La volta al català en 140 dies

PalmaHavien sortit el 26 de juny del 1921 i tornaren el 23 de novembre, ara fa un segle, després de cinc mesos de 'Gran Eixida', el seu viatge més llarg per territoris de parla catalana. El manacorí Antoni Maria Alcover i el seu jove ajudant Francesc de Borja Moll, ciutadellenc, van recorre 52 localitats de 41 comarques de parla catalana, de Barcelona a Alacant, amb l'objectiu de recollir paraules i expressions amb destí a la seva monumental obra, el Diccionari Català-Valencià-Balear. A proposta de la Institució Moll, dipositària del llegat del Diccionari, els ports de Barcelona —el proper dia 27— i de Palma —a mitjans desembre— descobriran un tòtem i una placa, respectivament, per commemorar el centenari.

Moll, segons recull a les seves memòries, anà cap a la capital catalana des de Menorca, on havia passat les festes de Sant Joan, acompanyat pel capellà Joan Benejam, catedràtic de llatí del Seminari de Ciutadella, qui compartiria la feina els tres primers mesos de viatge, fins que hagué de tornar a les seves tasques. “Excel·lent company, d’una bonhomia deliciosa, i un treballador conscienciós”, diu Moll. Els altres dos mesos, completaria l’equip un altre capellà, Jaume Sastre, de Llucmajor, “neuròtic carregat d’ambició, que resultava intractable”.

Moll mateix havia estat seminarista. En aquella època, d’analfabetisme majoritari, sovint sortien de les files de l’Església les persones –més cultivades– interessades en l’estudi de les nostres llengua i cultura. Per cert que, en el curs d’aquell viatge, Alcover va ser designat com a degà de la Seu de Mallorca, i va haver de fer un parèntesi per anar a Palma a prendre’n possessió.  

La pensió Can Manso, al carrer de Canuda, diu Moll, era la que Alcover feia servir per a les seves estades barcelonines: “Els hostes eren, en bona part, capellans i frares”. Fins i tot l’hostaler, descendent d’un general carlí, contava acudits de seminari: “Quina és l’herba més antiga? La cicuta. Perquè sicut era in principio [‘com era en un principi’, paraules de la missa en llatí]”.

El jove Moll es despertà el seu primer dia a Barcelona amb unes taques vermelles a la pell, que Alcover i Benejam atribuïren a la botifarra, “massa forta”, que havien menjat el dia abans. El segon vespre descobria la vertadera causa, en trobar-se dues xinxes al llit. Per suposat, el senyor Manso “es mostrà molt sorprès”, si bé Moll sospitava que “en realitat no li venia gaire de nou”.

Els tres expedicionaris passaren els primers dies a Barcelona, documentant-se a la Biblioteca Universitària i establint contactes amb persones que els podien proporcionar informació. Mossèn Alcover aprofità per visitar el mític doctor Barraquer, una eminència de l’oftalmologia, perquè li examinassin un ull que li donava problemes.

Annual i la maleta perduda

El 7 de juliol, en direcció a Tàrrega, iniciaren aquella aventura, gairebé verniana, que els portaria per terres de Catalunya, la Franja d’Aragó i el País Valencià. Alcover la recollí en un dietari, de prop de dues-centes pàgines, que publicaria al número de gener-juny del 1922 del Butlletí del Diccionari. Varen fer servir tots els mitjans de transport possibles de l’època: cavall, mul, automòbil, tartana o carro, amb desplaçaments que s’iniciaven a hores intempestives –les quatre del matí: el mossèn era molt matiner, Moll també, però no tant– per aprofitar la jornada. Arribaren a viatjar “vuit hores seguides a esquena de mul”, anota Moll. 

Alcover no es deté a comentar paisatges ni monuments: no era una guia de viatges. A diferència de Moll, qui s’extasia amb les prades, les vinyes, els tarongers, les hortes i l’art romànic i gòtic. Un viatge “ple de suggestions i de sorpreses, com un conte de fades (...) Cap viatge no ha tingut per a mi l’encant i la utilitat d’aquella primera sortida als grans espais de tot un país”. 

En canvi, Alcover recull acuradament les persones que els proporcionen informació i l’àmbit: professió, activitat, a què pertanyen els termes que van arreplegant. Tots tres es reparteixen les feines. Així, a Girona, Moll entrevista un terrisser, sobre les paraules del seu ofici –sovint, el ciutadellenc també en dibuixa els objectes corresponents–, Benejam es troba amb un electricista i dos fusters i Alcover mateix recull “noms de parentiu i parts del cos humà” d’un grup d’al·lots. De vegades, no tothom col·labora desinteressadament: a Tremp, “el subjecte, per dir paraules, havia posat per condició que havia de tenir un porró de vi davant”.

En plena ‘gran eixida’ els sorprenen les notícies del Desastre d’Annual, la derrota de les tropes colonials espanyoles pels rebels rifenys, amb deu mil morts. Moll critica “la desídia dels qui, en enviar-los allà, no s’havien preocupat de justificar-ne la presència ni de protegir-la així com calia”. En canvi, el conservador Alcover creu que “la culpa principal no és de l’exèrcit ni del govern, sinó de tota la nació, especialment dels polítics esquerrans: republicans, socialistes, sindicalistes, anarquistes i altre bestiar del dimoni”.

En una aturada a Cardona, narra Moll, Alcover s’adona que han perdut una maleta plena d’anotacions, amb la feina de tot un mes. Tot d’una ofereix 25 pessetes (una quantitat respectable llavors) a qui la trobàs. Sis dies més tard, veient que no apareix, puja la recompensa a 50. El setembre, a la fi, es recuperava aquell material valuosíssim, a canvi dels diners promesos. 

L’11 de setembre –celebració, aleshores, no oficialitzada– es troben Olot en plena festa major –pensaven que “ja seria acabada i reacabada”, perquè la festivitat era el 8, “però ens trobam que encara dura i que anit hi ha el concurs de sardanes”, recull Alcover. Dues fondes seguides estan plenes. “A la fi en trobam una en què just hi ha una cambra amb dos llits, sense taula, ni peu de ribella ni cadires”, que s’adjudica a Benejam. El manacorí no havia pres la precaució de confirmar els seus amics olotins la seva arribada, i aquests –que els haurien pogut hostatjar– eren fora. Finalment, a la desesperada, Alcover i Moll es presentaren a la rectoria, i el rector els acollí “per aquesta santa nit”. 

“Són inspectors d’Hisenda?”

Tres forasters desconeguts, que prenen notes amb destinació a una suposada publicació científica... No tothom es mostra confiat. A Vinaròs, quan Alcover fa gala que el Diccionari té el suport del rei Alfons XIII, li supliquen “que per amor de Déu” no posi els seus noms –com a informants– al Butlletí, que ja paguen prou impostos. És a dir: els havien pres per enviats del Ministeri d’Hisenda. El mateix passa a Morella.

A Sanet, Alcover explica als veïns que està preparant el Diccionari de la Llengua Valenciana –té la intel·ligència de no dir ‘catalana’, perquè sap perfectament de les susceptibilitats en aquest terreny– “i ells m’han confessat que m’havien pres per un investigador del Ministeri d’Hisenda que hi anava per apujar-los la patent (contribució industrial)”. Va ser el metge qui va intervenir per tranquil·litzar-los: “Que estiguessin tranquils de mi, que cap mal els vindria de tot el que jo havia escrit”. “A cap comarca de Catalunya”, observa el mossèn, “ens han pres per investigadors del Ministeri d’Hisenda. Des que entràrem en el Regne de València, ens hi han pres gairebé pertot, això la gent analfabeta i de poblacions no gaire grans, la qual cosa denota i acusa un nivell de cultura un poc més baixet que a Catalunya”. 

Una de les darreres etapes de la ‘gran eixida’ és Benidorm, molt lluny, aleshores, de convertir-se en la Meca del turisme que ara és. En aquesta localitat, un escolà, “gran pescador”, informa Moll sobre el vocabulari de tot allò relacionat amb els peixos. També els amos de la fonda els proporcionen una bona col·lecció de paraules relatives a la mar i l’agricultura. 

Alcover, tot i que capellà, conservador i entusiasta de la monarquia, posa el crit al cel quan observa la castellanització promoguda per l’Església al País Valencià: “Quin profit han de treure aquesta gent que els prediquin en castellà i de dir les oracions sempre en castellà? (...) Entén aquesta gent millor el castellà que el valencià? És evident que no (...). Quina responsabilitat tan tremenda no contrauran tots aquells davant Déu, que són causa que dins el Regne de València no prediquin en valencià i no diguin el catecisme en valencià!”.

El nom de la llengua o les males relacions entre veïns també compareixen a la Franja d’Aragó: “Els del Pont de Suert consideren que els de l’altra banda del riu (Noguera Ribagorçana) no són catalans, sinó aragonesos, i que el que parlen és una barreja d’aragonès i català (...). A Sirès i a Bonansa, poblets ribagorsans, tot i parlar pur català, es tenen per aragonesos i no catalans i juren i perjuren que no parlen català, i, com tots els altres pobles de la Ribagorça, resen en castellà i es fan predicar en castellà. Es veu que han perdut el sentit de la catalanitat”. 

El vapor Bellver tornà a Mallorca els expedicionaris, amb un balanç del qual Alcover es mostra orgullós: 25 llibretes, que sumen 3.316 planes, plenes de “paraules que no les trobareu dins els diccionaris catalans o valencians, publicats fins avui”. Aquell mateix 1921, assenyala la filòloga Maria Pilar Perea, directora de la nova edició digital, iniciaven la redacció del Diccionari, gràcies a aquell material arreplegat i al que ja havien aconseguit, prèviament, a les cèdules de la cèlebre calaixera que els acompanyà tota la seva vida.