Visió animal: per què la vida no és sempre de color de rosa

Efectivament, de vegades la vida és de color ultraviolat. O infraroig. I, altres vegades, el que veiem no és el que sembla. Però anem a pams. Els colors que veiem els humans formen el que es coneix com a espectre visible —la porció de les ones electromagnètiques que podem veure—. Ara bé, quins colors hi ha més enllà i com els perceben altres animals? Podem començar amb la llum ultraviolada, per exemple, que ocupa el rang espectral de longituds d'ona lleugerament més curtes que les visibles pels humans.

Alguna vegada us heu parat a pensar que la bellesa i els colors de les flors no estan fets per agradar als vostres ulls? El seu propòsit és, senzillament, atraure els pol·linitzadors (abelles, papallones, vespes, mosques, etc.). Per tant, les flors satisfan el sentit de la vista d’aquests insectes. Moltes flors acumulen pigments ultraviolats als pètals, que formen patrons invisibles als nostres ulls, però que la majoria de pol·linitzadors poden veure. Els pigments que reflecteixen els rajos ultraviolats es troben principalment a les puntes dels pètals, i els que els absorbeixen, a la base. Aquesta disposició crea un patró d'"ull de bou" que serveix de pista d'aterratge per dirigir els pol·linitzadors al centre de la flor, on hi ha el nèctar i el pol·len.

Multiplicitat de funcions

Les funcions de la llum ultraviolada són múltiples, des de guiar el comportament de navegació i orientació fins a detectar aliments i depredadors potencials i facilitar tasques tan importants com la selecció de parella i la comunicació entre individus de la mateixa espècie. Els ulls de molts ocells, peixos i rèptils tenen cèl·lules sensibles als rajos ultraviolats. Fins i tot hi ha mamífers, com alguns rosegadors i ratpenats, que poden veure la llum ultraviolada força bé. Les serps que cacen durant el dia tenen lents que bloquegen les longituds d'ona dels rajos ultraviolats, però les que cacen de nit en tenen que les transmeten. Els pigments ultraviolats es basen en les anomenades opsines, la mateixa família de proteïnes que s'utilitzen per detectar la radiació als receptors de llum convencionals. Això vol dir que l'origen de la visió ultraviolada és tan antic com el de la llum visible.

A l'altra banda de l'espectre visible hi ha la llum infraroja. Es tracta d’un tipus d’energia radiant invisible als ulls humans, però que podem sentir com a calor. Quins tipus d'animals poden veure la calor? Sobretot depredadors o paràsits que necessiten una detecció ràpida de les seves preses o hostes, com ara mosquits, ratpenats, serps, xinxes o escarabats.

La nostra comprensió actual de la visió fora de l'espectre visible es restringeix gairebé completament a dos grups d'animals: artròpodes com els aràcnids, els insectes o els crustacis, i vertebrats com els mamífers, els ocells o els rèptils. Quines sorpreses ens ofereix la visió de la gran quantitat de grups animals que encara es desconeix? Segur que més d'una.

Ulls que no són ulls

A les ales de les papallones, a la closca d'alguns mol·luscs, a la pell d’alguns rèptils, peixos i felins i al plomatge de certs ocells hi ha uns cercles concèntrics que recorden ulls però que no ho són. Per què es veuen patrons semblants als ulls en grups d'animals tan diversos? La funció adaptativa d'aquest patró comú i constant a la natura ha captat l'interès dels biòlegs evolutius des de fa segles. Una de les hipòtesis per explicar-ho sosté que serveixen per intimidar els depredadors, que els confonen amb els ulls d'un altre animal, possiblement el seu propi depredador, i per això dubten a l'hora d'atacar. També s'ha suggerit que tenen una funció de desviació: alguns animals els tenen en àrees allunyades dels òrgans vitals (per exemple, a les vores de les ales de les papallones) perquè els depredadors concentrin l’atac lluny dels òrgans més importants.

Aquests patrons, anomenats taques oculars, també poden funcionar com a senyals de detecció. Els falsos ulls indicarien al depredador que ha estat vist, amb la qual cosa interpretaria que atacar requeriria massa energia i deixaria córrer la cacera. En alguns casos, les taques oculars també actuen com a senyals sexuals. Potser l'exemple més comú és el del paó: el seu èxit a l’hora d’aparellar-se es basa en la capacitat per mostrar la cua coberta de cercles que recorden ulls.

I no oblidem que nosaltres també som animals. Encara que no hi ha proves directes que les taques oculars afectin els humans, s'ha suggerit que la sensació de ser observat també influeix en el comportament humà: per exemple, reduint els robatoris en àrees amb altes incidències de criminalitat. És fascinant com un patró aparentment simple com les taques oculars pot crear una varietat tan sorprenent de comportaments en diverses espècies d’animals.

Rosa Fernández és investigadora de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE), un centre mixt del CSIC i la UPF.