Viure amb amnèsia

Cornellà de LlobregatMercè Anguera, de 26 anys, ha de recórrer sempre a algun truc per recordar què va fer el dia anterior: per exemple, mirar una fotografia que immortalitzés la jornada o llegir alguna nota al mòbil que li refresqui la memòria. El 15 d'agost del 2021, ara ha fet tres anys, un camió va envestir el seu cotxe i es pot dir que va salvar la vida de miracle. De fet, els metges la donaven per morta o auguraven que quedaria tetraplègica o en estat vegetatiu. En canvi, ara la Mercè sembla que estigui del tot bé. A primera vista, no té seqüeles de l'accident. Però pateix amnèsia i està aprenent a viure sense memòria. Ha decidit explicar la seva experiència per demostrar que, fins i tot en les circumstàncies més difícils, és possible continuar endavant. Ella n'és una prova.

La seva parella, Marc Expósito, que també viatjava al vehicle sinistrat i que mostra una fermesa sorprenent tot i que també només té 26 anys, l'acompanya per explicar tot allò que ella no recorda. “No va ser com a les pel·lícules, que una persona amb amnèsia es desperta i no reconeix la seva parella. A mi em va reconèixer a la primera, i també als seus pares”, aclareix el noi. En canvi, la Mercè té un buit total sobre què va passar a l'accident i sobre el que és immediat: no recorda què va passar la setmana passada, ni ahir, ni aquest matí.

Tipus d'amnèsia

La seva doctora, la neuropsicòloga de l'Institut Guttmann Rocío Sánchez-Carrión, aclareix que una cosa és l'amnèsia retrògrada, que és quan una persona oblida les vivències del passat. I una altra, l'amnèsia anterògrada, que és la que pateix la Mercè i que suposa tenir dificultats per gravar nova informació. “Durant 53 dies la Mercè va tenir una amnèsia posttraumàtica, que sol ser temporal i que impedeix recordar res. La memòria li durava 10 o 15 segons. Per exemple, preguntava per què era a l'hospital, li contestaves i, al cap de 15 segons, et tornava a fer la mateixa pregunta perquè ja se n'havia oblidat”, detalla la doctora. La noia va estar tres mesos ingressada a l'Institut Guttmann, durant els quals va millorar moltíssim. Van suposar un autèntic entrenament. Actualment, però, continua fent sessions de neuropsicologia cada setmana.

“Quan estava ingressada es menjava els iogurts sense problemes encara que mai no li han agradat, perquè no recordava que no li agradaven”, relata el Marc. Per la seva banda, la Mercè explica que sempre ha estat molt presumida, però que al principi tampoc va caure en què li havien rapat el cap i que portava els cabells molt curts, fins que un dia li va venir un flaix de sobte i es va preguntar: “Com és que porto els cabells tan malament?”.

"L'atenció és la base de la memòria", destaca la doctora Sánchez-Carrión, que també subratlla que un punt important del tractament és la "consciència del dèficit". És a dir, ser conscient de les dificultats de memòria per cercar-hi un remei: saber planificar i prioritzar, i utilitzar ajuts externs. “Per exemple, posar-se una alarma per recordar que has posat en marxa una rentadora i no deixar-hi la roba durant dies. O evitar sortir de la cuina quan estàs cuinant per no oblidar que hi ha alguna cosa al foc”, declara. En aquest sentit, assegura, la Mercè sap buscar-se la vida molt bé: fa fotografies, s'apunta coses al mòbil, posa alarmes… "Només ella sap el gran esforç cognitiu que ha de fer per tenir una vida aparentment normal", destaca la neuropsicòloga.

“De vegades visc moments d'angoixa”, confessa la noia, que admet que no sempre és fàcil acceptar la nova situació. “A molts pacients els fa ràbia no recordar les coses si no s’ho apunten. Jo els proposo que ho vegin d'una altra manera: gràcies al fet que s’ho apunten, se'n recorden. De la mateixa manera que ningú no qüestiona que es portin ulleres si algú no hi veu, ¿per què cal qüestionar que algú s’ho apunti tot si no se’n recorda?”, conclou la doctora Sánchez-Carrión.