La vida oculta de Son Vida
El 1956 es començà a construir a Palma la primera urbanització de luxe del ‘boom’ turístic mallorquí, que el 1961 ja tingué un hotel cridat a ser la nova meca del glamur primer amb un tèrbol capital nord-americà i després amb petrodòlars de magnats àrabs
PalmaA principi dels seixanta, la jet-set internacional es pogué tornar a citar a Mallorca com als anys trenta. Compartint protagonisme amb l’hotel Formentor, inaugurat el 1929 pel milionari argentí Adán Diehl, hi hagué el Castillo Hotel Son Vida. Situat als afores de Palma, era la pedra angular de la primera urbanització de luxe del boom turístic a l’illa: Son Vida. El topònim, tota una premonició, agafava el nom d’una possessió del segle XIII de la família Vida. El 1900 el seu nou propietari, Fernando Truyols, hi ordenà construir el seu emblemàtic castell neogòtic. Inspirat en el de Peralada (Girona), fou un regal per a la seva dona, Magdalena Villalonga.
El 1956 dos empresaris illencs ja adquiriren la preuada possessió amb vistes sobre la badia palmesana: Joan Mora Gornals, del món lacti, i Josep Lluis Ferrer Ramonell, fundador als anys trenta d’uns cellers de vins amb el seu nom a Binissalem. Coneixedors dels signes dels nous temps, amb la societat anònima Son Vida iniciaren la parcel·lació i l’edificació del que es convertiria en el Beverly Hills de Mallorca. Abans de la Guerra Civil, ja hi havia hagut projectes d’urbanitzacions per a la classe benestant que visitava l’illa: Ciutat Jardí (1917) a Palma; Alcanada (1932) a Alcúdia; Cala d’Or (1933) a Santanyí; o Palmanova (1935) a Calvià.
![L’Hotel Ciutat Jardí, inaugurat el 1922.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
Els tentacles de la CIA
El 1959 aquell somni a l’Olimp de Palma sumà dos socis més: Stephen Albert Kusak i Joseph Rosbert. Eren pilots nord-americans que havien lluitat en la segona guerra xinojaponesa (1937-1945) al capdavant de l’esquadra secreta dels Flying Tigers. La seva presència sorprèn el geògraf i professor de la UIB Ivan Murray, autor de la tesi doctoral Geografies del capitalisme balear: poder, metabolisme socioeconòmic i petjada ecològica d’una superpotència turística (2012). “Els oficials dels Flying Tigers –diu– s’encarregaven d’ensinistrar els pilots xinesos. Després, s’anirien desplegant pel món com a membres de la CIA, el servei d’intel·ligència nord-americana creat el 1947”.
L’aterratge el 1959 de Kusak i Rosbert a Son Vida es produí en el marc de les bones relacions diplomàtiques entre els Estats Units i l’Espanya franquista. El setembre de 1953, en plena Guerra Freda i en virtut dels Pactes de Madrid, el president Eisenhower s’havia compromès a ajudar econòmicament la dictadura feixista a canvi que li fes de bastió anticomunista a Occident. El 23 de juny de 1961 ja s’inaugurava l’hotel de Son Vida amb un centenar d’habitacions. Era el segon establiment exclusiu del boom turístic que obria les portes a Palma després que el 1957 ho fes el Nixe Palace (Cala Major).
“La fastuositat –apunta Murray– de la inauguració de l’hotel de Son Vida ja denota el paper que l’‘amic americà’ tingué en la nostra indústria turística”. A l’acte, immortalitzat pel NO-DO, hi assistiren més de 500 personalitats de l’alta societat de tot el món. En destacaren el príncep Raniero de Mònaco i la seva dona, Grace Kelly, que arribaren a bord del vaixell Christina en companyia de l’altra gran parella mediàtica del moment: el magnat grec Aristòtil Onassis i la diva de l’òpera Maria Callas. Altres famosos convidats foren els actors nord-americans Montgomery Clift i Charles Farrell i l’actriu italiana Elsa Martinelli.
La premsa rosa es feu ressò de la jornada, que va concloure amb l’actuació d’un improvisat quartet: la periodista nord-americana Elsa Maxwell al piano, Raniero a la percussió, amb Onassis i Callas al micròfon interpretant cançons gregues. Les fotos, que feren la volta al món, deixaven clar que Palma s’havia convertit en la nova capital del glamur, fent ombra a Formentor i Mònaco. El mateix Raniero compraria un solar a la urbanització palmesana. I el 1963 fou l’encarregat d’inaugurar el camp de golf Son Vida. Donà així el tret de sortida a un esport que aviat es convertí en el preferit dels nous rics de l’illa.
Hostes il·lustres
L’hotel de Son Vida allotjaria els llavors prínceps Joan Carles i Sofia fins que el 1973 ja pogueren gaudir del palau de Marivent com a residència oficial. Els seguirien una llarguíssima nòmina de personalitats: caps d’estat com Carlos Menem, Mijaíl Gorbachov o Yasser Arafat; la reina Sirikit de Tailàndia, el rei Faisal de l’Aràbia Saudita i Hassan II del Marroc; els actors Brigitte Bardot, Steve McQueen, Anthony Quinn, Jean Paul Belmondo, Michael Caine; els cantants John Lennon, Montserrat Caballé, Julio Iglesias i Sting; o l’escriptor Truman Capote.
El 1969 el complex palmesà ja serviria de plató per a la pel·lícula de Tony Richardson Laughter in the Dark, basada en la novel·la Kamera Obskura de Vladimir Nabokov. L’epicentre de la vida nocturna d’aquells hostes il·lustres eren els bars, restaurants i sales de festa de la plaça de Gomila, al barri del Terreno. A poc a poc els costums mallorquins s’anaren europeïtzant en detriment dels valors ultracatòlics. Josep Melià i Pericàs ho reflectí molt bé a la novel·la Aquella al·lota ajaguda (1984): “Pareixia impossible mantenir la puresa sense escapar-se a un convent o una ermita. S’havia acabat l’aïllament. Mallorca quedava incorporada a les modes d’Europa”.
El 1984 fou memorable la propina que deixà a Son Vida Muamar El Gadafi. Després de reunir-se a Calvià amb el president espanyol Felipe González i el canceller austríac Bruno Kreisky, el dictador libi deixà 5.000 dòlars per a tota la plantilla de l’hotel. El seu gest contrasta amb el que el 1968 tingué l’actriu nord-americana Zsa Zsa Gabor, que partí sense voler pagar l’estratosfèric import de la seva estada. La policia la detingué a l’aeroport.
L’espia doble
El 1982 l’hotel de Son Vida viuria un nou episodi fosc. En morir l’accionista Josep Lluís Ferrer Ramonell, el multimilionari egipci Asharf Marwan va adquirir-ne la major part de les accions. “Marwan –assegura Murray– era el gendre de l’expresident d’Egipte, Gamal Abdel Nasser, a més d’especulador, financer i traficant d’armes. Havia estat ministre d’Informació i cap dels serveis secrets egipcis. També, però, treballà com a espia doble per al Mossad israelià, la KGB dels soviètics i la CIA dels EUA”.
Amb l’egipci com a principal accionista, l’hotel palmesà passà a ser gestionat per la societat nord-americana Sheraton. El 1990 la cadena hotelera HUSA de Joan Gaspar, que després seria president del Barça, va adquirir el 91% de l’establiment. L’altre 8% quedà repartit entre els primers propietaris mallorquins i Marwan (aquest darrer amb prop del 4,2%).
El 1995 hi hauria un nou moviment d’interessos. L’empresari alemany Josef Schörghuber comprà les accions de l’hotel a Gaspar. El 1992 ja havia obert a la mateixa urbanització un altre complex de cinc estrelles, l’Arabella Golf Hotel. “Aquell any –apunta el geògraf–, el Govern de Gabriel Cañellas va modificar la Llei d’espais naturals que s’havia aprovat a final del 1991. Així, els terrenys de Son Vida de Schörghuber –Son Quint i Son Muntaner– passaren a ser considerats espais urbanitzables”.
Amb aquell ‘miracle’ politicoadministratiu, Videlba, la promotora del magnat alemany, ja tingué carta blanca per engegar els seus projectes turisticoimmobiliaris a la zona. Altres protagonistes destacats d’aquella febre constructora a Son Vida foren els descendents del pilot nord-americà Kusak. El 2007 es produí una gran sorpresa. L’egipci Asharf Marwan, expropietari de l’hotel de Son Vida, moria, a 63 anys, en estranyes circumstàncies: caigué des del cinquè pis de la seva casa a l’exclusiu barri londinenc de Mayfair. La seva vídua assegurà que havia estat assassinat per agents del Mossad arran de la seva faceta d’espia doble.
Darrere de Son Vida, vindrien altres urbanitzacions elitistes. El nucli dur es concentra a Andratx, on durant molts d’anys tingué casa la model alemanya Claudia Schiffer o el president del Madrid Florentino Pérez. També n’hi hagué que no arribaren a reeixir. A Valldemossa, fou els cas d’una amb un nom del tot exòtic: Shangri-La. Al·ludeix a una ciutat utòpica de l’Himàlaia que apareix a la novel·la Horitzons perduts (1933), del britànic James Hilton. “Aquestes urbanitzacions –apunta Murray– conformen el que en sociologia es coneix com un no-lloc”.
Avui Son Vida té més 400 residències amb piscines d’encant i tecnologia d’avantguarda. Entre els seus distingits propietaris hi ha l’hoteler Gabriel Escarrer; Moody Fayed, nebot del milionari egipci Mohamed Al Fayed, antic propietari de Harrods; Mona Nasser, filla del l’expresident egipci; la tennista sèrbia Anna Ivanovic; el tennista Carlos Moyà i la seva dona, l’actriu Carolina Cerezuela; o l’actor Joseph Fiennes, protagonista de Shakespeare in love. Fins al 2000 hi visqué també l’expresident del govern espanyol Adolfo Suárez. El servei de busos de l’EMT de Palma reflecteix bé els contrastos de Mallorca. La línia 7 uneix Son Gotleu, el barri més pobre, amb Son Vida, el més ric. Són la cara i la creu d’una illa que es continua venent com un paradís, encara que sigui només per a uns pocs privilegiats.
A partir dels anys vuitanta l’egipci Asharf Marwan, l’aleshores propietari de l’hotel de Son Vida, atragué fins a Mallorca figures com el dictador libi Muammar Gadafi o el traficant d’armes Adnán Kashoggi, molt amic de Joan Carles I. El rei emèrit ja tenia vivint a l’elitista urbanització palmesana el seu home de màxima confiança, Zourab Tchokotua, un noble d’origen georgià que es presentava com a príncep exiliat i que fou conegut pels seus negocis tèrbols.
Els darrers estius tant Mallorca com Eivissa han anat desplaçant la Costa Blava com a destinació de multimilionaris àrabs. Solen ser xeics i emirs de l’Aràbia Saudita, Qatar, Líban, els Emirats Àrabs, Bahrein o Dubai. Tal com si fossin estrelles de Hollywood, arriben a bord de jets privats o d’espectaculars iots i s’allotgen en hotels de luxe. A part del de Son Vida, altres igual de demandats són el St Regis Mardavall Mallorca Resort, el Grand Hotel Portals Nous (Calvià), el Nixe Palace (Palma) i el Cap Rocat (Llucmajor).
Aquests visitants tan selectes van acompanyats d’un nombrós seguici, que no s’està de cap caprici. Així ho constaten les astronòmiques factures que abonen en comerços i restaurants de l’illa. Un turista carregat de petrodòlars assidu a casa nostra és el príncep Alwaleed bin Talal Al Saud. És l’home més ric de l’Aràbia Saudita. Té una mansió a la urbanització de Son Vida i és propietari de l’hotel palmesà Maricel.
El geògraf Ivan Murray assegura, tanmateix, que cada pic els petrodòlars provenen més d’oligarques russos. Calvià i Andratx són les seves zones preferides per comprar-hi cases. El professor de la UIB desmunta una falsa creença: “No representen un turisme de luxe, sinó de rics. En realitat, però, tampoc no ens deixen tants de doblers. No debades, adquireixen residències a través d’una empresa radicada en un paradís fiscal, de manera que aquí paguen el mínim d’impostos”. Una casta a part són els russos propietaris de grans iots. Alguns d’ells són persones de l’entorn proper del president Putin. Aquests mesos han estat víctimes de les sancions d’Occident a Rússia arran de la guerra a Ucraïna. Així, han vist com se’ls embargaven les mansions flotants que tenen atracades als nostres ports.
Mallorca també és l’escenari de grans operacions contra les màfies russes. Calvià és on més residències de luxe tenen. Precisament, el 2008, en aquest municipi, es produí un punt d’inflexió. Deixaren de tenir impunitat amb la detenció del capo Gennadios Petrov a l’exclusiva urbanització Sol de Mallorca. Fou el que es conegué com a operació Troika. El mateix jutge de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón es desplaçà fins a l’illa per seguir in situ els escorcolls. El 2012 també es destapà a Calvià el cas Romanov. Els imputats foren acusats de comprar l’hotel Mar i Pins per blanquejar capitals procedents d’una de les organitzacions criminals més potents de Rússia, Taganskaya.
