"Quan vaig vomitar, em vaig sentir com si m'haguessin fotut un xut d'heroïna"

Dossier Trastorns de la conducta alimentària Desplega

1.

Més casos, més greus i més joves: l'auge dels trastorns alimentaris

2.

L'última tendència: grups de WhatsApp que fomenten l'anorèxia i la bulímia

3.

"Quan vaig vomitar, em vaig sentir com si m'haguessin fotut un xut d'heroïna"

4.

Què he de fer si la meva filla té un trastorn de la conducta alimentària?

Girona / PalmaPaula pateix anorèxia nerviosa i és pacient de l’hospital de dia de la Clínica Bofill, a Girona, un dels centres privats especialitzats en els trastorns de la conducta alimentària de Catalunya. Aina, de Sineu, i amb atenció pública i privada va superar el seu TCA, després de descobrir que també patia un trastorn obsessivocompulsiu (TOC). Ambdues han acceptat fer aquesta entrevista i donar la cara per ajudar altres joves. 

Paula Martí

Té 22 anys i és de Colera. Pateix anorèxia des dels 14 anys, però la hi van diagnosticar als setze. Primer va recórrer a la sanitat pública

Recordes com vas començar a tenir aquest trastorn?

— No és una cosa que passi d’avui per demà. Vaig començar l’institut, on sentia que allò no era per a mi. No m’agradava res. A més, jugo a bàsquet i em comparava molt físicament amb altres noies quan anava a les competicions. Elles estaven primes. També idolatrava molt les models de roba interior de Victoria’s Secret. Jo també he sigut sempre molt alta, faig un metre vuitanta, i vaig pensar que jo també volia destacar com elles.

I per això vas deixar de menjar.

— Va ser una cosa gradual. Ma mare em donava un Cacaolat i un entrepà per a l’hora del pati. Un dia vaig suprimir el Cacaolat i bevia aigua. Després també vaig eliminar l’entrepà i els anava acumulant en bosses. Després, a l’hora de dinar o de sopar deia a la meva família que no tenia gana i demanava que em posessin una ració més petita. Però com que es van fixar que menjava poc, aleshores vaig començar a vomitar.

D’on vas treure la idea de vomitar?

— D’internet. Vaig trobar milers de pàgines web que et donaven tips per provocar-te el vòmit.

Recordes el primer dia que ho vas fer?

— Sí. La meva mare estava fent la migdiada i, quan vaig acabar de dinar, vaig tancar la porta del passadís i la del lavabo i ho vaig intentar amb tot el que havia après a internet. Però no ho vaig aconseguir i em vaig frustrar. A la nit ho vaig tornar a provar després de sopar, i aleshores sí que ho vaig aconseguir.

Com et vas sentir?

— De puta mare. Com si m’haguessin fotut un xut d’heroïna. Vaig pensar que ja tenia la solució: no calia deixar de menjar i passar gana. Només calia que vomités el que menjava per no engreixar-me. Només ho feia a casa perquè no em podia saltar els àpats davant de la família. Quan era fora, preferia no menjar perquè vomitar era molt desagradable.

Amb quina freqüència ho feies?

— Vaig arribar a vomitar cada dia pràcticament. Com que cantava una mica a casa que sempre anés al lavabo després de menjar, vaig canviar d’estratègia i vomitava a la dutxa. Amb la porta tancada i el soroll de l’aigua, no se sent res.

Quan et van derivar a un centre de salut mental infantojuvenil ja estaves en aquesta situació?

— Sí, i ho vaig explicar a la psicòloga perquè en aquell moment jo ja era conscient que vomitar gairebé cada dia no era normal i que tenia un problema. Vaig començar a fer teràpia un cop a la setmana, però vaig continuar fent la meva: treia part del menjar del plat o deia als meus pares que anava a dinar a fora i després no ho feia. Finalment, em van ingressar en un hospital de dia per a menors. Vaig anar trampejant durant dos anys fins que hi vaig recaure. El setembre del 2020 em van tornar a ingressar en un hospital de dia, però per a adults. Allà tractaven tot tipus de malalties mentals i quan vaig veure el panorama, vaig dir que no m’hi quedava.

Què et va fer sortir d’això?

— Sentir-me molt infeliç. A mi em semblava tot una merda, no passava gust amb res, no tenia ganes de sortir de casa... Vaig pensar: tens 20 anys i què has fet a la vida? Per això vaig decidir buscar un lloc on realment em poguessin ajudar i vaig trobar la Clínica Bofill. Jo necessitava un tractament especialitzat amb pautes clares, que em diguessin què havia de menjar, que no puc fer esport ni mirar-me al mirall. I fer xarxa amb els amics i familiars. Aquí, a la Clínica Bofill, tot el meu entorn ha estat format a propòsit de què se’m pot parlar i de què no.

I de què no pots parlar?

— No puc tenir cap conversa relacionada amb el menjar. No puc saber què menjaré per dinar o per sopar. No em pots parlar de pes ni de talles. No em pots dir que aquests pantalons em queden bé. En resum, no em pots fer cap comentari relacionat amb la imatge, el cos o el menjar.

Com estàs ara?

— Molt bé. Amb moments baixos, com qualsevol persona normal, però feliç.

Aina Niell

Té 28 anys i és de Sineu. Va començar a obsessionar-se amb el cos a 18 anys, en una època que es va centrar en els estudis. Després de rebre tractament, va descobrir que al darrere hi havia un Trastorn Obsessivocompulsiu (TOC), amb el qual encara brega. Ara és activista a Obertament Balears, el programa que lluita contra l’estigma de l’associació 3 Salut Mental

Com va aparèixer el teu trastorn?

— Jo sempre havia estat una al·lota que havia estudiat molt. Vaig començar a estudiar un cicle formatiu d’anatomia patològica. Com que era privat i els meus pares me’l varen pagar, em vaig començar a exigir molt estudiant, complir i treure-ho en dos anys. Aquell any se’m va complicar també perquè el meu padrí va començar a tenir alzhèimer, i ho duia tot damunt. A més, bona part del cicle consistia a estudiar el càncer, els tipus, com prevenir-lo... Em vaig ficar tant dins aquell tema... i amb la base obsessivocompulsiva que tenia de família, vaig començar a deixar de menjar tot allò que podia dur-me a emmalaltir.

I ho vares dur a l’extrem.

— Vaig començar a reduir-ho tot de manera molt ràpida. A 18 anys no sabia les calories que podia ingerir i potser dinava d’una pitrera de pollastre a la planxa i sopava d’una poma. No prenia gens de sucre, bevia aigua amb llimona i feia dues hores d’esport al dia.

Com hi vares posar fre?

— Va arribar un moment que vaig perdre molt de pes, però no hi parava atenció. Ma mare ho relacionava amb el fet que estudiava molt i que ho estava passant malament, ella em deia: “Deixa els llibres una estona”. Fins que em va fugir la menstruació. Després de dos mesos sense, com que tenia parella, ho vaig dir als meus pares i vàrem anar al metge de capçalera. Pesava 46 quilos i em varen derivar a Son Espases, a la Unitat de Trastorns de Conducta Alimentària.

I què et varen dir allà?

— Allò que va passar és que només es considerava l’anorèxia vinculada al fet que tu tinguis una autopercepció del cos negativa, que no tinguis autoestima, que et vulguis assemblar als anuncis... Però el meu problema era un altre, tenia un trastorn de la conducta obsessivocompulsiu. A Mallorca hi ha molt poca gent especialitzada en això i no es va veure en un principi. Va ser molt complicat per a mi, sobretot amb la psicòloga. Amb la nutricionista ens vàrem entendre, perquè em feia menjar sa i saludable, però més quantitat. Poc després, vaig augmentar de pes i em varen donar l’alta.

Però els problemes no es varen acabar.

— Amb el temps, les meves obsessions varen ser rentar-me les mans de manera excessiva, comprovar si havia tancat bé el foc o la planxa. Quan una cosa se’m ficava al cap, em perseguia tot el dia. Aleshores havia començat a anar a un psicòleg privat i em va dir: “Aina, vares arribar a l’anorèxia perquè et vares obsessionar amb el menjar i l’esport”.

Què va venir després?

— Varen venir dos anys que varen ser els més forts del TOC, els pitjors de la meva vida. És molt greu, és el segon més incapacitant, però vaig posar-hi molta força mental. Em vaig sentir tan ofegada, que vaig fer feina per sortir-ne. Fins a aquest estiu no podia anar tota sola pel carrer, perquè feia rituals que no anaven enlloc. El punt d’inflexió va arribar quan amb la meva parella vaig veure que no anàvem enlloc i la separació em va ajudar a trobar-me tota sola i veure que havia de fer-hi alguna cosa. Sense adonar-me’n, vaig deixar de tenir aquests pensaments.

I ara expliques la teva història a adolescents en instituts. Què els dius?

— Els explic que quan tens un problema de salut mental és fruit d’un cúmul de moltes coses que no t’has atrevit a afrontar i que saps que són allà. El més important és fer feina amb tu mateix. Jo, per exemple, escric el que em passa, per conèixer-me i saber què m’està perjudicant. Per exemple, jo m’he hagut de controlar les xarxes socials, perquè quan estàs malament no hi ajuda veure tot aquell món perfecte.

Hi ha joves que se senten identificades amb el que dius?

— Quan explic el meu testimoni, hi ha al·lotes o al·lots que es posen a plorar i expliquen el que estan vivint. Elles conten que es comparen a les xarxes socials i que han hagut de llevar seguidors per això mateix. Veig que la gent cerca una vida perfecta i un cos perfecte, i això és impossible.

Com veus aquesta generació?

Em remou perquè veig una joventut molt infeliç, com que sempre els falta alguna cosa i senten frustració. A més, a les xarxes socials hi és present aquesta violència estructural de la pressió estètica, sempre més cap a la dona.