Volcans i sequera

PalmaCom que s’esperava a qualsevol moment l’erupció d’un volcà a Eysturoy, en Miquel i na Carla varen haver de suspendre el seu viatge a les Illes Fèroe. Això els va fotre, perquè era el seu viatge de noces (bé, en propietat no era un de noces, perquè no eren casats, i tampoc no era un viatge de noces, perquè estaven en contra d’aquestes convencions que se suposa que han de complir les parelles, però era el viatge que havien decidit fer per celebrar que havien anat a viure junts; això és, convivint sota un mateix sostre i dormint dins un mateix llit). I els feia il·lusió, perquè les Illes Fèroe eren un bon exemple del tipus de turisme alternatiu que en Miquel i na Carla volien fer: res de destinacions òbvies i trillades, ells anirien a indrets diferents, no massificats ni turistificats. Llocs autèntics, com li agradava dir a en Miquel.

En aquest sentit, les Illes Fèroe eren la destinació ideal per a unes persones com en Miquel i na Carla, es reivindicaven com a viatgers més que no com a turistes. “És que a en Miquel i a mi, fer de turistes no ens motiva. Anar als llocs que va tothom, quan hi va tothom... El que volem és ser viatgers”, li explicava a na Cristina, una amiga de quasi tota la vida que tenia la virtut de no fer mai contrari. I dit i fet, seguia el TikTok i els canals de YouTube (s’hi havia subscrit i tot) dels influencers preferits dels viatgers. Tots coincidien, en un moment o altre, a assenyalar les Fèroe com una destinació interessant. Feien servir aquesta paraula, ‘interessant’, en comptes de les trivialitats que solien utilitzar a les guies de viatge convencionals, com ara ‘preciós’ o ‘irresistible’. Si utilitzaven aquests adjectius, ja es veia que et volien vendre un vulgar paquet de vacances a Cancun, a Vietnam o a qualsevol d’aquests llocs adotzenats. En canvi, un influencer que deixava caure, després d’un discurs pedant i inoportú de tres quarts d’hora sobre ell mateix, que un lloc podia ser ‘interessant’ volia dir que t’aconsellava una experiència. I això era el que en Miquel i ella cercaven: experiències, no fotos a Instagram. Com a viatgers que s’havien proposat ser, s’havien prohibit a ells mateixos les fotos a Instagram.

Arribats a aquest punt hem d’aclarir al lector que aquest és un conte distòpic, i això vol dir que transcorre en un futur pròxim (o molt pròxim: 2026, per exemple) i que acabarà més aviat malament. La qüestió va ser que justament una de les Illes Fèroe, l’esmentada Eysturoy, va començar a registrar una activitat sísmica inusualment elevada; tant, que els sismòlegs i els vulcanòlegs es van veure obligats a alertar de la possibilitat que s’hi produïssin erupcions i moviments de terra més aviat violents. Les crisis eruptives a l’Atlàntic Nord s’havien tornat freqüents d’ençà de la Gran Crisi d’Islàndia, que havia tingut lloc a finals del 2023. Es recordava sovint l’erupció de l’any 2010 com a precedent remot, i alguns locutors d’IB3 havien après, fins i tot, a pronunciar correctament Eyjafiallajökull, que era el nom d’aquell volcà que s’esmentava com a padrí dels actuals.

Moltes de les erupcions comportaven, fins i tot de manera preventiva, el tancament de l’espai aeri europeu, i això era el que els havia passat a en Miquel i na Carla: que els havien cancel·lat el vol a Vágar, l’illa de les Fèroe que té l’aeroport. D’allà tenien previst llogar un cotxe (híbrid o elèctric) i anar fins a l’illa principal, Streymoy, a través del Vágatunnilin, un túnel submarí que comunica les dues illes i que trobaven que havia de ser divertit de recórrer. Bé, ‘divertit’ potser no era la paraula. Interessant, millor.

Però els plans se n’havien anat en orris, i tot per culpa de les paranoies amb el canvi climàtic, com no aturava de repetir en Miquel. Que ell no era negacionista, deia una vegada i una altra: tot el contrari, ell ja reciclava als anys noranta, quan era un jove conscienciat i encara ningú separava els residus i tot s’havia de fer a la mala. No, a ell ningú li havia de donar lliçons d’ecologisme, només faltaria. Però havia arribat un punt que els experts no feien més que disparar alertes que impedien la mobilitat de les persones. Viatjar no tan sols havia agafat uns preus prohibitius, sinó que s’havia tornat un malson d’imprevists i emprenyaments. Ara havien d’esperar que l’agència de viatges els aplicàs el protocol antialerta climàtica i els passàs les previsions de calendari per canviar la reserva de vols i d’hotels. Els proposarien unes dates horroroses, com feien sempre i, quan ells en demanassin unes altres, els farien pagar un suplement que seria tant o més car que fer una reserva nova.

A Mallorca, per altra banda, feia més d’un any que no hi havia plogut ni una gota, i més de tres que plovia massa poc, excepte per les precipitacions que duien algunes danes ocasionals i descontrolades, que duien destrosses als espais naturals i als nuclis urbans. En Miquel, que feia feina en un despatx d’advocats, que al seu torn feia feina de vegades per a la Federació d’Hotelers de Mallorca, es consolava pensant que això no tenia per què ser dolent: al cap i a la fi, allò que feia el turisme enfora eren la pluja i el fred, no el sol i les bones temperatures d’estiu, encara que sovint es moguessin entre els 37 i els 40 graus. D’aigua, ja en durien d’Islàndia, o de les Illes Fèroe, si al final els volcans les destruïen. Ho deia fent una mitja rialla, però encara emprenyat, pensant en les vacances que se n’acabaven d’anar en orris. Es va animar quan va entrar na Carla amb una contraproposta de l’agència que era perfecta per a viatgers: un recorregut per la Gaza de postguerra. Només de dir-ho, a ella li brillaven els ulls i ell va pensar en les cares dels companys quan ho explicàs a l’oficina.C om que s’esperava a qualsevol moment l’erupció d’un volcà a Eysturoy, en Miquel i na Carla varen haver de suspendre el seu viatge a les Illes Fèroe. Això els va fotre, perquè era el seu viatge de noces (bé, en propietat no era un de noces, perquè no eren casats, i tampoc no era un viatge de noces, perquè estaven en contra d’aquestes convencions que se suposa que han de complir les parelles, però era el viatge que havien decidit fer per celebrar que havien anat a viure junts; això és, convivint sota un mateix sostre i dormint dins un mateix llit). I els feia il·lusió, perquè les Illes Fèroe eren un bon exemple del tipus de turisme alternatiu que en Miquel i na Carla volien fer: res de destinacions òbvies i trillades, ells anirien a indrets diferents, no massificats ni turistificats. Llocs autèntics, com li agradava dir a en Miquel.

Illes Fèroe

En aquest sentit, les Illes Fèroe eren la destinació ideal per a unes persones com en Miquel i na Carla, es reivindicaven com a viatgers més que no com a turistes. “És que a en Miquel i a mi, fer de turistes no ens motiva. Anar als llocs que va tothom, quan hi va tothom... El que volem és ser viatgers”, li explicava a na Cristina, una amiga de quasi tota la vida que tenia la virtut de no fer mai contrari. I dit i fet, seguia el TikTok i els canals de YouTube (s’hi havia subscrit i tot) dels influencers preferits dels viatgers. Tots coincidien, en un moment o altre, a assenyalar les Fèroe com una destinació interessant. Feien servir aquesta paraula, ‘interessant’, en comptes de les trivialitats que solien utilitzar a les guies de viatge convencionals, com ara ‘preciós’ o ‘irresistible’. Si utilitzaven aquests adjectius, ja es veia que et volien vendre un vulgar paquet de vacances a Cancun, a Vietnam o a qualsevol d’aquests llocs adotzenats. En canvi, un influencer que deixava caure, després d’un discurs pedant i inoportú de tres quarts d’hora sobre ell mateix, que un lloc podia ser ‘interessant’ volia dir que t’aconsellava una experiència. I això era el que en Miquel i ella cercaven: experiències, no fotos a Instagram. Com a viatgers que s’havien proposat ser, s’havien prohibit a ells mateixos les fotos a Instagram.

Arribats a aquest punt hem d’aclarir al lector que aquest és un conte distòpic, i això vol dir que transcorre en un futur pròxim (o molt pròxim: 2026, per exemple) i que acabarà més aviat malament. La qüestió va ser que justament una de les Illes Fèroe, l’esmentada Eysturoy, va començar a registrar una activitat sísmica inusualment elevada; tant, que els sismòlegs i els vulcanòlegs es van veure obligats a alertar de la possibilitat que s’hi produïssin erupcions i moviments de terra més aviat violents. Les crisis eruptives a l’Atlàntic Nord s’havien tornat freqüents d’ençà de la Gran Crisi d’Islàndia, que havia tingut lloc a finals del 2023. Es recordava sovint l’erupció de l’any 2010 com a precedent remot, i alguns locutors d’IB3 havien après, fins i tot, a pronunciar correctament Eyjafiallajökull, que era el nom d’aquell volcà que s’esmentava com a padrí dels actuals.

Moltes de les erupcions comportaven, fins i tot de manera preventiva, el tancament de l’espai aeri europeu, i això era el que els havia passat a en Miquel i na Carla: que els havien cancel·lat el vol a Vágar, l’illa de les Fèroe que té l’aeroport. D’allà tenien previst llogar un cotxe (híbrid o elèctric) i anar fins a l’illa principal, Streymoy, a través del Vágatunnilin, un túnel submarí que comunica les dues illes i que trobaven que havia de ser divertit de recórrer. Bé, ‘divertit’ potser no era la paraula. Interessant, millor.

Els plans se n’havien anat en orris

Però els plans se n’havien anat en orris, i tot per culpa de les paranoies amb el canvi climàtic, com no aturava de repetir en Miquel. Que ell no era negacionista, deia una vegada i una altra: tot el contrari, ell ja reciclava als anys noranta, quan era un jove conscienciat i encara ningú separava els residus i tot s’havia de fer a la mala. No, a ell ningú li havia de donar lliçons d’ecologisme, només faltaria. Però havia arribat un punt que els experts no feien més que disparar alertes que impedien la mobilitat de les persones. Viatjar no tan sols havia agafat uns preus prohibitius, sinó que s’havia tornat un malson d’imprevists i emprenyaments. Ara havien d’esperar que l’agència de viatges els aplicàs el protocol antialerta climàtica i els passàs les previsions de calendari per canviar la reserva de vols i d’hotels. Els proposarien unes dates horroroses, com feien sempre i, quan ells en demanassin unes altres, els farien pagar un suplement que seria tant o més car que fer una reserva nova.

A Mallorca, per altra banda, feia més d’un any que no hi havia plogut ni una gota, i més de tres que plovia massa poc, excepte per les precipitacions que duien algunes danes ocasionals i descontrolades, que duien destrosses als espais naturals i als nuclis urbans. En Miquel, que feia feina en un despatx d’advocats, que al seu torn feia feina de vegades per a la Federació d’Hotelers de Mallorca, es consolava pensant que això no tenia per què ser dolent: al cap i a la fi, allò que feia el turisme enfora eren la pluja i el fred, no el sol i les bones temperatures d’estiu, encara que sovint es moguessin entre els 37 i els 40 graus. D’aigua, ja en durien d’Islàndia, o de les Illes Fèroe, si al final els volcans les destruïen. Ho deia fent una mitja rialla, però encara emprenyat, pensant en les vacances que se n’acabaven d’anar en orris. Es va animar quan va entrar na Carla amb una contraproposta de l’agència que era perfecta per a viatgers: un recorregut per la Gaza de postguerra. Només de dir-ho, a ella li brillaven els ulls i ell va pensar en les cares dels companys quan ho explicàs a l’oficina.