les Illes Balears, recentment traspassat (2020). Un altre dels fills, Antoni Gabrielet, es traslladà a Formentera, on va exercir de notabilíssim ceramista i dibuixant, raó per la qual se’l va reconèixer com a Fill Il·lustre d’aquella illa.
Nomenclàtor de carrers
Elliot Paul va viure a Santa Eulària l’alarma que produïren les primeres notícies del cop d’estat contra la República que, després de fracassat, derivà en guerra civil llarga i sagnant, i en una trista postguerra. L’autor simpatitzava amb la legalitat republicana i, dins d’ella, amb les idees més posicionades cap a l’esquerra. Naturalment, si no hagués estat així ja faria temps que el seu nom lluiria a la placa d’un carrer, d’una avinguda o d’una plaça del poble o de la capital de l’illa... El nomenclàtor de carrers del municipi on va viure conté els noms de tot tipus d’ocells, muntanyes del món, plantes d’arreu i algun nom de persona, diguem-ne, de talant poc democràtic. No hi figura, però, Elliot Paul. Ni tampoc el nom del secretari municipal mort en l’exercici i per l’exercici del seu càrrec.
Paul sabia fer música d’acordió. Era un bon jan, popular, gaudia de la gresca als cafès en companyia dels seus amics i coneguts del poble. Es va adaptar bé a aquells bons temps d’abans de la guerra. És ver que no foren tan bons, però la foscor del feixisme va fer que s’idealitzassin els seus aspectes més lluents. Quan aquella negror es va haver esllavissat cap a un gris monòton i almenys se’n podia parlar, l’obra de Paul no suscitava simpaties. Mariano Llobet Román, en una obra que és una col·lecció de ressenyes de llibres sobre el conflicte (La Guerra civil en Ibiza y Formentera, 2007), digué d’Elliot Paul que simpatitzava “amb la causa revolucionària, els excessos de la qual (assalts de domicilis, comportament anàrquic dels milicians, execucions, crema d’esglésies) veia normals” i que això li feia “perdre objectivitat”. El pare Massot es referí a l’obra de Llobet com a indispensable per historiar la guerra a les Pitiüses, amb el benentès que l’autor “no amaga la seva simpatia pel bàndol franquista i que de tant en tant no dubta a acusar de manca d’objectivitat els qui aportem documentació o interpretacions que no encaixen amb el que ell considera indiscutible”.
L’absència d’un carrer amb el nom d’Elliot Paul es fa més cridanera si es té en compte que en trobam un de dedicat al falangista Alejandro Rodríguez de Valcárcel, primer comte de Valcárcel, governador civil de Balears. Una de les raons que sotto voce s’al·leguen per justificar que Paul no tingui un carrer és que al seu llibre hi ha paraules ofensives cap a persones del poble. Què no hi haurà d’ofensiu cap a tots els demòcrates a les diverses obres de Valcárcel, moltes publicades per Ediciones del Movimiento.
Tanmateix, no tot han de ser noms de carrers, que és una llei d’homenatge una mica caduca. Hi ha altres maneres de reconeixement. Per exemple, un panell que reproduís el dibuix que Elliot Paul va fer de Santa Eulària, amb fragments de la seva obra i una biografia podria instal·lar-se davant ca seva a la plaça de l’Ajuntament, per exemple.