Viure de rendes, un fenomen nostrat que treu profit dels preus del lloguer

PalmaUn 15% de la població de Formentera cobra almenys una renda i la resta, o viu de lloguer o és propietària, però no n’obté ingressos. A una illa on el metre quadrat en operacions de compravenda és el més car d’Espanya i ja es paga a 10.000 euros, tenir una propietat és un luxe. I cobrar una renda, or pur. Les dades les elabora la investigadora en Geografia de la UIBSònia Vives, qui reflexiona: “Amb l’escalada de preus de l’habitatge balear, el tall entre tenir una propietat i no tenir-la és directament poder viure o estar abocat a la precarietat. Si a sobre es pot cobrar una o més rendes, s’estableix una diferència abismal entre el grup de propietaris i els que han d’anar de lloguer”.

Viure de rendes i no haver d’aixecar-se a les 6.30 h per anar a la feina és el somni de la major part de la societat. En el cas de les Balears, és una realitat per a un percentatge significatiu de ciutadans, però que encara ningú no ha estat capaç de determinar. “No és fàcil extreure’n les dades, calen recursos i molt de temps”, comenta Vives, encara que sí que ha pogut constatar que, en el cas d’Eivissa, un 10% de la població cobra alguna renda immobiliària, mentre que un 47% de la població viu de lloguer, més del doble de la mitjana espanyola. “A les Balears, especialment a les Pitiüses, comprar és impossible per a la classe treballadora. Iviure de lloguer, una tortura”, conclou.

Les xifres no són completes, però el fet que la població que viu de lloguer a les Illes sigui el doble que la mitjana espanyola confirma que hi ha un percentatge gens petit de persones que es poden considerar rendistes. I això sense tenir en compte el lloguer turístic. “Basta dir que el 70% dels contractes de lloguer que es fan a les Balears són entre particulars. I una bona part la controlen una sèrie de rendistes professionals, que gestionen propietats seves i d’altres, i que es dediquen a això com a model de negoci. És així, una part destacada dels rendistes són ben ‘nostres’”, assenyala l’empresari i expert immobiliari Pedro García.

Les Illes poden ser el paradís per a un rendista, perquè el mercat ha posat els preus a un nivell molt per damunt de la mitjana espanyola, però també una condemna per a qui ha de pagar, perquè els salaris d’una gran part de la població són minsos, fruit d’una economia de serveis de baixa qualificació. Una equació que, de totes maneres, cal matisar una mica, en opinió de l’economista de la UIB Rafel Crespí, qui considera que “no s’ha de perdre de vista que, qui compra pisos o cases per treure-les al mercat del lloguer està pagant el preu del metre quadrat molt alt, i també assumeix un risc”. “És cert que duim un cicle molt rendible per al mercat immobiliari, perquè la demanda europea, que és enorme, està disposada a pagar el que sigui per tenir o llogar una propietat”, assegura.

Segons Crespí, cal diferenciar entre els particulars que se’n van al banc i comencen a comprar propietats, i els que les han rebudes d’herència. Tots dos són rendistes, però els que tenen vocació, els que es tiren dins aquest mercat per fer-hi negoci, se la juguen. “No oblidem que fa menys de quinze anys molts quedaren enganxats perquè devien una part molt important dels immobles i no varen poder pagar-la. Tots els negocis tenen risc, i ara sembla que tot són avantatges, però acumular propietats també té el seu perill”, recorda. L’economista també considera que no és el mateix “viure de rendes, que viure amb alguna renda”. “Hi ha gent que cobra un lloguer d’un pis de la padrina, i l’hi fa la vida més fàcil, però no el podríem qualificar de rendista. Això sí, a hores d’ara és un afortunat. Després hi ha una minoria que realment viu estrictament d’això”, conclou.

Un d’aquests que sí que viuen de rendes és Miguel, advocat i gestor immobiliari que demana que no surti el seu llinatge.Actualment gestiona cinc pisos de propietat seva, dos dels quals, amb un soci, i també altres propietats de clients. “Vaig comprar el meu primer pis l’any 1998, quan feia feina per a una immobiliària. Mostrava pisos per llogar i per vendre. Tenia algun client que treia una rendibilitat considerable per les seves propietats, i vaig decidir provar-ho”, recorda. “Vaig anar al banc, i em vaig hipotecar molt. Era quan et donaven pràcticament el 100%. Amb la crisi immobiliària ho vaig passar molt malament, però no neg que ara tenc uns ingressos passius que em permeten viure bé”.

Miguel insisteix que “gestionar patrimoni és molta feina i molta responsabilitat”. “Canvis normatius, impagaments, reparacions... Crec que tenim una imatge un poc equivocada d’una persona que beu cava devora la mar mentre mira com li entren els lloguers. Potser hi ha alguns rics que viuen així, però us assegur que són la minoria”, explica. “És cert que hem tingut anys bons, però els cicles canvien”, afegeix.

Una comunitat rendista?

Les dues darreres dècades han provocat que particulars i famílies senceres s’hagin animat a posar les seves propietats en el mercat de lloguer i a comprar-ne d’altres. Tot plegat encara s’ha disparat més amb l’entrada en joc del lloguer turístic. “No viuen d’això, però han anat arreglant la casa de la padrina que abans queia a bocins i ara són xalets amb uns ingressos elevadíssims”, explica Miguel. “Pel lloguer d’un xalet a les Pitiüses cobres fins a 20.000 euros a la setmana. Això és el salari anual d’un treballador bàsic del sector serveis”, adverteix Sònia Vives. “L’habitatge i la seva explotació està creant diferències abismals”, remarca.

En opinió de l’economista Ferran Navinès, “és hora de posar una mica d’ordre”. “Les Balears tenen una capacitat productiva que no hauria d’escorar tant cap aquest model especulatiu. Una cosa és que posis a llogar una propietat familiar, i una altra molt diferent és un sector residencial desbocat, i que atreu fons d’inversió, fons voltor i capital d’origen dubtós. Cerquen rendibilitats altes i el que fan és disparar els preus. En absolut generen beneficis reals a la societat illenca”, comenta.

Hi ha pobles que s’han tirat de cap a l’explotació vacacional del patrimoni, per generar els somniats ingressos passius, com és el cas de Pollença. “Això va començar fa molts anys. El fuster del poble anava arreglant la caseta, però no deixava de fer la seva feina. Un bon dia va tancar l’empresa i ja gestionava una o dues cases de la família de manera més professional. La conseqüència és que si vols arreglar una persiana, has d’anar a sa Pobla. No tenim ni oficis ni indústria”, explica l’exbatle de Pollença Miquel Oliver, qui considera que “ara mateix hi ha una dependència excessiva d’aquest model d’obtenir rendes amb les propietats”. “A curt termini no hi veig una alternativa fàcil”, conclou.

Alguns experts immobiliaris, com Pedro García, asseguren que durant molt de temps esdevenir rendista era un bon negoci. “Comprar bé de preu, arreglar la casa i posar-la al mercat del lloguer era un negoci molt lucratiu. I això va atreure persones que cercaven altes rendibilitats. Però podríem dir que fa uns tres anys que això ha canviat bastant, perquè ara el preu del metre quadrat és tan car que els marges són molt més estrets i, per tant, cal anar molt vius si et vols dedicar a això”, considera.

En el que coincideixen els experts és que per molt que hagi baixat la rendibilitat, tenir una o més propietats és avui dia un gran negoci, i marca la diferència entre qui viu sense problemes o qui no arriba a final de mes. Segons dades del Banc d’Espanya, el nombre de famílies que viuen de lloguer ha augmentat un 41% els darrers 20 anys. Un fet que a altres societats on les rendes són més moderades no és un problema, però que en el cas de les Illes suposa un esforç econòmic molt important. “No podem negar que cobrar una renda o haver-la de pagar és veure el món d’un color o d’un altre”, admet l’advocat i multipropietari Miguel.