Viure sense mòbil per facilitar la recerca astronòmica

Els mems i els reptes virals de ball que fan furor al TikTok passen pràcticament de llarg a Green Bank, com els filtres de realitat augmentada i altres èxits virals de l’Snapchat i l’Instagram. Quan, fa uns quants estius, una moda de Facebook va fer que arreu del món la gent es llancés galledes d’aigua amb glaçons pel cap, Charity Warder, que estudia l’últim any de secundària a l’Institut del Comtat de Pocahontas, hi va arribar tard. La Charity té un iPhone, evidentment. Però més que res el fa servir de rellotge i de calculadora. Les trucades les fa amb el fix i gairebé mai no envia missatges de text als amics. ¿Escriure al mòbil mentre condueixes? “Aquí no hi ha aquest problema”, diu.

Quan es vol connectar a internet des de casa, la Charity s’asseu a l’ordinador de taula de la família, que té una connexió de banda ampla tan lenta que triga minuts a carregar només un vídeo de YouTube. “Ens barallem per l’ordinador -comenta la jove, que té 18 anys-. Això sí que és un problema aquí [...] Venen [equips d’altres instituts] a jugar al nostre poliesportiu i es passegen amb el mòbil buscant wifi. Nosaltres els diem: «Que aquí no n’hi ha, de tot això! O sigui que a viure com nosaltres»”.

Benvinguts a Green Bank, una població on viuen 143 veïns, no hi ha xarxes wi-fi disponibles perquè estan prohibides, i no hi ha cobertura mòbil. El silenci pràcticament total d’ones de ràdio és obligatori entre els qui viuen a prop del resident més conegut i exigent del poble: l’Observatori de Green Bank, que allotja el radiotelescopi totalment dirigible més gran del món. Per protegir aquest equipament tan sensible a les interferències, el govern federal va constituir el 1958 la Zona Nacional de Silenci d’Ones de Ràdio, una àrea de 33.600 quilòmetres quadrats situada prop de la frontera de Virgínia Occidental amb Virgínia.

Detectar un mòbil a Saturn

El telescopi de l’observatori “seria capaç de detectar el teu mòbil en mode avió a Saturn”, assegura un cartell situat a l’exterior de l’edifici que acull el centre científic de l’observatori. Tanmateix, si algú fa servir aparells electrònics que emetin ones de ràdio, la seva potència s’afebleix molt. A més, els qui viuen a un radi d’uns 16 km de l’observatori han de respectar altres restriccions, com ara la prohibició de l’ús de dispositius amb Bluetooth i de microones, tret que siguin a l’interior d’una caixa de metall coneguda com a gàbia de Faraday, un artefacte capaç de bloquejar els camps electromagnètics.

Gairebé 15 milions de nord-americans viuen en municipis amb una baixa densitat de població on no hi ha cap connexió a internet de banda ampla. La fractura digital entre els nord-americans que tenen accés a les connexions anomenades ultraràpides i els que no, és molt acusada.

A la muntanyosa Green Bank, on les restriccions són obligatòries, la zona lliure d’ones de ràdio ha aturat el temps en molts sentits. Hi ha cabines de telèfon al costat de cases de pagès i de garites per als guàrdies a la vora de carreteres rurals. Encara s’hi veuen molts mapes de paper. Aquí la gent no està tan distreta amb les tecnologies que s’han imposat en la vida al segle XXI.

En un moment en què gairebé el 60% dels adolescents dels Estats Units declaren haver assetjat algú a través d’internet i en què hi ha estudis que revelen l’existència de vincles entre l’ús de les xarxes socials i els problemes de salut mental en adolescents, les restriccions a la tecnologia digital de Green Bank han donat peu a una manera singular de viure la infantesa als nostres temps i permeten observar què implica criar-se sense l’enrenou incessant dels missatges i les xarxes socials.

D’altra banda, el silenci d’ones de ràdio ha fet que el jovent d’aquesta zona valori més el fet d’establir connexions reals, els espais exteriors espectaculars i la privacitat personal. Fins i tot els adolescents que es poden connectar per wifi a casa (a la zona de silenci, però fora del radi de 16 km), afirmen que passen menys temps connectats a internet que la majoria dels joves de la seva edat. Els que s’han traslladat a la zona de silenci, per la seva banda, declaren que han descobert un entusiasme aventurer que abans desconeixien.

Cuidar gallines o entrar a Instagram

Tot i que fa dos anys a la Charity li van regalar un iPhone 6 per Nadal, diu que el mira molt poc. Queda amb els amics com s’havia fet tota la vida: pel telèfon fix o en persona. Després de les classes, en lloc de passar-se la tarda enganxada a les xarxes socials, acostuma a sortir a córrer abans d’ocupar-se de les cabres, les gallines i els ànecs de la família. En acabat, sol fer el sopar amb la seva mare. L’ordinador de la família serveix per fer els deures i poca cosa més.

Una tarda de fa poc, la Charity està asseguda a la còmoda sala d’estar de la família fent-la petar amb el seu xicot i els seus pares. Sense aparells que els distreguin, riuen i es miren, una escena domèstica que són conscients que no és gaire freqüent. “D’alguna manera, fa que estiguem una mica antiquats -diu la Charity-. Els meus pares em matarien si mirés el mòbil en comptes d’estar-los escoltant”.

Durant la seva infantesa, la Charity ha crescut en gran part protegida de l’enlluernament de les xarxes socials, malgrat tenir comptes de TikTok, Snapchat i Instagram. Li havia semblat que els seminaris sobre ciberassetjament de la seva escola eren una pèrdua de temps fins que, al primer any d’institut, en un partit de bàsquet en un altre poble, una noia va publicar un vídeo de la Charity fent broma en un lavabo. “És que no m’havia passat mai pel cap que algú pogués fer una cosa així -comenta-. Aquí la gent no està acostumada a totes aquestes coses”.

Tonya Warder, la mare de la Charity, ha advertit la seva filla dels perills de la tecnologia i es pregunta com li anirà quan vagi a la universitat i tingui cobertura mòbil i wifi a totes hores. “La comunicació és un art que s’està morint perquè la canalla no parla”, assenyala Warder. I afegeix que s’alegra que la falta de cobertura hagi influït en els hàbits dels joves de Green Bank i rodalia. “Els nostres fills sí que parlen, perquè no tenen alternativa”.

Tot i això, el silenci d’ones de ràdio té els seus inconvenients. Si un conductor topa amb un cérvol o té una avaria, no pot demanar assistència des del mòbil. A més, hi ha el problema de la lentitud de la connexió a internet, que provoca complicacions diverses als estudiants. La Charity comenta que emplenar sol·licituds de beques per a la universitat ha estat “estressant”: “Aconseguir que es carreguin, escriure als formularis, esperar que es desin...”. “És un malson”, comenta Drake Warder, el germà de 21 anys de la Charity, que explica que va suspendre un examen final d’anglès a la universitat perquè no va poder enviar la tasca des de l’ordinador dels seus pares, un problema tècnic que li va costar un avís d’expulsió de la carrera per baix rendiment acadèmic. Per poder repetir l’examen va haver de presentar una instància a la universitat, explica.

Deixar el mòbil per fer robots

Encara que l’absència de cobertura mòbil i l’accés restringit al wifi siguin motius d’orgull per a alguns habitants, la zona de silenci ha dissuadit molts forasters de venir-hi. “Tenim coneguts que no ens venen a veure perquè als adolescents els amoïna massa no tenir connexió sense fils”, comenta la Dra. Karen O’Neil, la directora de l’observatori. Una tarda recent, la Dra. O’Neil és al soterrani de l’observatori amb uns quants estudiants de secundària que remenen un robot informatitzat. “No els importa deixar estar el mòbil”, diu tot assentint i mirant els estudiants. Els joves formen part d’un equip de robòtica que, com a activitat extraescolar, es presenta a una competició sota la supervisió del personal de l’observatori.

Fa temps que l’observatori mira de compartir els seus coneixements científics i d’enginyeria amb les escoles de la zona mitjançant convenis que, tot just fa ben poc temps, han donat fruits amb l’anunci que l’Escola Primària de Green Bank és un dels deu centres de tot el país seleccionats aquest any per acollir sessions de contacte per ràdio amb els tripulants de l’Estació Espacial Internacional.

Brycen Carroll, membre de l’equip de robòtica de 14 anys i alumne de primer any de l’Institut del Comtat de Pocahontas, viu a uns 45 minuts de Green Bank, prou lluny per tenir wifi però en un entorn prou rural per no disposar d’una connexió que permeti veure pel·lícules en descàrrega directa. Diu que de vegades juga a videojocs després de les classes, tot i que s’estima més arreglar el Chevrolet Corvair del 1963 de la seva família o dedicar-se, senzillament, a explorar la natura. “Visc a pagès -constata en Brycen-. Camines quatre passes bosc endins i trobes moltes coses interessants”. “No m’agrada estar tot el dia enganxat a la pantalla del mòbil perquè vull gaudir de cada moment”, afegeix.

Un silenci atractiu

Si bé la majoria de veïns de Green Bank no coneixen la vida quotidiana fora de la zona d’exclusió d’ones de ràdio, la resta de la regió ha atret nouvinguts desitjosos d’evadir-se del bullici de la vida moderna als Estats Units. Amb el pas del temps, la zona s’ha acabat convertint en un refugi de persones que creuen patir un trastorn mèdic molt discutit conegut amb el nom d’hipersensibilitat electromagnètica. Els afectats asseguren que els el provoca la radiació procedent de les antenes de telefonia mòbil i les xarxes de wifi.

L’estiu passat, Jason Baxter va visitar la regió amb la seva dona, de qui diu que pateix una al·lèrgia a les ones de ràdio que no li permetia aixecar-se del llit. Baxter assegura que la salut de la seva dona ha millorat de manera espectacular a la zona de silenci. “Ha tornat a ser la meva dona -diu-. Ha deixat d’estar malalta”. Unes setmanes més tard, es van traslladar amb la seva filla de 13 anys, la Jenna, des de Connecticut a una cabana situada a la vora de Green Bank. La cabana està equipada amb llums LED alimentats per bateries i una estufa de llenya i no disposa de corrent elèctric ni de pantalles de cap mena.

La Jenna, que ara està escolaritzada a casa i té la seva mare com a educadora, diu que no troba a faltar el mòbil, l’Instagram, ni res més de la seva vida anterior. Li agrada passar el temps llegint a l’enorme biblioteca d’un veí i conduint el vehicle totterreny de sis rodes de la seva família pels camps. “Soc més feliç perquè ara no tinc xarxes socials que em transmetin grans expectatives sobre mi mateixa o tothom que m’envolta”. De tant en tant, quan es pot connectar al wifi, dona una ullada a les xarxes socials o mira vídeos de YouTube al mòbil. Però una tarda confessa: “Ara em fa la sensació que no és real”. “A Connecticut no tenia res més a fer -comenta-. Ara, dic: «Per què estic fent això si em podria estar enfilant a un arbre?»”

Copyright The New York Times

Traducció Ignasi Vancells