Les visites reials a les Illes mai no han sortit barates

PalmaFelip VI i la seva família passen uns pocs dies de vacances a Mallorca cada any, a diferència dels seus pares, Joan Carles i Sofia, que hi eren una llarga temporada, des que la Diputació franquista els va cedir el palau de Marivent, que s’hauria d’haver destinat a museu i parc per als ciutadans. Però són un cas excepcional. Els monarques espanyols pràcticament mai no compareixien a les Illes. I, quan ho feien, allò suposava unes despeses colossals per als comptes, no gaire pròspers, de les nostres institucions.

De fet, ni tan sols els nostres reis de Mallorca ‘privatius’, tan mitificats, eren habitualment a l’Arxipèlag: s’estimaven més residir a Perpinyà, als seus territoris continentals. En reintegrar-nos a la Corona d’Aragó, les estades reials tampoc no foren freqüents. El cronista Pere Sampol recull que Pere el Cerimoniós va ser a Mallorca del 3 de juliol al 26 d’agost del 1359; no per fer-hi vacances, sinó per enllestir la seva armada en la guerra contra el seu homònim Pere el Cruel, rei de Castella. També Alfons el Magnànim va passar per Mallorca i per Menorca, el 1420, amb motiu de les expedicions militars que duia a terme al Mediterrani.

L’estada més perllongada d’un monarca de la Corona d’Aragó foren els quatre mesos que passà a Mallorca Joan I el Caçador, el 1395; tampoc per fer turisme, sinó per fugir d’una epidèmia de pesta. El rei va residir al castell de Bellver, amb la seva cort, amb una successió de “festes i celebracions” –segons relata l’escriptor Miquel Ferrà–, que pagava religiosament la universitat de Mallorca, l’equivalent a l’actual Consell: vàrem haver de desembutxacar 75.000 lliures, que eren molts de doblers.

Com el seu avantpassat Pere el Cerimoniós, Carles I va visitar Mallorca per raons militars. La primera vegada fou el 1535, d’expedició cap a Tunis, quan es va aturar a Alcúdia. Va tornar l’octubre del 1541, a Palma, en ocasió d’una nova campanya adreçada contra els corsaris algerians. Coneixem aquesta visita fil per randa gràcies a la crònica de Joan Gomis.

Aquesta nova arribada de Carles I fou notificada al virrei per l’almirall Andrea Doria, a fi que tingués a punt tot el necessari; ja no per al monarca i el seu seguici, sinó per a l’armada que l’acompanyava, de 18.000 efectius. Tot d’una, el virrei va comunicar al Gran i General Consell que ens havíem d’escurar les butxaques per complimentar aquella multitud. I aquest hi va donar el vistiplau “per considerable majoria”, segons el cronista, així que hem de deduir que qualque conseller no hi estava gaire d’acord. El jurat en cap Joan de Caulelles va calcular que tot allò pujaria a la inestimable xifra de 4.000 lliures.

Un ‘refresc’ de cent vaques

D’on havia de treure aquella doblerada, una Mallorca empobrida, que havia hagut de pagar 136.596 lliures, com a càstig per la Germania? La resposta és ben senzilla: d’endeutar-se. L’escriptor Tomàs Aguiló recull que el mateix Caulelles va avançar mil lliures, a un interès del 6%; aportació sens dubte oportuna, però de dubtosa legalitat per a un càrrec públic als nostres dies. El pressupost es va completar amb altres contribucions de Francisca, vídua de Nicolau Dameto, i de Joan Moix; per descomptat, amb els corresponents interessos.

El monarca havia sopat el vespre abans a Cala Figuera, a Menorca. Era la primera vegada que Carles I veia Ciutat de Mallorca, i sembla que li va causar una impressió excel·lent, ja que va demanar a Doria si era “tan bona com sembla”, a la qual cosa va respondre l’almirall que “encara millor”, talment com si fos un propagandista del turisme dels nostres dies. Caulelles li va donar la benvinguda, per descomptat en català, i l’emperador li va respondre en castellà. A diferència del seu avi, Ferran el Catòlic, no s’havia pres la molèstia d’aprendre el nostre idioma.

A continuació, a cavall, Carles I va fer el recorregut des del moll fins a la Seu. Era tal el barrabum de les salves de canó que el monarca va haver de demanar que s’aturassin, perquè no hi havia manera de tranquil·litzar l’animal que colcava. Singular impressió li va causar, per la seva arquitectura la Llotja, de fet, va demanar si era una església. En acostar-se a la Seu, el cerimonial indicava que havia de continuar l’itinerari caminant. Però l’emperador ho va admetre: “No estic bé dels peus”. I va continuar a cavall. Només tenia 41 anys, però ja patia els estralls de la gota. Els jurats li oferiren un ‘refresc’, compost per cent vaques, dos-cents moltons, cent parells de gallines, set parells d’indiots i quantitats industrials d’oli, vi, farina, formatge, tàperes i olives.

Ara bé, encara era l’època en què no es feien aquestes ofrenes als monarques a canvi de res. Llavors, les institucions pròpies pintaven alguna cosa. Així que Caulelles va aprofitar la visita de l’emperador per demanar-li que es concedissin als mallorquins entre 10.000 i 12.000 tones mètriques de blat de Sicília, amb una rebaixa de dos terços dels impostos corresponents, perquè d’aquest cereal, sempre n’anàvem curts. Carles I només ens en va concedir 2.000; es veu que el suborn –perdó, el ‘refresc’– hauria d’haver estat més generós.

L’emperador encara va desembarcar un tercer pic a Mallorca, el 26 de novembre següent. Però aquesta vegada, ni desfilada, ni aclamacions, ni res de res. Venia derrotat d’aquella fracassada empresa militar i només consta que l’endemà, diumenge, va assistir a missa a la Seu, i dilluns va embarcar cap a Màlaga. Des d’aleshores, transcorrerien 319 anys d’incompareixença reial, fins a Elisabet II, el 1860. Havien passat tres segles, però continuàvem pagant la factura els mateixos. Segons recull l’historiador Pere Salas, l’Ajuntament de Palma va haver de demanar un préstec de 200.000 rals –una fortuna a l’època– per fer front a les previsibles despeses. Aquesta vegada, curiosament, qui hi va dissentir va ser el governador, el representant de l’Estat, qui devia pensar que allò era un excés. El Consistori no ho veia així: convenia tenir bo amb el poder estatal per aconseguir inversions en aquesta terra, sistemàticament ignorada.

El regal dels maonesos

D’aquella visita en va redactar una crònica ditiràmbica Antonio Flores. Va ser el 12 de setembre del 1860 quan van fondejar al port de Palma la reina, el seu marit i cosí Francesc d’Assís –de malnom Paquita Natillas–, el seu fill Alfons, príncep d’Astúries –futur Alfons XII–, i dues de les seves filles, Elisabet i Concepció. En la primera jornada, visitaren el sepulcre de Santa Catalina Tomàs, a Santa Magdalena. I com que una de les monges es va adreçar en català a la reina, aquesta li va expressar el seu sentiment per no entendre allò que li deia. No costa res quedar bé.

Ara li deim ‘recepció’ dels reis a la societat balear. Però, aleshores, li deien ‘besamans’, i amb aquest nom es va dur a terme l’endemà a l’Almudaina. Flores aprofita per assenyalar un cofre de Jaume II, que era al palau, quan on havia de ser era a l’Armeria Reial, a Madrid, confiant que aquest espoli –un més– es fes com més aviat millor. Hi assistiren 800 persones: autoritats, aristocràcia i representants de les ciències, les lletres i les arts. A continuació, mig centenar de pagesos, de les diferents viles mallorquines, varen fer ofrenes de productes de la terra a la família reial. Així que aquelles gents, en una Mallorca que era terra d’emigració, regalaven part del poc que tenien a aquells que tenien de tot a ca seva. No és estrany que al cronista li vingués al cap el terme ‘feudalisme’ –es veu que el va trair el subconscient–, en assistir a aquella cerimònia de servilisme col·lectiu.

Ara bé, la despesa més monumental –mai més ben dit– que suposà aquella visita d’Elisabet II fou la construcció de la seva estàtua, al lloc que encara avui es diu plaça de la Reina, tot i que a Ciutat, aleshores, ni tan sols Jaume I en tenia, i de la qual la reina va posar solemnement la primera pedra. I allò fou ‘el negoci de na peix frit’. Perquè, després d’inaugurar-se el 1863, només cinc anys més tard, la revolució ‘Gloriosa’ va llançar en terra el monument, que va quedar fet bocins.

A Menorca, la següent etapa del viatge, les autoritats esperaven la família reial a Maó, però les condicions climatològiques feien més aconsellable desembarcar a Ciutadella. Amb això, ja us podeu imaginar els notables menorquins traslladant-se, a correcuita, a l’altra punta de l’illa. Elisabet II havia d’inaugurar la fortalesa de la Mola, batejada amb el seu nom, i on n’ha quedat el comentari: “M’esperava que els graons fossin d’or, amb el que ha costat”. Els maonesos li regalaren una falua, una luxosa embarcació de rems, que actualment dorm amb el somni dels obsequis inútils a un museu d’Aranjuez.

Les estades a les Illes del seu fill, Alfons XII, i del seu net, Alfons XIII, representaren també unes despeses importants, si hem de jutjar-ho per la decoració, els arcs de triomf, la il·luminació, les festes i les recepcions que hi tingueren lloc. Alfons XII només tenia 19 anys, i només en feia dos que era monarca quan va desembarcar a Palma, el 1877. Miquel dels Sants Oliver narra que aquella visita va fer que vingués des de la Part Forana “una gentada enorme”, entre la qual un munt que volia demostrar les seves habilitats artesanes al monarca, i que se’n va quedar amb les ganes. Va ser tal l’entusiasme general, que fins i tot a un manifest opositor se li escapà: “Si no fossis Borbó, t’aclamaria!”. Però el jove monarca era un Borbó, almanco de mare (Elisabet II), perquè la seva paternitat, aquesta és una altra, sempre ha estat molt qüestionada.