Visca ‘don’ Carles!: Déu, pàtria, furs i rei

PalmaFa 150 anys, l’abril del 1872, s’iniciava la tercera de les Guerres Carlines. Cap d’elles tingué les Illes Balears com a espai de combat –per sort–, si bé el tradicionalisme –com fou conegut el bàndol tres vegades derrotat– tingué un significatiu suport entre els illencs, tant el segle XIX com el període de la Guerra Civil i el primer franquisme –quan formà part dels revoltats– i l’oposició a la dictadura, per esvair-se poc després de la restauració de la democràcia, gairebé completament. 

Conegut com a carlisme pel nom de fons de tres pretendents successius a la Corona –un per guerra– i amb el lema ‘Déu, pàtria, furs i rei’, es va generar arran de la mort sense hereu mascle de Ferran VII, el 1833. A les monarquies hispàniques hi havia hagut reines, però els Borbó havien portat des de França la ‘llei sàlica’, que les excloïa. El germà següent del difunt, Carles ‘V’, per tant, es va proclamar rei, en competència amb la filla de Ferran, Isabel II. Així començà la primera guerra carlina, de set anys de durada i l’única en la qual la branca dissident tingué possibilitats reals de conquerir el govern.

Entorn del primer ‘don Carles’ s’hi agruparen els sectors absolutistes, hostils a les noves idees liberals, i en particular els eclesiàstics i els pagesos, la qual cosa originà que el carlisme fos identificat amb allò més retrògrad –d’aquí la paraula ‘carca’, que ve de ‘carlí’. L’escriptor Pío Baroja els definia com a “animal de cresta vermella”, per la seva boina característica, “que habita la muntanya i que de tant en tant baixa al pla al crit de ‘redeu!’ atacant l’home”. 

Però no és tot tan senzill. Enfront del suposadament avançat liberalisme, que pretenia imposar el centralisme uniformitzador, els carlins reivindicaven les velles institucions pròpies de cada territori. El 1930, el Partit Tradicionalista proposà un estatut d’autonomia per a Catalunya que declarava el català com a llengua oficial –única. Al darrer franquisme, el Partit Carlí s’adherí a la oposició democràtica contra la dictadura.

George Sand contra els carlins

Assenyala l’historiador Miquel Àngel Casasnovas que, ja el novembre del 1833, a les Illes, “alguns nobles, militars i religiosos reclutaven persones afectes al pretendent Carles, però la trama fou descoberta i els seus caps visibles, empresonats”. El 9 d’agost del 1835 esclatà a Manacor ‘sa Llorençada’, que establí una junta que proclamà rei Carles ‘V’, si bé “la rebel·lió fou esclafada l’endemà i els judicis que la seguiren condemnaren nombrosos carlistes a diverses penes, incloses algunes de mort, que foren executades”. Aquell mateix 1835, narra el professor Maurici Cuesta, hi hagué un aixecament fracassat a Eivissa: foren afusellats tres dels revoltats, entre ells el capellà Joan Arabí. 

George Sand, entusiasta del liberalisme, parla a Un hivern a Mallorca –la seva estada coincidí amb la primera guerra– amb veritable aversió del carlisme: “Els facciosos recorrien tot el país en partides rodamons, tallant els camins, ocupant pobles i llogarets (...) i sortint d’improvís de qualsevol roquer per reclamar al viatger la bossa o la vida”. Les batalles no arribaven a Mallorca, així que “s’havia convertit en el refugi de tots els espanyols que cabessin a l’illa”. “Les gravoses contribucions” a la guerra “agreujaren la delicadíssima situació econòmica dels illencs”, afegeix Casasnovas. Com sempre: la guerra és la ruïna.

De Mallorca partiria un intent –frustrat– de revolta el 1860 en favor de Carles ‘VI’, fill i hereu de Carles ‘V’, a càrrec del llavors capità general de les Balears, Jaime Ortega, amb desembarcament a la localitat catalana de Sant Carles de la Ràpita, “on fracassaren de manera absoluta”, narra Casasnovas. Per aquell “insensat pronunciament”, Ortega fou afusellat. Abans ja havia tingut lloc, entre el 1846 i el 1849, la segona guerra carlina, o ‘dels matiners’, amb Catalunya com a escenari i que també es tancà amb derrota.

Tot i el seu rebuig cap al liberalisme, els tradicionalistes participaren, també, en el joc polític. Els historiadors Antoni Marimon, Josep Tomàs Ramis i Sebastià Serra assenyalen com el 1857 obtingueren dos escons i el 1864 fou elegit “diputat carlí per Mallorca l’aristòcrata Faust Gual de Torrella”. El 1871, tot un èxit: obtenien acta de diputat Gregori San Simón, Adolf Rotten, Manuel Sureda, Guillem Verd i Josep Quint Zaforteza.  

Amb el parèntesi de ‘Joan III’, germà de Carles ‘VI’ i tota una decepció per als seus partidaris per les seves idees liberals, el plet dinàstic continuà amb Carles ‘VII’, fill de Joan. El 1869, indiquen Marimon, Ramis i Serra, “es va descobrir una conjuració” en el seu favor “al quarter del Carme, a Palma”. L’abril del 1872, aprofitant que a Madrid s’hi havia instal·lat un rei estranger –Amadeu de Savoia–, en haver estat destronada Isabel II, el nou Carles llançà una tercera revolta, que es perllongaria quatre anys. En aquesta guerra es va distingir pel bàndol governamental –i va perdre la vida, el 1873– el brigadier mallorquí Josep Cabrinetty, de qui el 2022 es compleix el segon centenari del naixement i és recordat a Puigcerdà amb una estàtua i a Mallorca amb la cançó popular Sa mort d’en Cabrinetti.  

El febrer del 1876, Carles ‘VII’ va haver de creuar la frontera cap a l’exili –definitiu–, després de la derrota del seu exèrcit. Mentrestant, a Madrid ja havia estat restaurat el fill d’Isabel, Alfons XII. “Si veu la reina Isabel”, escriu el nostre Lluís Salvador d’Habsburg, l’Arxiduc, segons recull el seu biògraf Joan March, “doni-li l’enhorabona pel que ja pot dir-se triomf de la seva causa”. Però el pretendent no es va donar per vençut i fins a la seva mort, el 1909, va continuar liderant un tradicionalisme que, com registren Marimon, Ramis i Serra, continuà obtenint representació a les Corts per Balears: el 1893 Faust Gual de Torrella i el 1898 Felip Villalonga, a més de temptar “infructuosament” el general mallorquí Weyler per a un nou aixecament.

L’altre Jaume III  

Però l’evolució, diríem, ‘oberturista’ de Carles ‘VII’, a una Europa a la qual ja només quedava una monarquia absoluta ––Rússia– no fou del gust d’una part dels tradicionalistes. És el cas del fins llavors carlí Antoni Maria Alcover, per a qui l’actitud del pretendent “ha pertorbat horrorosament el nostre camp i ha alienat don Carles més voluntats que els 50 anys de lluita liberal”, segons recullen, de la seva correspondència, el teòleg Bartomeu Bennàssar i l’historiador Pere Fullana. 

A Carles ‘VII’ el succeí en les seves pretensions el seu únic fill mascle, Jaume ‘I’ segons l’ordinal dels monarques espanyols –que es guia per Castella–, però conegut com Jaume ‘III’ pels seus partidaris, prenent com a referència la Corona d’Aragó –que a la petita Mallorca ja hagués regnat un altre Jaume III, no importava. Fou oficial de l’exèrcit tsarista a la guerra russojaponesa –que també va perdre– i no es va casar mai, potser per finalitzar el plet dinàstic.

Els coneguts en aquest període com a ‘jaumistes’ –pel nom del nou pretendent– es mantingueren prou actius a Mallorca, com assenyalen Marimon, Ramis i Serra, amb el Cercle Tradicionalista a Palma, la societat Saba Marinenca a Llucmajor i les publicacions El Clamor i La Tradición. Aconseguiren regidors a Petra, Capdepera, Felanitx, Palma i Esporles, mentre que “no està documentada la seva presència, en els primers decennis del segle XX” ni a Menorca ni a les Pitiüses.

L’arribada de la II República, assenyalen els tres historiadors, feu possible la reunificació de les faccions carlines contra l’enemic comú, prenent el nom de Comunió Tradicionalista. El 1932 es creaven a Palma una ‘secció femenina’, La Margarita –del nom de la mare de Jaume ‘III’– i “una organització juvenil i paramilitar, el requetè”, amb la qual els carlins havien de ser un dels grups a participar en el cop de estat de quatre anys més tard. El 1935 prengueren com a símbol les aspes de Borgonya. 

El 1931 havia mort Jaume ‘III’ i el mateix 1936 el seu vell oncle Alfons Carles ‘I’. Ja no hi havia més descendents per línia masculina de Carles ‘V’, així que –en teoria– s’acabava el plet. Però Alfons Carles havia deixat com a regent del carlisme el nebot de la seva dona. Xavier de Borbó, fill del darrer duc de Parma, Robert –abans de la unificació italiana–, i fou el mateix regent –després de tot era un Borbó encara que de una branca llunyana, descendent dels reis d’Espanya i, a més, amb un nom ben de Navarra, bastió del tradicionalisme– el següent ‘rei’ dels carlins. Com a tal, relata Casasnovas, el 1952 viatjava a Mallorca per jurar els seus furs –abolits a començament del segle XVIII–, “un acte simbòlic que no tingué major transcendència”.

L’estudiós del franquisme Joan Mas Quetglas registra com, tot i el decret d’unificació de Franco que forçà tradicionalistes i la Falange a formar un partit únic, els carlins illencs expressaren el seu desacord. Els espies falangistes revelaven que alguns d’ells “afirmaven que no volien tenir com a companys de viatge els feixistes”. El 1940, “van ratllar a la façana de tres esglésies de Palma el nom de José Antonio Primo de Rivera”. A algunes parròquies hi van aparèixer les pintades “Déu, Pàtria i Rei. Mora Franco”. El batle tradicionalista Josep Zaforteza fou “severament amonestat”. El president de la Diputació el 1937, Josep Quint Safortesa, de les mateixes idees, “tingué diverses topades amb els falangistes”, afegeix Casasnovas. Un altre pic, el carlisme es distanciava de l’Espanya oficial.