Com és la vida a un poble que “no és un poble”?

PalmaUna carretera estreta, plena de revolts on les cabres conviuen amb els cotxes que hi passen és l’únic camí que hi ha per arribar fins a Lluc, al municipi d’Escorca. A la una del migdia, quan alguns ja tornen de fer feina i recullen els nins de classe, a la plaça només s’hi sent el cant dels ocells. L’únic forn que hi ha ja ha tancat i la terrassa del bar està buida. “És que els preus estan pensats per als turistes i aquí el que hi ha només és gent major i no surt gaire”, explica un cambrer del bar Sa Plaça que prefereix mantenir l’anonimat. Escorca és el poble de Mallorca amb el percentatge més alt de població de persones de 65 anys o més (un 32,31%), segons dades de l’Institut d’Estadística de les Illes Balears (Ibestat).

En pujar a Lluc, enmig de la verdor hi ha grans possessions, on antigament residia bona part de la població d’Escorca. “A principis del segle XX, quan l’agricultura era important, cada possessió tenia aproximadament 300 quarterades i hi podien viure gairebé 25 persones entre els amos, els missatges i els porquers, entre d’altres”, explica el demògraf Pere Salvà. Però els amos de les finques es varen jubilar i les generacions futures que es dedicaven a la pagesia varen canviar de sector i varen anar a viure a altres municipis que oferien més comoditat a l’hora de desplaçar-se i on la presència de turistes era més elevada. L’èxode rural progressiu va disminuir la xifra total de població i el nombre de joves residents al municipi. “Els anys 60 teníem una població de 600 habitants i avui dia en tenim quasi 200”, diu el batle d’Escorca, Antoni Solivellas.

A això s’hi afegeix que Escorca “és atípic en comparació amb altres pobles perquè té petits nuclis de població, però no hi ha cap poble que es digui Escorca”, exposa Solivellas. El terme municipal comprèn Lluc, el Guix, Son Massip, Cala Tuent i la Calobra. De fet, segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) el 2023 la població d’Escorca era de 194 habitants. D’aquests, 22 resideixen a Lluc; 48, a Cala Tuent i la Calobra i 124 estan disseminats. “Ens coneixem tots, però ens veim un pic a l’any perquè estam molt enfora”, assegura el batle.

Per això, alguns treballadors de la zona quan els demanen per la vida al poble responen: “Quin poble?”. Un cambrer de Ca s’Amitger constata que “molt poble no és perquè no hi ha vida”. “A les quatre, quan baixa el sol hi queden quatre rates”, afegeix.

Malgrat el baix nombre de residents, Solivellas apunta que per Lluc –el que considera “nucli principal” del terme municipal d’Escorca– “passen més d’un milió de persones en un any”. Això fa que tota l’activitat econòmica del poble se centri principalment en els turistes. Els horaris dels comerços estan pensats per fer front al flux de visitants que hi ha sobretot als matins, ja que el forn només obri fins a les 12 hores entre setmana “i fins a la una i mitja o les dues com a molt” els caps de setmana, ratifica Patricia, que hi treballa. També admet que els productes que venen “són més cars que allà a baix”. I amb “allà a baix” vol dir fora de la zona de muntanya, lluny del turisme. “Els residents venen a comprar el pa, però la compra grossa la solen fer a Inca”, afegeix.

Les façanes dels comerços són de pedra vista com la de les cases dels residents. El forn és una casa de poble i fins i tot l’Ajuntament ho és. Totes tenen la rajola que indica el número de l’habitatge i, com que són tan pocs els que hi viuen, el fan servir com a identificació. “Fa catorze anys que visc a la número 20”, diu Xisco Fullana, un campaner de naixement que treballa al Santuari de Lluc. “Aquí tot el que hi ha és del Santuari i les quatre persones que viuen a les cases que no es lloguen són residents que hi han fet feina o que, actualment, encara n’hi fan”, diu.

Serveis mínims

“Per trobar alguna de les persones majors que viuen aquí, s’ha de venir en dimecres de vuit a deu del matí perquè és l’únic dia que obre el centre de salut i tots hi fan coa defora”, conta el cambrer del bar Sa Plaça. “Aquí si et fas mal has d’esperar trenta minuts perquè arribi l’ambulància d’Inca i, si és urgent, has d’agafar el cotxe i anar directament a l’hospital”, afegeix.

A mesura que han anat passant els anys, els serveis dedicats a la gent d’Escorca s’han reduït. Això obliga els residents a desplaçar-se a altres municipis per cobrir les seves necessitats bàsiques. “Fa vuit o nou anys hi havia una farmàcia, un caixer automàtic i el centre de salut obria els dilluns, els dimecres i els divendres. I han anat llevant serveis”, explica el cambrer.

“La farmàcia només venia pastilles pels marejos als turistes que, en pujar fins aquí dalt, no podien amb les corbes. No era rendible. I el caixer del banc acabava la setmana amb els mateixos 15.000 euros que li havien ficat”, lamenta. Quant a seguretat ciutadana, el municipi només té un policia entre setmana i dos els caps de setmana.

Malgrat això, els residents d’Escorca estan d’acord en una idea que resumeix un treballador del Santuari: “Si un està bé, li agrada la muntanya, no necessita anar molt al metge i està acostumat a pujar i davallar amb el cotxe, viure aquí és una passada”.