Viure sol i tancat 21 hores al dia: el tracte més dur de les presons

PalmaArturo Álex Muñoz no hi veu bé des que va passar pel mòdul d’aïllament a la presó de Palma, on explica que va viure més de set mesos. “Els ulls se t’acostumen a les distàncies curtes i per sobreviure intentava mirar els niguls i els ocells durant les poques hores que sortia al pati”. Els problemes de vista són només una de les conseqüències físiques d’aquest règim penitenciari, que sol implicar fer vida unes 21 hores al dia en una cel·la de pocs metres quadrats i sense ningú més. “És la presó dins la presó”, assegura Muñoz.

Ricardo (nom fictici) també hi va passar uns mesos confinat. Tots dos tenen cicatrius visibles als braços. Diuen que són resultat d’autolesions que es feren allà dins. “Quan veuen sang et duen a la infermeria: és l’única manera de respirar una mica”, comenta Ricardo. El tancament en solitud “és una tortura, una tortura, una tortura”, repeteix tancant els ulls i posant-se les mans al cap. “N’hi ha molts que s’autolesionen, com nosaltres, però també n’hi ha que se suïciden”, comenta després. Recorda el cas d’un company que va incendiar el matalàs i s’ofegà amb el fum, ara fa uns quatre anys.

No hi ha cap registre públic de la xifra de presos que passen per l’aïllament a les Balears, segons Institucions Penitenciàries, que tampoc ha comunicat a l’ARA Balears quants dels que entren en aquest règim s’hi suïciden. Tot i això, l’ARA va publicar el 2016 que a les presons catalanes la taxa de suïcidis de presos en règim d’aïllament triplica la de la resta de convictes. La memòria de l’administració estatal del 2017 xifra en menys d’un 2% els presoscque passen per l’aïllament. 548 del total de 51.700 presos tancats a Espanya fa dos anys. Aquestes xifres, però, no inclouen les sancions per faltes greus que també comporten aquest tipus de reclusió. Segons el delegat de presons de la Central Sindical Independent i de Funcionaris (CSIF) a les Balears, Enrique Peinado, a la presó de Palma hi ha 36 cel·les d’aïllament per a més d’un miler d’interns. Assegura que mai s’ocupen totes, però Muñoz comenta que les ha vist “gairebé plenes” diverses vegades.

Els presos poden acabar tancats en una cel·la d’aïllament quan són sancionats per “faltes molt greus”, segons el reglament, que preveu el confinament de 6 a 14 dies seguits intercanviables per set caps de setmana. A Espanya la llei penitenciària permet prolongar aquesta reclusió fins a 42 dies seguits: un temps que triplica la recomanació del Comitè contra la Tortura de les Nacions Unides, que estableix un màxim de 15 dies seguits i prohibeix l’aïllament prolongat i l’equipara, en alguns casos, amb un “mètode cruel”.

Confinats ‘sine die’

També poden acabar a les cel·les d’aïllament els presos classificats en primer grau o de règim tancat. Són, segons la legislació penitenciària, els “extremadament perillosos o manifestament inadaptats als règims ordinari i obert”. Hi resten “el temps necessari, fins que desapareixin o disminueixin les raons” que els hi han duit. El règim l’ha de revisar una junta disciplinària com a màxim cada tres mesos. “O sigui que la situació pot prolongar-se mesos i fins i tot anys”, constata l’advocada Pilar Barceló, que qualifica l’aïllament d’“inhumà”, d’“inacceptable” i de “vergonya social”.

Els interns aïllats tenen com a mínim -i gairebé sempre com a màxim- tres hores diàries per sortir al pati, on no poden coincidir més de dos interns, i se’ls ha d’escorcollar cada dia. A més, també se’ls restringeixen les telefonades i les visites familiars. Arturo i Ricardo asseguren que al mòdul d’aïllament de Palma no hi ha cap higiene. “Hi ha escarabats i rates pertot i hi manca l’aire”, diu Muñoz. L’advocada Gloria Olmos, experta en dret penitenciari, explica que una de les queixes generalitzades dels reclusos és la manca d’un matalàs per dormir. Andrés García Berrio, advocat i director del centre de defensa dels drets humans Irídia, que vetlla pels drets de la població reclusa, qualifica l’aïllament d’“anomalia democràtica, més pròpia del segle XIX que de l’actualitat” i vinculada a una “concepció autoritària de la presó”. Diu que és producte d’un “model psicològic caduc”.

Segons la psicòloga Kirsa Gil, que treballa amb interns de la presó de Palma, l’aïllament pot agreujar els trastorns psíquics que molts ja sofreixen quan ingressen al mòdul. “Depressió, psicosi, impotència, declivi progressiu dels estímuls emocionals, al·lucinacions, paranoies, actituds autolesives i conductes suïcides” són els “símptomes més freqüents” de l’aïllament penitenciari, explica Gil. Un estudi publicat el 2015, titulat Solitud i aïllament social com a factors de risc per a la mortalitat, mostra que un ésser humà confinat i sense contacte social té un 26% més de risc de patir una mort prematura.

L’home com a ésser social

“Les persones som éssers socials”, afirma la psicòloga. “Llevar els estímuls acaba implicant el bloqueig d’informació exterior, de manera que la persona només té la informació interna: un fet que condueix a la confusió”, conclou. Per a García Berrio, l’aïllament penitenciari és una forma de “maltractament estructural que en cap cas es justifica” i argumenta que el confinament per sancions disciplinàries es podria complir, en tot cas, a l’interior de la mateixa cel·la i 15 dies com a màxim. L’advocat també planteja per als reclusos classificats en primer grau mòduls ordinaris més reduïts i vigilats, però que permetin una major mobilitat.

El funcionari i delegat del CSIF Enrique Peinado no pensa igual, ja que considera la mesura necessària per tal “que els presos més agressius es calmin, puguin pensar i refer-se”. Assegura que només s’hi recorre en cas d’“agressions físiques” i “situacions extremes” i que “els motius de fer-ne ús sempre estan justificats”. Insisteix que tracten els presos “d’una manera exquisida”.

L’article 25.2 de la Constitució espanyola diu que “les penes privatives de llibertat estan orientades a la reeducació i la reinserció social”, però Ricardo opina que “la presó no reinserta de cap manera”, i ironitza: “Algú hi entra per robar una bicicleta i en surt preparat per robar un avió”. La coordinadora de la Subcomissió Penitenciària de l’Advocacia Espanyola, Blanca Ramos, explica que tots els advocats que formen part de la comissió -més d’una vintena de representants de diferents col·legis d’advocats de l’Estat- no veuen justificable la mesura: “Aïllar una persona no sembla la millor manera de socialitzar-la”, diu Ramos. Una afirmació amb la qual coincideix García Berrio: “Aquests mòduls s’han de tancar i hem d’adaptar les presons al segle XXI”, conclou l’advocat.