El virus

Palma—Tusses?

—Molt.

—Et notes damunt el pit...

—Un pes. A estones em costa alenar.

—I moc, no és així?

—Sí, i atxems. També em trob fluix.

—Això és un virus –dictamina el metge–. Causa una mica d’inflamació als bronquis. Pren-te... (aquí, podeu posar un repertori de farmacopea que va des del simple paracetamol fins a antibiòtics d’una certa contundència, passant per cortisona i derivats i una àmplia gamma de xarops, sobrets, píndoles i, arribat el cas, supositoris: en el que duim d’hivern, totes aquestes coses s’han receptat i s’han pres en quantitats dignes de menció).

La càrrega vírica d’aquest hivern és superior a la dels hiverns anteriors, i no és mal d’entendre. Quan va esclatar la pandèmia, molts es varen sorprendre que quasi no hi hagués grips ni constipats, i això (també) va fer córrer tota casta de teories més o menys conspiranoiques. Una de les més lluïdes afirmava que el SARS-CoV-2, més conegut com a covid-19, i després, senzillament, covid, era tan agressiu que ‘es menjava’ els altres virus fins que només quedava ell tot solet, en una espècie d’holocaust caníbal de viurs (jo confesso, per citar Jaume Cabré, que m’ho vaig arribar a mig creure, ni que fos pel to tan de sèrie B que tenia la història).

Allò que va succeir en realitat és una altra cosa, i és que ens vàrem protegir molt més del que és habitual. Vàrem fer un confinament de sis setmanes (no de dos anys, com molts encara s’encaboten a repetir: “Després de dos anys sense vida social...”), ens vàrem rentar les mans amb autèntica frenesia, vàrem mantenir la distància social, vàrem esperar a fora per no ser més d’un o més de dos dins els establiments amb menys cabuda, ens vàrem desplaçar menys, vàrem evitar aglomeracions, vàrem fer tocs de queda, vàrem esperar davant dels portals i les finestres de cafeteries i restaurants per recollir comandes per endur-se i (sobretot) vàrem anar pertot arreu amb la mascareta posada. Tot això va reduir considerablement el contagi del covid, però també, com és lògic, el de la resta de malalties respiratòries (les que es transmeten per via aèria, si més no).

Ara passa el contrari i, fins i tot, com a les dietes per aprimar-se, hi ha un cert efecte rebot. No és tan sols que hàgim relaxat les mesures de prevenció, és que hi ha la necessitat de passar-hi per damunt i d’actuar tan a l’inrevés com sigui possible: sortir més que abans, viatjar més que abans, acaramullar-nos més que abans. La idea subjacent (o explícita, de vegades) és que, abans que no ens tornin a tancar, mirem d’aprofitar el temps. Res a dir al carpe diem, naturalment, però la contrapartida a tot plegat és que la circulació de virus, inevitablement, augmenta. No la del covid, en particular, perquè resulta que (en efecte, i a pesar dels dois que encara avui s’escolten i es llegeixen respecte d’això) les vacunes han funcionat, i funcionaran encara millor amb la quarta dosi. Ara bé, encara que pugui semblar una altra cosa, els virus no es varen inventar l’any 2020 en un laboratori o un mercat de Wuhan on venien ratapinyades a l’ast. Al contrari, les infeccions víriques sembla que existeixen d’ençà que el món va començar a fer voltes.

—Dus un bon memeu.

—Venc del metge i m’ha dit que és un virus.

—Vatuadell, ja no saben què han de fer per llevar-nos d’enmig.

Més enllà de les posicions polaritzades que avui sembla que són inevitables en qualsevol tema, damunt el de la salut pública s’ha estès un vel de sospita que és una prolongació del mateix que, des de sempre, pesa damunt la política: existeixen interessos obscurs que juguen amb les nostres vides, etc. El problema és que la desconfiança envers el poder, que és imprescindible per viure, al mateix temps s’ha de saber exercir. No serveix de gran cosa, o fins i tot és contraproduent, disparar tota l’estona a tot allò que es mou.

Sistema sanitari

Més que més, quan es disposa d’un sistema de salut pública que és, objectivament, un dels millors que es troben en actiu. Amb tants de motius com tenim els súbdits del Regne d’Espanya per a la lamentació i la denúncia, almenys podem felicitar-nos (és, com se sol dir, un guany obtingut entre tots) d’un sistema sanitari que és un bon exemple de política social i de treball pel bé comú. Que seria encara molt millor si no existís, per part d’alguns governants (en particular de la dreta, com es pot veure actualment amb el desgavell de la Comunitat de Madrid; tot i que també existeixen els governants d’esquerra que no prioritzen les polítiques sanitàries amb la necessària contundència) la temptació de desmantellar-lo o, si més no, d’afeblir-lo per afavorir –en aquest cas sí– els interessos ben concrets de la més que poderosa indústria sanitària privada.

Els virus ens continuaran causant tossina, mals de cap, mucositats, secrecions, descomposicons intestinals, nits sense dormir, cerres, mals d’ossos i molèsties de tota casta, i per això mateix continuaran sent tema de conversa preferent a les reunions de dues o més persones en aquesta època de l’any. Seria interessant que, a més, no ens obnubilin encara una mica més l’enteniment i acabem confonent un constipat vulgar amb una conxorxa per impedir el pensament crític. I no perdeu l’oportunitat d’exigir als vostres governants més atenció, més dedicació, més feina i més recursos (més personal, més infraestructures, més inversions, més projectes, més doblers) per al sistema de salut pública. Amb professionals que atenguin els pacients en català, naturalment: no n’havíem parlat perquè, de les coses que cauen pel seu pes, no cal ni discutir-ne, que no és ver?