Com viu la tragèdia de la DANA un nin de quatre anys: “Mare, jo també vull baixar a ajudar”

ValènciaEl diumenge 3 de novembre, un grup de voluntaris de Mallorca vam anar cap a València i hi vam estar fins dijous. En el transcurs d’aquests dies coneguérem molts veïns, cada un amb una història que ens regirava el cor. El dimecres, repartint material i menjar, coincidírem amb Juan Antonio. Ens demanà lleixiu. Estava netejant amb el seu fill el que havia estat casa seva. Una planta baixa a Benetússer. “Tota una vida hem trigat per poder reformar la casa i, un cop fet, ho perdem tot”, em va dir. Amb les llàgrimes als ulls i la veu trencada només va poder afegir que li agradaria que es publiquessin unes fotografies del seu net. Va ser llavors quan em passà el contacte de la seva filla Amparo, que viu a dos carrers a un primer pis, i entre tots dos m’explicaren la seva història i com viu un infant de quatre anys la tragèdia dels aiguats a València.

Amparo i Miguel tenen dos fills, un de quatre anys, Marc, i un altre d’un any, Leo. Ella m’explicà que Leo, en ser tan petit, no se n’assabentava, però que Marc va viure tot el que va passar, hora a hora. “S’ha romput tot per l’aigua”, repetia el nin amb desconcert.

Ajuda dels veïns

Durant la nit del 29, Miguel estava dutxant els nens i Amparo es disposava a treure a passejar els seus dos gossos. Va ser just quan estava a punt de baixar que començà a sentir rebombori al carrer. En guaitar al balcó, va veure un riu d’aigua que passà de fer un pam a fer un metre i mig en qüestió de minuts. “No va ser res progressiu. Tot va venir de cop. De cop se’n va anar el llum. L’aigua pujava. Els cotxes començaren a ser enduts per la riuada. L’aigua pujava. A la gent del carrer ja li arribava l’aigua per la cintura i s’intentava ficar a patis. Vam quedar sense cobertura. L’aigua pujava. Els veïns saltaven de terrassa a terrassa. Gent cridant. Se n’anaven els cotxes i la gent amb la riuada. Com que visc a un carrer llarg, veia com s’estavellaven tots contra una paret i se’n feien muntanyes. L’aigua no parava i ja estava tan alta que el nostre portal quedà inundat. Jo només pensava en els meus pares mentre sentia gent cridant. Si a nosaltres, que vivim a un primer, ja ens havia arribat l’aigua, no volia ni pensar com estaria casa seva, que és una planta baixa”.

El veí de baix els va informar que ja s’havia inundat tot el pati i que per favor pugessin a algun pis més amunt. Amparo va agafar els nens, els gossos, un biberó i un bric de llet i va anar a casa de la veïna del quart. Mentrestant, Miguel i altres veïns eren a les terrasses intentant agafar la gent que s’enduia la riuada. Ho feien amb cordes, amb llençols i amb tot el que trobaven. “Això ara t’ho puc contar, però tots ho vam viure amb tanta angoixa i tanta por… No sabíem fins on arribaria l’aigua. No podia localitzar els meus pares. No hi havia llum. Estàvem a les fosques”.

Cada dia des del matí del 30 d’octubre, Miguel baixa a ajudar els veïns. I Marc, el fill de 4 anys, ja des del primer dia deia que ell també hi volia anar, però no fou fins al 4 de novembre que baixaren per primera vegada Amparo i Miguel amb Marc. Ell, amb granera o haragán en mà, convençut de voler llevar fang, va fer la seva primera jornada de feina al matí. A la tarda del mateix dia va anar amb altres pares, professors i voluntaris a netejar la seva escola, que també havia quedat devastada. “Veure’l amb aquestes ganes d’ajudar els veïns et dona moments dolços dins aquesta tragèdia”, diu Amparo. Leo encara no ha sortit de casa des del dia dels aiguats.

“Ningú ens avisà de res. Tot això començà a les 19.20 h i els mòbils van enviar l’alarma a les 20 h, quan ja estàvem sense cobertura, sense llum i amb l’aigua a un metre i mig. No vam tenir temps de poder reaccionar”. L’endemà, Amparo explica com mirava per la finestra i pensava “aquí no ve ningú”.

Van estar quatre dies sense llum, sense aigua, sense poder-se dutxar ni cuinar. Menjaven el que tenien a casa i s’ajudaven entre veïns. Es repartien la llet i els bolquers. “Jo només pensava que no venia ningú. Ni la UME, ni els militars ni la policia”. Diu que després de tants dies ha perdut la noció del temps i que no sap ni quin dia van arribar. També conta que s’ha de reconèixer que d’ençà que arribaren han fet feina dia i nit. Anaren a buidar el seu garatge de dues plantes, tot i que els cotxes encara no els han pogut treure. “Sobretot vull donar les gràcies als voluntaris i la seva gran solidaritat. Ha vingut molta gent, gent de totes les comunitats. Han ajudat moltíssim i n’estarem eternament agraïts”.

Marc voldria baixar a ajudar cada dia. “Mare, jo també vull baixar a ajudar”, s’ha convertit en una de les frases més recurrents dins casa, m’explica Amparo. Però tot i la seva voluntat procuren que surti el menys possible per qüestions d’insalubritat. Sols per l’olor ja se sap que els químics han cobert els carrers.

Pèrdues materials i personals

Amparo i Miguel han perdut els dos cotxes, tot el que tenien al traster (la roba d’hivern, totes les coses dels seus fills de quan eren més petits, bicicletes, motos, l’arbre de Nadal...) i el negoci que havien obert fa poc, que ara s’ha convertit en un punt de recollida. Els pares d’Amparo han perdut la casa. “Almenys podem donar les gràcies que estem tots vius, perquè ha mort molta gent i gent molt coneguda. Jo en podria ser una d’elles si hagués baixat deu minuts abans a passejar els gossos”.