Viure a foravila: de cosa de pobres a símbol de poder econòmic

PalmaEixos de carros de fusta enmig d’una paret de pedra vista sostenien un portal baix i estret. Els finestrons eren petits, per resguardar la llar de la calor a l’estiu i per aïllar-la del fred a l’hivern, i n’hi solia haver almanco dos. Hi havia escudellers grossos fets de pedra que aguantaven les vaixelles de la família. Només hi havia una sala, llarga però no molt ampla. Els pagesos dormien en un llit de palla allà dalt, col·locat damunt la menjadora del parell d’animals que convivia amb ells. Les barraques s’orientaven cap al sud-est – un fet que no era casual, sinó que s’hi edificaven aposta per protegir-les del vent de Tramuntana i per aprofitar al màxim la llum solar– i estaven enmig de terrenys de tres a sis quarterades. “Xapaven finques molt grosses i, si una tenia 100 quarterades, s’hi establien 40 horts de quatre, i es deien establits. Si tenies un hort de sis quarterades ja era una gran cosa”, conta Joan Rigo, un campaner que va viure la seva infància al camp. A diferència d’ara, les terres estaven abans en mans dels més pobres, llevat de les grans possessions que els senyors tenien a foravila. Actualment els terrenys més petits on subsistien famílies de pagesos amb un hort i un parell d’arbres fruiters, s’han venut per edificar-hi xalets. “Aquestes finques que abans no valien res ara valen una doblerada”, assegura Rigo. De fet, una finca de 5.267 metres quadrats –menys d’una quarterada que en són 7.103,1– amb una caseta de 19 m2 es ven actualment per Idealista a un preu de 45.000 euros. Algunes possessions senyorials també s’han dividit i venut amb la mateixa finalitat. “Son Catlar d’Enmig: a cent quarterades han fet sis xalets”, diu Guillem Juan, amo d’una possessió de Campos.

Tenir una casa a foravila ha esdevingut un autèntic privilegi que només és per a gent d’alt poder adquisitiu o de famílies que hi han conservat una finca. “A molts de llocs de Mallorca, com Puigpunyent i Galilea, hi ha cases de camp esbucades i fins i tot sense sostre que són de gent que volen reformar-la, però no poden i la posen a preus desorbitats perquè saben que les compraran persones amb doblers”, exposa l’antropòloga Bel López. Les barraques d’un temps es tomen i es construeixen xalets, la fisonomia dels quals no té res a veure amb el que hi havia construït abans en el mateix terreny. A més, es destinen a diferents finalitats. “Ara són cases amb finestrals enormes, moltes vegades fetes sense tenir en compte l’orientació. Abans tenien un hort i ara són jardins enormes on sembren arbres d’espècies que no són d’aquí. Estan fetes per viure i per gaudir. El camp ja no és el lloc on vivien els més pobres i s’alimentaven d’allò que produïen, ara s’hi va a passar-ho bé i a mostrar als altres que tens els doblers per fer-ho. Ara ja no tens una casa de camp, ara en tens una de paisatge”, lamenta l’antropòleg Alexandre Miquel.

Antigament els senyors vivien enmig del poble perquè era on es feien els negocis i s’establien les relacions socials, mentre que la població treballadora residia a foravila. No obstant això, als municipis hi eren presents dues classes socials totalment oposades. “Hi havia la gent que tenia doblers i els més pobres, que havien d’anar a jornal per fer feina”, recorda Juan. Els més rics tenien cases enormes enmig de terrenys immensos com a “símbol del seu poder econòmic”, segons explica Miquel. “Per ventura no hi havia anat mai, però era una possessió magnífica i que valia molt”, afegeix. De fet, Catalina Taberner, una campanera que va fer de madona a una possessió, confessa que “la senyora només hi anava a collir les roses que florien al jardí per endur-se-les al poble”. Curiosament, abans els més rics volien viure al poble i ara molts tenen una casa al camp per trobar un racó de pau que els permeti desconnectar socialment.

Pèrdua d’identitat

Dividir i vendre trossos de terra que abans eren de famílies humils per convertir-les en xalets ha afavorit una pèrdua d’identitat del camp de les Balears. “S’ha convertit en un element d’inversió. Antigament es passejaven pel camp i sabien qui eren els veïns, quins eren amics o enemics, la gent que havia perdut terres o el malnom de cada casa. Tot aquell mosaic de la memòria s’ha substituït amb criteris urbanites”, sentencia Miquel.