Els que viuen a l'aeroport de Palma: “Menjam allò que els turistes tiren al fems”

PalmaA les 9 del vespre, l’aeroport de Palma és buit. Al final de la part esquerra de la planta zero, Toni i Miquel (noms ficticis) conversen asseguts a un banc on només hi ha una capsa de raïm i una botella de refresc que no han comprat. “Menjam allò que els turistes tiren als fems”, confessa Toni. El sopar, com altres dies, l’han trobat a les papereres abans de passar el control de seguretat. Algunes tenen separadors per reciclar i bosses de color, dues coses que els facilita la cerca d’aliment.

L’aeroport, territori hostil per als sense sostre que hi viuen

Tots dos homes estan allunyats de les portes d’entrada de l’edifici perquè fa vent i no tenen mantes per tapar-se. Intenten passar desapercebuts. En veure que algú s’hi acosta de més, s’estranyen. “Com estau?”, els demana Florencia Ruarte, la coordinadora de Proyecto Encuentro, una associació que cada dimarts reparteix menjar a les persones sense sostre de Palma. “Voleu una carmanyola de carn amb arròs i un entrepà?”, afegeix. “Sí, moltes gràcies. Estam desanats”, contesten.

Toni i Miquel són dues de les 41 persones sense recursos que resideixen a Son Sant Joan, segons dades de l’Institut Mallorquí d’Afers Socials (IMAS). Ho fan a causa dels preus que ha assolit l’habitatge a les Balears, on llogar una habitació pot arribar en alguns casos fins als 1.700 euros. “I jo amb una pensió de 800 euros no puc llogar res. No som aquí per gust”, diu Miquel. En morir la seva dona, “tot va canviar”, conta. La manca de recursos econòmics per pagar un habitatge i l’absència d’una xarxa de suport familiar són dues característiques que comparteixen la majoria de les persones que resideixen a l’aeroport.

Èlia (nom fictici) té 77 anys, viu a la terminal des d’abans de Nadal i no atura de repetir que se’n vol anar a Astúries. En demanar-li per què, es col·loca les ulleres de sol que duu a la cabellera grisa, frondosa i molt embullada que té: “Perquè hi podré llogar una habitació per 400 euros i aquí és impossible”. La pensió tampoc no li va bastar per mantenir-se on vivia al carrer de Blanquerna i va anar a l’aeroport: “Algú m’ho va dir”. Té una germana que viu a Gènova, però no li ha contat la situació en la qual es troba. “No li vull dir perquè me’n vull anar i no la vull veure pus”.

A diferència d’Èlia, P.M., un home de 59 que dorm allà des de fa un mes, té molt present les seves dues filles. En duu el nom tatuat als canells i, en mostrar-lo, l’expressió seriosa i hostil que el caracteritza canvia i torna tendra. Tot i això, reconeix que se sent “molt tot sol”. “Els amics no existeixen”, assegura. Fantasia en crear un partit polític sota el nom “gent que viu al carrer marginada”. “Perquè estic marginat i em vull morir”, etziba.

En demanar-li com ha arribat a l’aeroport, treu una carpeta vermella que es desfà on guarda la vida laboral. “He cotitzat 36 anys a Aena i mira on he acabat”, diu. Duu una botella d’aigua petita amb un dit d’alcohol. L’hi cau i tot d’una l’agafa. Treballava a un local de cites a Burgos on es drogava i “pegava a tots els homes que insultaven les dones”.

Moltes de les persones que viuen a Son Sant Joan comparteixen un problema d’addicions. “Un 60%”, xifra Ruarte, que els coneix del repartiment de menjar.

Molts ho admeten sense cap problema i asseguren haver estat a centres de desintoxicació. Ruarte vincula el consum de drogues amb el trencament dels vincles familiars. “Els rompen perquè arriba un moment que la situació per a les famílies és insostenible”, explica.

La majoria també ha estat a albergs de baixa exigència com Ca l’Ardiaca. “Però hi ha molt de conflicte i molta violència i no hi vull tornar, confessa Toni. Tots comparteixen un sentiment de “rebuig” cap a aquest tipus de centres perquè “allà entre els usuaris es peguen, es violen i es roben”, segons assenyalen. Francesc (nom fictici) en sentir el nom de Ca l’Ardiaca es posa les mans a la cara i diu que no movent el cap ràpidament de costat a costat.

Fer feina mentre vius al carrer

Una altra causa que impulsa a les persones sense sostre a tornar a consumir és la manca de feina. “Per tenir-ne necessiten un lloc on descansar perquè si comencen a treballar i no en tenen, en deu dies ja estan esgotats i arriben a un nivell d’estrès que tornen a consumir”, exposa Ruarte, qui ha començat la nit repartint menjar entre els residents de l’antiga presó de Palma i continuarà atenent persones sense llar que dormen a les portes de la seu d’Emaya.

A la situació de persones com Toni, Miquel i Èlia, s’hi suma la manca d’informació sobre els recursos als quals poden accedir per intentar revertir la situació d’extrema vulnerabilitat. Per això, associacions com Proyecto Encuentro lluiten per treure’ls del carrer. De fet, Esperança, una dona de 85 anys que vivia a l’aeroport avui té un lloc a la residència de la Bonanova gràcies a ells.