Visquin les cadenes!

PalmaFou l’1 de desembre del 1822, ara fa tot just dos segles. A la vila de Campos es va produir un aixecament contra les autoritats liberals del moment –era el fugaç Trienni Constitucional– i en favor de la restauració de l’absolutisme de Ferran VII, la tirania del qual era aclamada pel poble amb l’expressió “Visquin les cadenes”, manifestant la seva alegria de ser governats amb mà de ferro. Aquella aventura va sortir malament, si bé el monarca acabaria aconseguint el seu objectiu l’any següent, gràcies a la intervenció estrangera dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, que va anul·lar el breu experiment liberalitzador.

Tot d’una en tornar del seu exili daurat, el 1813, amb Napoleó perdent la Guerra del Francès, Ferran VII havia anul·lat la Constitució de l’any abans: la ‘Pepa’ de Cadis, una de les primeres de la història mundial que, per primera vegada, limitava els poders del monarca, a més de suprimir la Inquisició i els privilegis senyorials. Entre els seus promotors hi havia estat el llavors bisbe de Mallorca, el liberal Bernat Nadal, qui va haver d’empassar-se la restauració de l’absolutisme.

Però l’1 de gener del 1820 es va produir, també, una revolta pionera de les revolucions liberals europees de fa dos segles: el militar Rafael Riego –sí, el de l’himne–, qui havia de conduir les tropes espanyoles per reprimir la insurrecció de les colònies americanes, en lloc d’això va proclamar la Constitució del 1812. El monarca, ensumant cap a on anava ara el vent, tot d’una va proclamar: “Marxem francament, i jo el primer, per la senda constitucional”.

Dia 16 de març, segons relata l’historiador Valentí Valenciano, el capità Vicenç Massip, arribat en vaixell, comunicava el nou estat de coses al capità general, l’absolutista Antoine Malet, amb la consegüent sorpresa d’aquest. Foren saquejats la seu de la Inquisició –a l’actual plaça Major de Palma– i el convent dels dominics, i les autoritats foren substituïdes per unes de noves, de línia liberal. Si bé en general l’Església, de posicions conservadores, no estava gaire per la Constitució, sí que li donava el seu suport el llavors bisbe de Mallorca, Pedro González Vallejo.

Tot i que el militar Antoni Peón parla de “l’alegria imponderable” dels mallorquins amb la nova situació, no cal pensar que el breu règim constitucional fos gaire popular. El liberalisme era cosa de les elits il·lustrades. La població en general, aclaparadorament analfabeta i amb una economia de subsistència –aconseguir menjar cada dia–, continuava immersa en una mentalitat de l’Antic Règim, en el qual el monarca ho era per voluntat divina i la seva autoritat no es discutia.

Per si això fos poc, aquell 1820 es va declarar una epidèmia de pesta i l’any següent una altra de febre groga que causà a Palma 5.000 víctimes, segons l’especialista d’aquest període Miquel Ferrer Flórez. Les autoritats es refugiaren fora de Ciutat, fet que “no fou ben vist per algunes persones”.

“Commoció popular a Formentera”

Una novetat important del moment –destaca Ferrer– fou l’aparició d’un bon grapat de publicacions manifestament favorables a la causa liberal, amb noms –per suposat, en castellà, ja que el liberalisme era també centralista– com Redactor Constitucional y Político de Mallorca o Correo Constitucional, el lema del qual era “Constitución o muerte”. Cal afegir-hi El Eco de Colom, en honor del dirigent agermanat del segle XVI, el contingut del qual, recull l’escriptor Bartomeu Rosselló-Pòrcel, “es redueix a donar al lector notícies de política i comentar-les d’acord amb les seves idees”.

Aquells defensors de la llibertat no ho eren tant quan es tractava de les opinions dels ‘servils’, com anomenaven, despectivament, els absolutistes. El 1822, narra Ferrer, s’establien com a “subversius” els atacs als articles de la Constitució. El mateix any, el Codi Penal determinava el delicte d’“abús de la llibertat d’impremta”. El capellà Miquel Ferrer, fundador del conservador Diari de Buja –el primer en català–, fou condemnat a dos anys de presó a Bellver per un “fulletó subversiu”, i encara en sortí ben lliurat, perquè n’hi demanaven quatre.

Valenciano recull, del 1823, un llistat de 23 causes, obertes sobretot contra eclesiàstics, però també un ferrer, un fuster i un taverner, per “expressions contra la Constitució” o “contra l’actual sistema”. També una relativa “a cobles que es van cantar a la taverna de Miquel Oliver de Binissalem, al·lusives a la caiguda de la Constitució”, o una altra “contra Domènec Riera i altres, per un quartet cantat a Eivissa, subversiu contra el sistema”, “dos pasquins fixats a Llubí” i un altre a Llucmajor “contra la Constitució” i una “commoció popular a Formentera”.

Les protestes de tota mena contra el nou règim foren “una constant en aquest període”, assenyala Ferrer. A Palma, el 1821, es va intentar arrancar el rètol de la plaça de la Constitució. El mes de setembre, segons relata l’historiador Miquel Àngel Casasnovas, “era descobert un complot absolutista a Palma i hi hagué alguns avalots que foren sufocats per les autoritats amb el suport de la Milícia Nacional, formada per voluntaris liberals”.

A Eivissa, també el 1821, es produïa un nou aixecament dels pagesos –ja en duien uns quants, des del 1689, per les seves penúries–, afegeix l’historiador Ernest Prats, que “arribaren a entrar al barri de la Marina” i aconseguiren “el cessament del jutge i d’altres funcionaris”, en una revolta que sembla que fou “preparada des de la ciutat”. El jutge cessat, afegeix Prats, “tornà poc temps després, però davant el rumb que prenia la situació, no s’atreví ni tan sols a desembarcar”. L’any següent fou el mateix governador, que no devia ser gaire entusiasta del nou règim, qui, “d’acord amb un grup de pagesos, intentà una revolta de caire absolutista, que fracassà”. Aquell mateix 1822 “hi tornà a haver un aixecament dels pagesos, que protestaven contra les contribucions. Poc temps després encara hi hagué un nou intent, sufocat abans de començar”.

L’agent doble menorquí

L’1 de desembre del 1822 tingué lloc l’episodi més destacat, a Campos, encapçalat –narra Ferrer– per Francesc Sastre, Joaquim Obrador ‘Pere Ignasi’ i Guillem Clar, forner. “Tingué caràcter local i es dominà fàcilment per dotze homes al comandament del capità Mariano Rodríguez”. De fet, Sastre i Rodríguez s’entrevistaren “i fou acceptada la rendició dels insurgents en bones condicions”.

Semblava que aquí acabava tot. Però, com dedueix Ferrer, “es tenia por d’una revolta més important”. Només així s’explica que el cap polític –governador– en persona, Ramon Despuig, es traslladàs a Campos al front d’una nodrida tropa, “amb destacaments de cavalleria i artilleria”. Per la seva banda, “els rebels havien substituït els membres de l’Ajuntament per uns altres de tendència absolutista, havien llevat la làpida de la Constitució, havien aixecat parapets i defenses i havien armat els veïns”.

Foren empresonats, relata Casasnovas, seixanta campaners i vint santanyiners, “la qual cosa demostra que el moviment tenia un profund abast popular”. Obrador i Clar foren condemnats a mort i afusellats el 23 d’abril del 1823. Curiosament, no a Campos, ni tampoc a Palma, sinó al veí Llucmajor, “al camp de les Ànimes, entre el camí de Campos i el de Paissà”, concreta Ferrer, “i es va fer amb l’actitud hostil del poble de Llucmajor, que hi negà la seva col·laboració d’una manera contundent”.

Encara el gener del 1823 es varen viure “pertorbacions” a Maó, quan, relata Ferrer, “una multitud” va demanar una reunió al batle exigint que fossin traslladats fora de Menorca “els deportats que allí es trobaven”, ja que era pràctica habitual enviar-los a les Illes, i no per fer turisme. El març varen ser expulsats els dominics i els caputxins de Palma, acusats de participar en una conspiració absolutista.

Sembla que aquest fou el “complot reialista” que, afegeix Casasnovas, va posar al descobert el menorquí Manuel Pol i de Quimbert, “amb nombroses ramificacions a Menorca, Barcelona i Vic”, així com, probablement, a Mallorca. Pol era “un autèntic agent doble”, del qual no s’ha arribat a saber si en realitat era liberal o absolutista i “amb vinculacions” amb la Regència d’Urgell, un pretès govern alternatiu absolutista del qual formava part Jaume Creus, antic bisbe de Menorca. També el 1823, diu Ferrer, a Petra “varen aparèixer assenyalades amb creus vermelles” les cases d’alguns voluntaris de la milícia liberal.

El bisbe González Vallejo, narra la seva biògrafa María de los Ángeles Valle, participà activament en la política del Trienni: fou elegit com a diputat per Sòria i després com a president de la cambra, si bé només va exercir aquest càrrec un mes, de setembre a octubre del 1821. En produir-se la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, pels Pirineus, “va tornar immediatament” a Mallorca, però es va veure “obligat a emigrar a França per evitar possibles persecucions per constitucionalista”, ja que Ferran VII es va prendre la seva venjança.

L’experiment liberal arribà a la seva fi amb la intervenció de les potències estrangeres, la Constitució tornà a ser abolida i els liberals, perseguits. Una làpida recorda a Campos Joaquim Obrador i Guillem Clar, que, diu la inscripció, “moriren gloriosament en defensa de les tradicions pàtries”. Si bé la seva causa no perduraria gaire: el liberalisme, és a dir, la història, no es podia aturar.