Es volen reagrupar a l’infern
Ara que hem passat un cicle d’eleccions, aquesta imatge és, per si sola, una anàlisi electoral
Ara que hem passat un cicle d’eleccions, aquesta imatge és, per si sola, una anàlisi electoral. O de la part de les eleccions que ens preocupa a molts: l’ascens de l’extrema dreta. A tot arreu: a les Balears, però també a tot Europa. I per descomptat, a Espanya, i també a Catalunya i al País Valencià.
Com sabem que el personatge que protagonitza la nostra imatge és un més que possible votant de l’extrema dreta? Per una raó senzilla, la camiseta que du posada. És d’un color caqui que vol imitar la vestimenta militar, però, sobretot, du estampades a l’esquena unes paraules inequívoques: “Los legionarios no mueren, se reagrupan en el infierno”. L’admiració pels legionaris, pel seu himne El novio de la muerte, per la pobra cabra aquella que fan anar amunt i avall, i, en general, per tot un repertori d’imatges relacionades amb la mort i l’infern, casposes i infantils, són senyes d’identitat dels simpatitzants de la dreta ultranacionalista espanyola.
Algú em podria objectar, amb raó, que no s’ha de jutjar les persones per les aparences. Podria ser que aquest home, a qui veiem d’esquena assegut en un banc d’una plaça pública, s’hagi posat aquesta camiseta sense fixar-s’hi (com pot no fixar-s’hi?). Fins i tot podríem fabular una mica i imaginar que, quan va sortir de casa, no la duia posada. Es va aturar a berenar un variat, li van caure al damunt les tripes i l’ensalada russa, i l’amo del bar va ser tan amable de deixar-li una camiseta perquè no hagués d’anar fent mal efecte pel carrer (però l’ha acabat fent pitjor).
Podríem, en resum, cercar mil i una excuses per no admetre els fets que tenim davant dels ulls: l’home que veiem assegut damunt el banc, i que ens dona l’esquena, és un fatxa. De fet, fa tot l’aspecte de ser veí d’un municipi en què, a les eleccions europees del passat 9 de juny, del 38,21% dels ciutadans que van anar a votar, un 59,92% ho va fer per partits de dreta ultranacionalista espanyola, una denominació que evidentment inclou el Partit Popular. Un electorat molt propens al color caqui, a l’admiració pels legionaris i al desig de reagrupar-se a l’infern amb una cabra.
Contrast
La imatge d’avui, però, ens diu més coses. Sota un sol benigne de primavera i l’ombra amable d’unes acàcies (amb la seva flor blanca), el nostre protagonista seu –ja ho hem dit– d’esquena a nosaltres i mirant un monument. Aquí s’estableix un contrast interessant, perquè el monument és un homenatge a uns treballadors, mentre que el personatge del banc és un gandul. Ho sabem perquè s’ha hagut d’asseure a descansar de l’esforç que li suposa dur les dues bosses de la compra del supermercat, que també descansen al seu costat. Un gandul i algú amb una capacitat de raonament poc desenvolupada: si ens poguéssim asseure amb ell i demanar-li per què du aquesta camiseta, i per què vota el que vota, no sabria contestar-nos. O ho faria amb sortides de to, insults o exabruptes i bravates dirigides contra enemics imaginaris.
El monument, de fet, és revelador. Es tracta del Monument als Sabaters, de Llucmajor, obra de Tomàs Vila i situat a la plaça coneguda, justament, com placeta del Sabater, o de l’Abeurador Rodona, per un abeurador de bestiar que encara es conserva a la punta de dalt de la plaça, que és triangular. És un reconeixement als anys de prosperitat que la indústria del calçat havia donat al poble, i es va inaugurar l’any 1963, quan les sabates començaven a anar de retirada perquè la gent es va estimar més els doblers fàcils del turisme, la construcció i l’especulació immobiliària.
Els inicis del calçat a Llucmajor van associats als anys de la República, quan el poble va començar a construir un projecte de ciutat que va ser estroncat pels feixistes a força de saquejos i assassinats (ho podeu llegir al llibre La Guerra Civil a Llucmajor, d’Antoni Vidal Nicolau, de lectura ben recomanable). Feixistes que són els antecessors ideològics d’aquests que ara triomfen a les eleccions, en aquest municipi com a tants d’altres de les Balears.
Tot això ens diu aquesta imatge, i tot això ho desconeix l’individu que seu al banc d’esquena a nosaltres. Ell només voldria ser legionari i reagrupar-se a l’infern amb altres legionaris. Que el dimoni no el privi del seu gust.
