El voltor que dugué TV3 a les Illes

PalmaEl 10 de setembre de 1983 l’actor Joan Pera donava la benvinguda als espectadors de TV3. Eren les 15.30 h, vigília de la Diada Nacional de Catalunya. Tanmateix, el nou canal, nascut sis anys després del restabliment de la democràcia, no començaria a emetre de manera regular fins al gener de 1984. Des de Mallorca, l’activista felanitxer Bartomeu Mestre Balutxo sospirava perquè aquella iniciativa arribàs també a les Illes. L’endemà es posà a escriure una carta per demanar la mediació de Gabriel Cañellas, d’Alianza Popular (posteriorment PP), que feia pocs mesos que s’havia convertit en el primer president autonòmic amb el suport d’UM.

A la missiva, titulada El Tercer Canal, Balutxo exigia a Cañellas que s’involucràs en la recepció de TV3 a les Balears. Li recordà que l’Estatut d’Autonomia, acabat d’aprovar, estipulava, com a veritat científica, que la llengua pròpia de les Illes Balears era la catalana. “Teniu present, Senyor Cañellas –l’exhortava–, que a la Televisió Espanyola estem cansats ja de veure, com a cosa ben normal, locutors parlant el castellà d’Andalusia, o films sud-americans que s’emeten amb freqüència i que, tret d’alguna paraula específica, entenem tots els espectadors”.

“Nacionalistas peligrosos”

Balutxo va enviar la carta a tots els diaris de les Illes. El 12 de setembre l’únic que la hi publicà, i de manera destacada, va ser el conservador El Día de Baleares, embrió d’El Mundo. “La publicaren –adverteix– per massacrar-me. L’endemà l’articulista Antonio Alemany va obrir foc en contra meva. Em relacionava amb Herri Batasuna i afirmava que ‘los nacionalistas peligrosos a desarmar no son los catalanes sinó los mallorquines catalanistas’”. El 1991 APLEC (Associació de Professors en Llengua Catalana) faria un retrat del perfil catalonòfob d’Alemany en un recull d’articles titulat Un puput de cresta molla: l’anticatalanisme a Mallorca, noms, llinatges i fotografies.

Quan el català sortí de la clandestinitat

Per boca d’un parent de Cañellas, Balutxo va saber que el president autonòmic no estava en contra de la seva petició, però tampoc estava disposat a tramitar-la. “Li degué pesar –apunta– la campanya de difamació orquestrada per El Día de Baleares”. Mentrestant, a Mallorca l’únic lloc on se sabia de l’existència de TV3 era al nord de la serra de Tramuntana. “A indrets com Andratx, Banyalbufar i Valldemossa –recorda el fenalitxer– hi arribava el senyal del repetidor de Tarragona. El dia que es retransmetia el partit del Barça, que ja tenia Maradona com a jugador estrella, tothom partia a veure’l a alguns d’aquests llocs. Allò era una autèntica peregrinació”.

L’Obra Cultural Balear (OCB), fundada el 1962 en ple franquisme, decidí explotar l’esquer que suposava el club blaugrana per fer proselitisme a les Illes de la cadena catalana. Ho explica el veterà Ignasi Ribas, president de l’entitat des de 1983 fins al 1987. “Els horabaixes que el Barça jugava anàvem a enregistrar el partit en un dels pobles de la Serra on arribava TV3. El mateix vespre dúiem la cinta fins a Palma per projectar-la al saló d’actes de la Caixa, a l’avinguda d’Alexandre Rosselló. Així la gent podia veure el partit, encara que fos en diferit. Sempre hi havia coes per entrar al saló”.

Davant la indiferència del Govern de Cañellas, l’OCB decidí passar a l’acció. Ho feu al cap d’un any, el 10 de desembre de 1984, amb la constitució de la societat Voltor SA. “L’objectiu –diu Ribas– era instal·lar un repetidor de TV3 a Mallorca. El nom de la societat provenia de l’ocell que aleshores estava protegint l’entitat ecologista GOB amb una campanya especial. Consideràvem que l’ús social de la llengua catalana, igual que el voltor, també estava en perill”. Amb el lema ‘Volem TV en la nostra llengua: TV3 ara!’ s’animà la gent a sufragar el projecte. Donant la cara, destacaven personalitats de la vida social i cultural: Francesc de Borja Moll, Josep Maria Llompart, Nicolau Llaneras, Gabriel Janer Manila, Damià Pons, Xavier Pastor i l’avui conseller d’Educació, Martí March. “Hi hagué gent important –recorda Balutxo– que aportà doblers al projecte, però que, per por, s’estimà més que no sortís publicat el seu nom”.

Batalla jurídica

En paral·lel a la campanya de subscripció popular, l’OCB també es preocupà de lliurar una batalla jurídica per garantir el senyal de TV3 a les Illes. Ho explica l’altre gran protagonista d’aquesta història, l’advocat Maties Oliver, un dels socis fundadors Voltor SA: “Des de Madrid, s’insistia que les televisions no podien retransmetre fora del seu àmbit autonòmic. Aquesta fal·làcia, però, seria desmuntada jurídicament pel polític artanenc Josep Melià pare en un article publicat a El País. Qui també tingué un gest valent va ser el socialista Gori Mir, de Campos. S’atreví a dir que plegaria si el PSOE no feia complir un dels articles de la Constitució, que diu que s’ha de promoure la comunicació cultural entre les comunitats de la mateixa llengua”.

Mentrestant, juntament amb Ribas, Oliver viatjà fins a Barcelona per reunir-se amb directius de TV3 i amb el mateix president de la Generalitat, Jordi Pujol. Arran de tanta pressió, finalment el govern de Felipe González donà el vistiplau a la recepció del canal català a les Illes. Voltor SA havia aconseguit més de mil accionistes –el preu mínim de l’aportació era de 10.000 pessetes. Amb els doblers recaptats es pogueren comprar uns terrenys a la serra d’Alfàbia (Bunyola), que havien d’acollir un repetidor. El 4 de juliol de 1985 la infraestructura ja començà a emetre. “TV3 –rememora Oliver– ens envià uns tècnics per ajudar a muntar-la. Aquí, del seu manteniment, se n’encarregà Miquel Nicolau. Tant si feia sol, pluja o neu, sempre que hi havia un problema, pujava fins a Alfàbia per solucionar-lo”.

Aquell cim net de la Tramuntana no fou suficient perquè el senyal de la cadena catalana arribàs per tot el territori insular. “Hi havia zones fosques –diu l’antic activista–, on els ajuntaments hagueren d’instal·lar repetidors locals”. A la resta d’illes també hi havia problemes de recepció. A Eivissa, Antoni Munné, un empresari barceloní de l’hoteleria arribat amb el boom turístic, creà l’Associació Cultural sa Talaia. El desembre de 1986 les dues pitiüses ja reberen TV3 amb els repetidors que muntà. I a Menorca, els senyals de la cadena catalana arribaren al Toro el desembre de 1987 gràcies al mecenatge del farmacèutic Fernando Rubió i Tudurí.

Les arrels de l’anticatalanisme illenc

Èxit entre els castellanoparlants

L’arribada de TV3 a les Illes fou una alenada d’aire fresc. “La gent –assegura Oliver– estava tipa dels canals únics de TVE. Eren pomposos i massa centralistes. Començàrem, però, a percebre l’èxit de TV3 a casa nostra quan persones castellanoparlants ens deien que no la miraven perquè fos en català, sinó a pesar que fos en català. Es tractava d’una televisió atractiva amb uns informatius que servirien de model per a la resta de l’Estat. A més, era transversal. Emetia sèries estrangeres de moda com Dallas i dibuixos animats que tingueren una bona audiència”.

Des de l’abril de 1986, TV3 a les Balears es trobà amb el suport de la Llei de Normalització Lingüística, aprovada al Parlament per unanimitat. Aprofitant aquella fita històrica, Francesc de Borja Moll impulsà un manifest titulat Volem mitjans de comunicació en català. Ara!. Entre altres coses, s’exigia la recepció de tots els programes en català de RTVE de Barcelona i València i la millora quantitativa i qualitativa de la producció en català del Centre de TVE a les Balears, en funcionament des de 1979. El mateix 1986, emmirallant-se en Voltor SA, Acció Cultural del País Valencià, d’Eliseu Climent, també aconseguí sufragar uns repetidors perquè tots els valencians poguessin veure el canal del Principat.

“No més barbàrie”

El 22 d’abril de 1989 el senyal de TV3 a les Illes s’apagà. Faltaven poques setmanes per a la recepció del Canal 33. L’ultradretà Jaime Martorell Mir havia incendiat el repetidor d’Alfàbia amb companys seus gonelles. Antic membre de la División Azul, el juny de 1979 Martorell ja havia estat detingut per col·locar un explosiu a la seu del Govern Civil de les Balears. “Aleshores digué –recorda Balutxo– que no podia consentir que el governador civil fos un català, Jacint Ballester. Resulta paradoxal que el primer llinatge de Martorell fes referència a una població de Catalunya i el seu nom, al Conqueridor”. El 1985 l’activista feixista també havia cremat la porta del local de l’OCB.

L’atemptat a Alfàbia va provocar una intensa campanya de solidaritat ciutadana amb el lema ‘No més barbàrie, som un poble digne’. Havent deixat ja la presidència de l’OCB, Ignasi Ribas es personà com a advocat acusador al judici contra Martorell. “No tingué cap problema –rememora– a reconèixer que havia actuat mogut pel seu anticatalanisme. Aquells dies vaig rebre molts d’insults i eren habituals les pintades amb desqualificacions a les parets del meu despatx”. El 1994 Martorell va ser condemnat a sis anys de presó. A causa, però, de la seva avançada edat hi està poc temps. Morí el 2009, a 85 anys, sabent que el Voltor que volgué escapçar tornà a reviscolar tot d’una gràcies a una nova campanya popular.