Una vintena de poblats de Palma alberguen 200 persones sense llar

PalmaUn camí de terra s'obre pas entre oliveres en un dels terrenys que voreja la carretera del Secar de la Real, a Palma. A simple vista, l'arbrat no permet veure –ni imaginar– que el sender arriba fins a un poblat on viuen onze persones. Les barraques es distribueixen a banda i banda del caminoi, i algunes queden amagades entre la vegetació. Estan fetes a partir de ferralla, fustes, teles i altres materials que els seus habitants s'han esforçat a col·locar estratègicament. La cabana de F. J. V. (que prefereix no revelar la seva identitat) es troba gairebé al final i té les millors vistes: des d'allà es veu un camp verd i, al fons, una part de la ciutat. "Fa cinc anys que visc aquí. Vaig quedar sense feina, no em podia pagar l'habitació i no em va quedar altre remei", declara l'home, que ja supera els 50 anys.

Es tracta de l'assentament del Riskal, anomenat així pel restaurant que hi ha just davant, ara ja tancat permanentment. Aquest és un dels quatre grans poblats que hi ha a Palma –és a dir, de 10 persones o més–, segons dades de la Creu Roja. Els que en tenen menys es consideren petits i, en total, n'hi ha 14 de quantificats. Entre uns i altres apleguen més de 150 habitants, segons l'entitat, però l'Ajuntament de Palma creu que la xifra s'acosta més als 200. En qualsevol cas, és un nombre que ha augmentat en els darrers anys, abans que arribàs la pandèmia i tot. El cas de F. J. V. n'és un exemple. Ell treballava per a Eulen a la fàbrica de Coca-Cola, però d'un dia per l'altre va perdre la feina i va haver de deixar la casa on vivia per traslladar-se a aquesta mena de descampat del Secar amb només una tenda de campanya. Ara fa tres nadals que hi varen calar foc i va ser aleshores que es va construir la barraca.

"Intent dur-me bé amb tothom. Al principi, els ajudava a tots. Però ara ja no, perquè després, quan demanes alguna cosa, no obtens el mateix", reconeix. Caminant entre les barraques, es pot observar com cadascuna és totalment independent de les altres i que estan separades per una distància considerable, fet que almenys concedeix certa intimitat als residents. Per F. J. V., aquest és un dels punts a favor de viure en un assentament i que no trobaria en un alberg. Això i el menjar. "Vulguis o no, aquí menjam millor que en un centre. Em puc preparar el que més em ve de gust", afirma l'home. La cuina de gas butà que té li permet cuinar-se el que més li agrada: la bona carn. "No és precisament barata", admet, i per poder-la pagar intenta "vendre ferralla o fer algun treballet". El que guanya ho combina amb l'ajuda de la Renda Social Garantida (Resoga) del Govern.

El poblat no té ni llum ni aigua corrent, però F. J. V. cerca alternatives. Per tenir aigua, en van a cercar a la font pública que hi ha al Secar. Fa un dia que hi va anar i a la porta de la barraca té un carro de supermercat amb bidons plens. "Per fer les necessitats, alguns anam a la part de baix del tot, i n'hi ha d'altres que s'han fet les seves pròpies latrines", diu amb un gest de resignació. Per carregar el mòbil, ha optat per anar cada certs dies a la Creu Roja, on li deixen endollar-lo. Finalment, per tenir llum i calentor als vespres fan foc, la qual cosa pot ser motiu de conflicte si no el fan com toca, segons l'home. A banda d'això, i que alguns "tiren els fems a qualsevol lloc", assegura que "la convivència és la mateixa que a qualsevol comunitat de veïns". Amb ells, també comparteix l'espai una comunitat de moixos i F. J. V. en té un per a ell –tot de color gris, amb els ulls verds–, que li fa companyia.

Una dona i cinc menors

El perfil de la majoria d'habitants és similar: home de devers 50 anys, espanyol o marroquí i consumidor d'alcohol o d'alguna altra substància. Entre les 11 persones d'aquest poblat només hi ha una dona, d'uns 40 anys. El monitor d'inserció de la Creu Roja que els visita, Luciano Dot, apunta que és "complicat" ser l'única dona. Ella també té problemes d'addicció, la qual cosa fa que "s'ajunti amb uns i altres" i que hi hagi hagut situacions d'abús, assenyala Dot. "Hem intentat treballar amb ella i ha començat algun procés de reinserció, però no aconsegueix acabar res. Nosaltres continuam sent-hi, oferint-los ajuda per quan vulguin iniciar qualsevol projecte", manté.

Però el de F. J. V. no és l'únic assentament que hi ha en aquest terreny. Just darrere del seu, n'hi ha un exclusivament de romanesos, on diu que també hi viuen nins i nines. Malgrat que pràcticament no hi té cap contacte, l'home indica que "són molt organitzats" i que "ho tenen tot molt net". El monitor de la Creu Roja corrobora tant això com que allà hi hagi infants, i puntualitza que estan escolaritzats i que els serveis socials n'estan al corrent. El director general de Benestar Social de l'Ajuntament de Palma, Joan Toni Salas, detalla que allà hi ha "cinc menors". "Si no hi ha hagut intervenció, és perquè les condicions d'higiene i alimentació són correctes, tant com ho poden ser en un assentament", matisa Salas. Sigui com sigui, el directiu de l'àrea de Benestar Social manifesta que aquest cas "és molt excepcional" i que és l'únic poblat on tenen constància que hi ha menors.

Ara bé, tant un assentament com l'altre corren el risc de ser desnonats en qualsevol moment. Fins avui, el propietari del terreny no ha posat cap problema perquè visquin allà. Però F. J. V. adverteix que fa poc que ha venut el solar a una immobiliària. "Això està al jutjat i qualsevol dia d'aquests ens arribarà l'ordre de desnonament", admet. Mentrestant, la presència policial és discreta. "Han vingut en tres o quatre ocasions perquè han telefonat els veïns [del bloc de pisos que hi ha davant]. La resta de vegades que han vingut ha estat per iniciativa pròpia", diu l'home. "Tanmateix, aquí només hi ha dues persones que causen problemes", afegeix.

Un 76% més de gent al carrer

Els habitants del Riskal –juntament amb els de la resta d'assentaments que hi ha a Palma– representen prop d'una quarta part de totes les persones sense llar que hi ha a Ciutat, segons dades de la Creu Roja. La responsable del programa de persones sense llar d'aquesta entitat, Marga Plaza, explica que aquesta dada s'ha disparat un 76% arran de la pandèmia: ha passat de 364 persones el 2019 a 642 el 2020. Si bé els que han acabat vivint en poblats solen representar les situacions més cròniques, Plaza apunta que "hi ha tant persones que ja fa temps que són dins la xarxa d'inclusió social com d'altres que fa poc que han acabat en aquesta situació".

La naturalesa de cada assentament és diferent, segons la responsable, que indica que "els més grossos estan organitzats per nacionalitats: n'hi ha d'espanyols i romanesos –com el cas del Riskal–, o de magrebins, per exemple, cadascun amb les seves problemàtiques". De la mateixa manera, n'hi ha "que estan molt ben organitzats, amb zones comunes, i d'altres amb unes condicions de salubritat pèssimes", especifica Plaza. Malgrat que tots siguin diferents, es considera que és un assentament "quan hi ha més d'una persona en una ubicació i, a partir de qualsevol material –com ara runes, fusta o uralita–, han fet una barraca", segons la treballadora.

Visquin al carrer, en un assentament o en un lloc ocupat, l'Institut Mallorquí d'Afers Socials (IMAS) atén totes les persones sense llar per mitjà de les Unitats Mòbils d'Emergència (UME) de la Creu Roja. "A banda de menjar, els donam acompanyament, assessorament de tràmits –recursos socials, DNI i targeta sanitària–, ajuda per anar al metge o suport per fer front a pagaments puntuals de medicaments, per exemple", destaca la responsable. L'entitat intenta adaptar els seus recursos a tothom que està dins la xarxa d'inclusió, "a la gent que ve cada dia i la que no ho fa mai". Per tal de veure totes les persones almenys una vegada a la setmana, les UME fan rutes al vespre. Una part molt important és "escoltar-los" i "oferir-los centres d'acollida", subratlla la responsable. En processos tan lents com aquests, la paciència és clau. Al cap i a la fi, argumenta Plaza, "quan una persona arriba al carrer, ja no li queda res i ha de recuperar-ho tot".