Viure mai no ha estat fàcil

PalmaÉs un bon problema en els nostres dies i especialment a les nostres illes: accedir a un habitatge digne i a un preu raonable. La pujada de preus del quart trimestre de 2023 a l’Arxipèlag ha estat la més elevada de tot l’Estat, un 9,7%. La Universitat de les Illes Balears ha organitzat el seminari Accés a l’habitatge en la ciutat turística per a aquest divendres 12 d’abril, a Ca n’Oleo, a Palma, fent-se ressò de la qüestió. No és, però, cap novetat. Des de la prehistòria fins al boom turístic, aconseguir un lloc on viure, habitable i assequible, ha estat difícil, quan no impossible, per a molts d’illencs.

Per descomptat, els primers espais que es varen fer servir foren les coves. L’historiador Miquel Àngel Casasnovas cita les dels Bous de Felanitx, Simó de Sóller i l’abric de Son Matge de Valldemossa, entre les que habitaren els mallorquins en el període que va del 2500 al 1600 abans de Crist. Altres habitatges s’edificaven, però “la major part dels hàbitats devien ser precaris” i construïts amb materials tan peribles que “han deixat poc o cap rastre”. L’historiador de l’art Jaume Andreu assenyala com les coves s’han continuat fent servir com a habitatge, des de final de l’Edat Mitjana.

Entre el 1600 i el 1100 aC –afegeix Casasnovas–, els illencs es construïen cabanes amb materials fràgils, com branques i càrritx. A Formentera hi apareixen construccions adossades les unes a les altres. S’hi detecta “un important creixement demogràfic” i “una major pressió sobre els recursos”, així que aconseguir un lloc on viure ja devia ser aleshores complicat.

Els illencs del passat havien de conformar-se amb un habitatge reduït i reciclar els que ja s’havien fet servir abans. Casasnovas cita el cas curiós, a Menorca, d’una llar que es va edificar sobre un monument funerari. D’això se’n diu aprofitar l’espai. Les cases pageses de l’Eivissa púnica estaven formades “per diverses habitacions irregulars, sempre de petites dimensions”. En arribar el període romà, es reutilitzaven les construccions talaiòtiques, sense construir-ne de noves.

Quan pensam en l’Edat Mitjana, ens venen al cap els casals gòtics –els que han arribat als nostres dies. Però només unes poques famílies podien fer servir aquelles residències i els seus espais més habitables. A les cases petites, com recullen els medievalistes Maria Barceló i Guillem Rosselló, allò habitual era una única habitació. Algunes ni tan sols eren adequades per viure-hi, així que es feien servir com a magatzem o alguna cosa semblant. També Jaume Andreu apunta que, a la casa popular mallorquina, hi havia una cambra.

Tant a les cases grans com a les petites, segons Barceló i Rosselló, el més comú en el temps medieval era el règim de propietat. El lloguer era una excepció, si bé se signava de llarga durada, habitualment per a nou anys. Una eternitat, en aquells temps amb una esperança de vida curta. També es practicava, com ara, llogar només una part de la casa. Per exemple, el 1458, el mariner Antoni Babastre tenia arrendades unes golfes a la parròquia de Santa Eulàlia, a Palma, que constaven “d’un dormitori, una cuina i un menjador”.

Persones i animals en un semisoterrani

Un luxe així no estava a l’abast de tothom. A l’estable de la casa de Gabriel Riudavets a Ciutat, segons assenyalen Rosselló i Barceló, s’hi amuntegaven una mula, una jove bastarda “de nació de moros” i un adolescent, també il·legítim, “de nació de canaris”. Aquests, com puntualitza Barceló, normalment eren fills d’una esclava i del propietari. A la senyorial ca n’Oleo, també a Palma, ens informen els historiadors de l’art Francesca Tugores i Miquel Àngel Capellà que existia un semisoterrani, en el qual convivien un cavall, una mula, una esclava mora i dos nins, de 13 i 8 anys, fills bastards de la casa. A la residència del notari Martí Terrassa, a Ciutat, ressenya Barceló que el 1489 compartien l’estable “un esclau vell, negre”, i un ase.

D’excusat, ni en parlem. Les cases medievals, com afegeixen Barceló i Rosselló, “solien tenir un pou negre i un femer situat al seu costat”. A finals del XIX, la situació no era gaire millor. L’enginyer Eusebi Estada denuncia com, a Palma, la latrina estava “en comunicació directa” amb les habitacions i sovint amb les cuines. El panorama que dibuixa Estada és desolador: “Manca de llum, sol i ventilació suficients”, això per a cases que s’havien dividit en un munt de pisos i dormitoris tan estrets que “no poden contenir la quantitat d’aire respirable que la ciència assenyala com a mínim”.

La pagesia illenca, tan idealitzada per aquells que mai no han fet feina al camp, fou un lloc dur on viure al llarg dels segles. Un cas de precarietat, que cita l’estudiós del patrimoni Miquel Ballester, eren les barraques, destinades a acollir treballadors “per determinat temps de l’any, que sovint podia ser llarg”. Maria Antònia Salvà narra com a sa Llapassa, a Llucmajor, en una d’aquestes barraques hi vivien “el formiguer amb el seu fill, encarregats de cremar la terra per llecorar-la”.

Bartomeu Ferrà conta com “els pobrets que a força de suhor y mal menjar replegan un centenar de lliures” el que feien era edificar-se una barraca. Segons l’arquitecte Carlos García-Delgado, aquest tipus de construcció es remuntaria als temps prehistòrics. Andreu les documenta també a Menorca: les utilitzaven aquelles persones que, per raons de feina, havien de passar un cert temps a foravila, i que “es construïen un petit habitacle, de reduïdes dimensions”. A la Dragonera –relata el cronista Mateu Alzina–, el pastor Josep Ensenyat, fa un segle, no tenia ni tan sols això: havia de cercar “un lloc arrecerat per passar la nit”.

A les possessions mallorquines, segons cita Ballester fent referència a un inventari del 1467, es trobava una ‘casa de les dones’, que no anava molt més enllà de “dues lliteres de fusta”. Hi existien “habitatges de llarga estada temporal, però amb moltes mancances per poder ser definits com a espais habitables”. L’educador Mariano Moragues recorda com, a la possessió de Son Oliver, el pastor dormia “damunt un matalàs de palla, dins una habitació fosca i inhòspita devora el forn i les rates”.

La casa pagesa d’Eivissa, segons la historiadora Joana Ferrer, és “d’una gran senzillesa”, i la de Formentera encara “més modesta”. La ‘casa d’hort’ –afegeixen Ferrer i l’estudiós de les tradicions Antoni Manonelles–, en principi es destinava a guardar les eines per fer feina al camp, però “en ocasions també té un fornell i un llit perquè el pagès hi pugui cuinar i passar la nit”. La ‘casa del pescador’ s’utilitzava de manera semblant, si bé en aquest cas al litoral.

El ‘boom’ immobiliari del 1808

No és d’ara, tampoc, el problema de no trobar qui et vulgui llogar una casa. Narra Ballester que, quan els atacs de pirates eren freqüents a les nostres costes, a aquells que fugien terra endins “no els volien llogar casa”. És el que va passar el 1385, quan un grup d’aquests fugitius es trobaren, segons l’historiador Ramon Rosselló, que ningú els volia arrendar un habitatge, i els deien que s’estimaven més fer-los servir per emmagatzemar palla.

Probablement, abans dels nostres temps, mai no ha estat tan complicat trobar casa a Mallorca com cap al 1808. La Guerra del Francès va generar un allau de refugiats de la Península i la població de Palma es va duplicar, “sense que s’haguessin fet habitatges nous per allotjar decentment tota aquella gentada”, com subratlla el filòleg Antoni Llull. Tampoc és que les cases dels mallorquins, aleshores, fossin res de l’altre món. Els més pobres de Ciutat vivien –és un dir– “en apartaments mig soterranis”. Fossin dels més acomodats o dels desheretats, “no tenien cap de les comoditats que ara consideram bàsiques”.

En desembarcar a Mallorca l’onada d’immigració, es va produir un fort contrast entre aquells de classe acomodada que podien pagar-se un bon habitatge, i aquells als quals, diu Llull, “qualsevol algorfa, cambra o enfony on poder colgar-se els anava bé”. Relata el cronista Joaquim Maria Bover que “no hi havia a la ciutat cotxeria, golfa ni racó que no estiguessin ocupats, i els lloguers [eren] tots molt cars”.

Llull ha fet una bona espigolada dels anuncis immobiliaris que es publicaren a Diario de Mallorca, que va existir entre el 1808 i el 1814, justament els mateixos anys de la guerra. L’agost del 1808, tot just començat el conflicte, es venia una casa a Ciutat per un preu inicial de 600 lliures. El setembre, unes cases a Sóller taxades en 1.200, “una quantitat molt respectable” a l’època, en opinió del doctor en Història Eduardo Pascual. Per atreure la clientela, alguns anuncis especificaven que es tractava d’habitatges “decents”, “amb totes les comoditats necessàries” i “a preus equitatius”. El luxe màxim era disposar d’aigua de pou, sense haver-la d’anar a cercar fora.

Existia el que ara diríem una demanda més que considerable, també de diferents pressuposts. “Un foraster” sol·licitava “una casa gran per llogar”. “Un subjecte establert en aquesta ciutat” demanava “una saleta, tres dormitoris i un escriptori”; això sí, per un màxim de 12 duros mensuals. D’altres, només es podien permetre un lloguer per la meitat, “fins a sis duros”. I molts, només una habitació, com “un home tot sol” que cercava allotjament, o “dos cavallers anglesos”, qui sap si dels nostres primers turistes. Més de dos segles més tard, ja hi tornam a ser.