La violència en parelles LGTBI: quan el prejudici desprotegeix

PalmaEl “vincle tan especial” que es crea en les relacions de parella entre dues al·lotes va fer que Tània (nom fictici), de 28 anys, no fos capaç de detectar el que ja començava a ser “maltractament psicològic”, reconeix ara, que farà mig any que va rompre la relació. “És com ser una sola persona, perquè pots compartir qualsevol cosa. Però va arribar un punt en què jo no sabia diferenciar si volia fer certes coses o no. Només hi havia lloc per a ella en la meva vida”, admet. La jove, amb el temps, ha sabut veure que estava patint un tipus de violència i que aquesta té un nom: intragènere. El concepte es refereix al maltractament de qualsevol tipus que s’exerceix en les relacions de parella del mateix gènere. En molts casos, els prejudicis desprotegeixen les víctimes, ja sigui pels seus propis –perquè no esperen trobar violència en una relació homosexual– o pels dels altres –els quals no es veuen amb cor d’afrontar per demanar ajuda.

“Tot i ser dues persones del mateix sexe, ella era una figura superior a mi. Entre dues al·lotes costa més diferenciar-ho. Amb un home, en canvi, està més clar quan hi ha violència de gènere”, reflexiona Tània. Tal com assenyala, la violència s’expressava de manera similar que ho pot fer en una parella heterosexual, especialment per mitjà del gas lighting (llum de gas). La jove retrata a la perfecció la definició del concepte quan explica el que sentia: “Jo dubtava de tot, no era capaç de prendre cap decisió. M’ho qüestionava tot tant que no veia clara la realitat, ni sabia si alguna cosa em feia ganes o no”. Per això, i “per evitar un conflicte”, deia que no per sistema a gairebé tot el que li proposaven els seus amics i familiars, la qual cosa la va dur a un aïllament gairebé total.

“No tenia cap moment social. Crec que el meu entorn ho sabia. Ma mare em deia que aquesta persona no estava bé ni em feia gens de bé, que havia de prendre una decisió. Cada dia que explicava a les companyes de la feina els problemes, plorant, els deia ‘avui xerraré amb ella i s’haurà acabat’. Però arribava a casa i no era capaç d’obrir la boca”, assegura. Tot això va suposar un canvi en ella de dalt a baix. “Al principi, pensava que havia canviat per millor, que m’havia ajudat a millorar certes coses. Però amb el temps ja no quedava res de la meva essència. Era una persona totalment diferent, ni tan sols era feliç, però ella continuava intentant canviar-me. Era esgotador”, lamenta. La situació va arribar a un extrem poc després de tallar, quan la ja exparella va utilitzar el ca que tenien en comú per exercir la violència. Tot i que n’havien acordat una custòdia compartida, relata la jove, “quan era a la feina, ella, encara amb les claus de casa, va entrar i es va endur el ca, dient que estava a nom seu”. “Des d’aleshores, no l’he tornat a tenir amb mi, tot i haver-li-ho demanat de totes les maneres”, explica.

Si bé en el cas de la violència de gènere sí que s’ha aconseguit que de cada vegada més dones que la pateixen ho denunciïn, en la violència intragènere encara està gairebé tot per fer. Segons Maria Capellà i Catalina Moragues, tècniques de la Fundació IRES del projecte Relacions Sanes –destinat a persones del col·lectiu LGTBI que han patit violència en la parella–, les víctimes que demanen ajuda són molt minoritàries, i això que els mecanismes que fan servir les persones agressores són gairebé els mateixos que en la violència masclista. “El cicle de la violència és el mateix, de manera que fan que la víctima no vulgui fugir de la relació i perpetuen un poder desigual entre l’un i l’altre”.

Detectar i identificar

De la mateixa manera, les variables que intervenen en la violència intragènere poden ser similars, com ara econòmiques, però també n’hi ha d’específiques, detallen les tècniques d’IRES. Són, per exemple, “el fet de no haver sortit de l’armari, ser seropositius o, en el cas de les parelles lesbianes, només reconèixer una de les membres com a mare”. Es tracta de situacions que la persona agressora usa contra la víctima. Encara que Capellà i Moragues descarten que aquestes parelles tinguin establerts rols femenins i masculins, sí que hi veuen “molta homofòbia interioritzada”. “Té a veure amb la seva pròpia percepció i acceptació. De vegades, dirigeixen el seu autoodi cap a la parella i aquesta acaba creient que s’ho mereix”, afirmen.

En aquest sentit, les professionals deixen clar que visibilitzar la violència intragènere no va en detriment de la masclista, ans al contrari. El codi penal inclou el maltractament entre parelles homosexuals dins la violència domèstica, tot i que aquesta no està travessada pels mateixos eixos d’opressió que la que s’exerceix, per exemple, de pares a fills, de nets a padrins o viceversa. “La violència de gènere té a veure amb l’estructura de la societat, heteronormativa i patriarcal, per la qual cosa el col·lectiu també es veu afectat. D’una manera o una altra, tot el que surt de la norma s’acaba penalitzant”, subratllen.

Des del 2018, que es va posar en marxa el projecte de Relacions Sanes, la fundació ha atès 49 persones, 39 de les quals eren víctimes i 10, agressores. Pel que fa al perfil d’aquests darrers, la majoria són homes, d’edats compreses entre els 30 i els 50 anys, que han patit violència psicològica. Sigui com sigui, del total que arriben al servei, només uns pocs denuncien, lamenten les tècniques. De fet, de les 11 víctimes que varen rebre el 2022, tres varen interposar una denúncia. Un dels motius que més es troben és que per fer-ho moltes víctimes, abans, han de sortir de l’armari i no totes estan preparades per fer-ho. Ara bé, el camí de la denúncia –i el que ve després– tampoc és fàcil.

Un exemple d’això és Martí (nom fictici), de 26 anys, que va decidir denunciar l’al·lot amb qui va estar sortint quatre anys per haver-lo agredit al carrer d’un cop de puny quan ja eren exparella. “Ara tenc un judici obert, que perdré, perquè no tenc proves que demostrin que va ser ell qui em va agredir, i li hauré de pagar les costes”, es resigna. No pot provar que va ser ell l’autor de l’agressió, però sí les lesions que li va provocar: “Vaig caure d’esquena, em vaig pegar un cop al cap i encara n’arrossec les conseqüències: puntualment, el nas em sagna i tenc insuficiència acústica en una orella”.

La denúncia i més enllà

Del procés de denúncia, Martí també en destaca la resposta que va rebre de la policia, que insistia a demanar si era “un amic” qui l’havia agredit. En aquesta “manca de sensibilitat per part dels cossos policials” hi coincideix l’advocada penalista Sara Gómez, que també ha col·laborat amb el Servei d’Atenció Integral (SAI) LGTBI del Consell de Mallorca, gestionat per Ben Amics. “Alguns clients han tingut una resposta que els ha fet sentir molt malament, fins i tot han patit comportaments homòfobs”, apunta. A banda d’això, recorda que englobar aquests delictes dins “violència domèstica o, simplement, lesions” fa que sigui “impossible” accedir a dades estadístiques sobre casos de violència intragènere. Malgrat que les víctimes també poden demanar ordres d’allunyament –com qualsevol altre ciutadà en altres circumstàncies–, les penes que reben els seus agressors, en cas de condemna, són sempre menors que les de violència de gènere. Per exemple, serien les mateixes que imposarien a una dona que ha maltractat el marit.

Tornant al cas de Martí, després de la primera parella –que també exercia violència psicològica–, va tornar a patir maltractament per part d’una segona. “M’ocultava de la gent i em deia que havia d’anar al psiquiatre, que estava malament i que era un manipulador. Fruit de tot això, la meva autoestima ha tocat fons. Vaig al psicòleg i vol que vagi al psiquiatre, perquè estic carregat de traumes. A més, soc incapaç de mantenir relacions sexuals”, argumenta. Per Martí, les imatges preconcebudes també són un factor de risc. “La gent pensa ‘són homes, tenen més testosterona, són més violents’, i consideren que és normal que un es vulgui imposar més que l’altre”, denuncia. Però precisament aquest tipus de visions són les que alimenten la violència. “Hi ha molts homes gais amb homofòbia interioritzada i això es trasllada en violència cap a la parella, perquè –al cap i a la fi– estan reprimits”, conclou.