“La vida no és ni bona ni dolenta: és neutra i som nosaltres qui l’adjectivam”

PalmaJoana Maria Pastor Perelló (1979) té un somriure com un món. Viverenca, espontània i sincera, parla amb frases llargues, però no perd el fil. Filla única, llongueta de tota la vida, es va criar al barri de Son Cotoner, on vivia al mateix carrer que la seva cosina, amb qui, després de l’escola, solia anar a passejar el ca, un bòxer. Es va formar entre Mallorca i Barcelona, a on va partir a 23 anys. Allà va estudiar i treballar com a arxivera fins a l’any 2008. De tornada a Mallorca, continua fent feina com a arxivera, una faceta que combina amb la seva altra passió: escriure. De fet, està acabant la quarta novel·la.

L’activitat d’escriure va sorgir com “un regal” fa relativament poc. Lectora abnegada durant tota la vida, mai no havia pensat a escriure fins que, un bon dia, es va adonar que tenia “la necessitat de treure la creativitat i imaginació que portava dins”. “La meva mare m’ho deia, així com llegeixes hauries de sortir escriptora”, confessa que li deia quan ella era petita.

Recorda que el seu primer llibre, El món màgic de Lot: Leilani i el nigromant (Edicions Balèria, 2021), “va sorgir com una torrentada”. “Per mi, començar a escriure va ser un regal, perquè soc la fan número u de Lot [l’univers on es desenvolupen les seves novel·les]. Quan llegesc sempre faig bots, començ pel principi, després em llegesc el final, i així; però els meus llibres són els únics que no sé com acabaran, així que necessit escriure’ls per saber com ho faran”, diu entre rialles.

De la seva etapa actual com a escriptora està molt agraïda: “El feedback és impressionant, gent que no et coneix de res i et diu que li ha encantat el llibre i et pregunta que per a quan el següent”. També està en una lluna de mel amb la rebuda que té tant a llibreries com a biblioteques. “He rebut molta ajuda i he conegut de manera més profunda tant llibreters com bibliotecaris”, diu, per després afegir: “Pensa que soc una escriptora novella, que no tenia currículum ni coneixia ningú”.

El món de l’escriptura exerceix de contrapartida amb la seva feina, que li encanta, però moltes vegades és “bastant desagraït”, sobretot pel que fa a tractar amb la gent a qui moltes vegades li ha de dir què pot fer o com ha de fer-ho. “A la feina no em diuen: ‘Ai, que bé, que ve l’arxivera’”. El que sí que li agrada és la part de treball a la rebotiga, la que no es veu. “No és gaire glamurós, però m’encanten els processos d’arxiu actuals, la gestió i la recerca de l’organització òptima”. No li agrada, en contra de la imatge romàntica que es pugui tenir de la seva professió, l’arxiu històric. “Quan és la desena vegada en un dia que agafes un pergamí del segle XIII perd la màgia, és com agafar qualsevol altra paperassa”, diu.

Aquesta eliminació de segons quins tòpics també l’aplica a la seva percepció de la vida, de les coses importants. “Tot és perfecte així com és i punt”, diu amb rotunditat. Per a ella, “la vida no és ni bona ni dolenta”. “No és una dualitat, és neutra i som nosaltres qui l’adjectivam”, perquè, “al final, és fonamental acceptar el que et passa”. En aquest sentit, és contundent: “Tinc la convicció de què hem d’intentar viure el moment encara que de vegades sigui difícil i, sempre, sempre donar les gràcies”.