Vides trencades per la soja que alimenta els nostres porcs

Els camps de soja s’estenen fins més enllà de l’horitzó. Milers d’hectàrees de terra nua, sota el sol implacable de la temporada seca, que a la sabana brasilera d’El Cerrado dura sis mesos. “Han desforestat els arbres que donaven ombra a la terra i això està assecant els nostres rius”, es queixa Guilherme Ferreira de Souza. Ell ha viscut els seus 64 anys en la petita comunitat Aldeia, al nord-oest de Bahia (Brasil). És un geraizeiro, com es coneix els pobladors tradicionals d’aquesta sabana tropical, descendents d’esclaus fugitius, buscadors d’or i camperols que es van endinsar cap a l’interior del Brasil al segle XIX. Per a aquestes comunitats, l’arribada de les grans propietats agrícoles de soja ha suposat no només la pèrdua d’una vegetació de la qual es nodreixen per viure, sinó també l’amenaça directa d’expropiació, exercida fins i tot amb violència.

L’ARA va visitar diverses d’aquestes comunitats que viuen a la zona coneguda com a Matopiba, que és on més ràpidament està creixent el cultiu de soja per satisfer la demanda internacional. Una demanda que té un destí bàsic: produir pinso per a animals. Catalunya n’és un dels grans compradors.

Des del 2006 no es pot cultivar soja a l’Amazònia i el cultiu s’ha traslladat a aquesta sabana tropical d’El Cerrado, un bioma únic que ocupa 200 milions d’hectàrees a través de diversos estats brasilers. L’explotació agrícola ja ha desforestat 95 milions d’hectàrees, prop de la meitat. Al nord-est d’aquesta sabana, Matopiba és avui la nova frontera de la desforestació per la soja.

Allà, comunitats com les de Guilherme Ferreira viuen a les valls, que conserven encara la seva vegetació única. Un reducte de vida salvatge cada cop més acorralat: a dalt a l’altiplà tot són cultius. “Fa trenta anys vam celebrar una boda i el pare de la núvia no podia arribar-hi: vam haver de fer-li un pont amb fustes per travessar el riu. Ara els cotxes poden creuar per sobre de l’aigua sense problema”, explica. El Cerrado és, de fet, el dipòsit d’aigua subterrània més important del Brasil, bressol de 8 de les 12 conques hídriques més grans del país. Però els agricultors brasilers asseguren que no hi ha cap problema.

“L’impacte de l’agricultura sobre l’aigua és molt petit”, afirma Odacil Ranzi, president de l’Associació d’Agricultors i Regants de Bahia (AIBA), que ens rep a la seva oficina de Luís Eduardo Magalhães, una localitat de l’oest de Bahia nascuda al caliu de l’expansió agrícola i que va ser l’única de la zona on va guanyar Bolsonaro en les eleccions del 2018. “Els rius tenen la mateixa aigua durant tot l’any malgrat que durant sis mesos aquí no plou gens. Les aigües subterrànies són molt abundants, els agricultors podríem utilitzar molta més aigua de la que fem servir”, afirma amb seguretat. La seva visió no pot ser més diferent de la dels membres de les comunitats pobres de la zona, que ens parlen de rius que s’assequen i de pantans que estan desapareixent. El representant dels agricultors, en canvi, afirma sense cap rubor: “En 40 anys no he vist cap canvi climàtic en aquesta regió”.

Diversos informes mediambientals, però, constaten l’impacte de l’agroindústria en els ecosistemes d’El Cerrado i confirmen que els cabals dels rius s’han reduït. Des de la finestra del cotxe es veu clar que la regió és avui molt diferent de la que es van trobar els grans agricultors que, com Ranzi, van arribar als anys 70 i 80 procedents del sud del país i van obrir la zona a l’agroindústria. Les extensions de camp preparat per cultivar (la soja s’hi planta al novembre) s’estenen fins on arriba la vista. Columnes de fum negre aquí i allà alerten de diversos incendis pròxims. El foc és una de les vies més utilitzades per obrir pas a la desforestació i despullar la terra per als cultius. A mitjans de setembre, al final de sis mesos d’època seca i amb temperatures que superen els 35 graus, també proliferen els incendis fortuïts. Alguns dels que vam veure, però, no ho eren.

Cabanes cremades

L’esquelet de troncs calcinats, alguns pots i una cadira ennegrida eren tot el que quedava dret de la cabana dels pastors. L’Altamirando, que havia dormit moltes vegades en aquell refugi, va necessitar uns minuts de soledat per pair aquella visió. Just una setmana abans de la visita d’aquest diari, homes encaputxats i armats hi havien calat foc. Van cremar també altres cases disperses dels voltants i fins i tot alguns arbres durant la seva fugida. Els troncs ennegrits d’algunes palmeres de buriti que havíem vist pel camí n’eren el testimoni. L’objectiu d’aquell atac? Atemorir els habitants de la comunitat de São Marcelo, a Formosa do Rio Preto (Bahia), i pressionar-los perquè no tornin a endinsar-se per unes terres on han pasturat tota la vida. Ara són propietat de la Fazenda Santa Maria de l’empresa Canabrava, que cultiva soja.

“No tenim títols de propietat, però tenim el dret de possessió perquè sempre hem viscut i pasturat aquí. Els nostres impostos ho proven”, remarca Altamirando Da Silva, que assegura que aquells homes “eren pistolers contractats pel fazendeiro”. “Quan vam veure el fum a les nou del matí, un dels nostres veïns hi va anar de seguida i se’ls va trobar pel camí. Van obrir foc per acovardir-lo. Portaven les cares tapades, però sabem qui són”, relata Da Silva. Diversos veïns reunits per la visita de l’ARA, a mitjans de setembre, corroboren la seva versió.

“El que està fomentant avui la majoria de conflictes a la regió és el que en diem acaparament verd”, explica Martin Mayr, cap de l’ONG 10Envolvimento, que ajuda les comunitats tradicionals d’El Cerrado. Alguns propietaris agrícoles (fazenderios ) volen expulsar les comunitats que viuen a les valls, però no per plantar-hi soja, sinó per poder declarar aquella zona com la seva “reserva legal”: el 20% del seu territori que la llei brasilera obliga a preservar mediambientalment (a l’Amazònia és el 80%). Però per poder declarar-ho reserva legal han de tenir tant la propietat com la possessió de la terra.

Desforestació, acaparament de terres i violència contra les comunitats pobres. Aquests són els efectes secundaris d’un mercat global d’aliments del qual tots en formem part. Formosa do Rio Preto, on vam poder comprovar els impactes d’aquest cultiu, és el municipi que més desforestació ha patit de tot El Cerrado entre el 2001 i el 2019, segons un informe de Greenpeace. També va ser el 10è municipi del Brasil que més soja va exportar el 2018 i havia estat el quart el 2017, amb l’estat espanyol com a quart destí principal.

Desforestació importada

Segons un informe de Grain, l’organització que ha col·laborat en la realització d’aquest reportatge, per cultivar tota la soja que Catalunya importa en un any caldria el 40% del territori català o, el que és el mateix, el 75% de la superfície agrària de Catalunya.

“La soja ha acabat amb tota la natura. L’aigua s’està acabant, tot està desforestat”, confirma Florentino Ferreira de Sousa, cosí del Guilherme. Ens rep a casa seva, immersa en un racó recòndit de la vall d’El Cerrado a l’oest de Bahia, i ens explica que hi ha dos jaguars rondant per la zona: ja li han matat tres vedells. Són alguns dels perills que han hagut d’afrontar tota la vida les comunitats que viuen al cor de la sabana i que subsisteixen a base de petites pastures i de plantar mandioca, fesols i altres aliments. Des de l’arribada de la soja, però, per a ells hi ha amenaces pitjors que la dels jaguars.

La sabana tropical més biodiversa del món

Malgrat que no és tan cèlebre com l’Amazònia, El Cerrado és la sabana tropical més biodiversa del món. Ocupa 200 milions d’hectàrees a l’est del Brasil, una zona com Espanya, França, Alemanya, Itàlia i el Regne Unit juntes. Acull el 5% de les espècies vegetals i animals del planeta, de les quals més de 4.800 són endèmiques. Els monocultius de soja -a més de blat de moro i cotó- ja han desforestat 95 milions d’hectàrees, la meitat de la sabana. Segons un informe de WWF, només el 20% de la vegetació que encara hi queda està en condicions sanes de conservació. “Això converteix El Cerrado en una de les àrees naturals més amenaçades del planeta”, diu l’informe, i alerta que “el ritme de devastació dels últims anys l’encamina cap a un procés d’extinció massiva sense precedents”.