“Amb la xabola hem millorat. Vàrem començar amb una tenda de campanya”

PalmaLes planxes de fusta que donen forma a la xabola d’Hortensia estan pintades de rosa. Abans de l’entrada hi ha un porxo amb plantes i bocins de gespa artificial que contrasten amb la pols del camí de terra que hi ha per arribar-hi. A dins, la família disposa de dues estances: una amb un sofà i una cuina, i l’altra és una habitació on dormen Hortensia, el seu marit i la filla de 12 anys d’aquest matrimoni, que sobreviu gràcies a la recollida de ferralla. “La meva filla ho passa molt malament”, diu, mentre que el seu ca, un Yorkshire ben inquiet, va d’una banda a una altra de la ‘casa’. “Vull que ella continuï estudiant perquè no visqui com nosaltres”, afegeix.

Malgrat tot, Hortensia creu que les coses no li han anat del tot malament. “Hem millorat. Després d’anar a un lloc i un altre, vàrem començar a viure aquí fa deu anys i només teníem una tenda de campanya. Amb les coses que anàvem trobant, vàrem fer la barraca a poc a poc. A més, amb la ferralla menjam cada dia i, si necessitam unes sabates, les podem comprar. Però no de marca, és clar”, explica. I apunta que no ha volgut demanar ajuda a les institucions perquè té por que la treguin de ca seva, com va passar el maig amb la seva germana. “La varen deixar al carrer amb el marit i dos fills. Ara dorm aquí fora, amb una gandula que tenim. Però arribarà l’hivern i tots no hi cabem dins la xabola”, continua.

La Creu Roja coneix l’existència de l’assentament on viu Hortensia –ella ens demana que no publiquem on és–, però l’entitat no hi intervé, perquè els recursos de què disposa es destinen a persones amb una situació encara pitjor que la d’aquesta família. “En vàrem fer una valoració. Són persones amb un perfil de risc, però que estan empadronades i duen els infants a escola. Moltes tenen una feina o prestacions, però no poden accedir al mercat de l’habitatge. Aquest perfil creix i de vegades es col·lapsen una mica els recursos d’exclusió social”, assenyala la responsable del programa d’atenció a persones sense llar de Creu Roja, Marga Plaza, qui qualifica aquest problema d’“estructural”. “Implica molts àmbits, no només els serveis socials. Hi ha el tema de l’habitatge”, afegeix.

A prop d’on viu Hortènsia hi ha més barraques, i els seus habitants prefereixen no parlar. “Aquí hi viuen famílies amb infants”, explica una mare jove, que concreta que els nins van a escola al Molinar. El seu fill, que no deu tenir més de cinc o sis anys, contempla l’escena encuriosit i després agafa una mànega per banyar-se i alleugerir una mica l’alta temperatura. Estam en plena onada de calor. Pels voltants s’hi veuen tota mena de vehicles, alguns d’abandonats i destrossats i d’altres en bon estat. Hi ha gallines dins gàbies i altres d’amollades, que s’espanten amb la presència de persones estranyes. Alguns arbres fan ombra a una part del poblat.

Creixement constant

Les xifres de persones sense llar no aturen d’augmentar a Mallorca –cal tenir en compte que les xaboles s’engloben dins de la categoria de sensellarisme. Des de 2019, l’augment ha estat del 112%: si fa cinc anys hi havia 207 persones, en 2023 ja n’eren 440, més del doble, segons les dades de l’Institut Mallorquí d’Afers Socials (IMAS) –aquesta dada no és exacta, perquè només s’hi inclouen les persones que volen participar de manera voluntària en el recompte.

I a l’arrel d’aquest problema hi trobam sobretot l’escalada de preus de l’habitatge a les Balears. De fet, l’IMAS assenyala que aquest augment “no és imputable a una crisi econòmica”, ja que l’economia de Mallorca creix i, pel que fa al mercat de treball, hi ha sectors on fins i tot manca mà d’obra. “Els problemes per accedir a un habitatge a Mallorca no només no han minvat, sinó que de cada vegada són més grans. Aquest fet fa que no només estiguin col·lapsats els serveis per a persones en situació de sensellarisme, sinó que també ho estiguin els serveis comunitaris bàsics i els recursos d’allotjament dels ajuntaments”, assenyala l’IMAS a l’informe corresponent a les dades de 2023.

Lluís i Marta, que prefereixen no donar el seu nom real, viuen a una de les barraques que hi ha prop de l’Estadi Balear, amb fills i també nebots. De fet, aquesta és la llar en què Lluís es va criar. “He viscut aquí tota la vida, des que era petit. Treball en la recollida de fems, però no he trobat cap casa de lloguer que pugui pagar. Aquí estam bé, i l’únic que vull és que no ens fotin fora”, diu. I Marta, que també té feina, explica que ella sí que va poder viure una temporada de lloguer, però que li varen augmentar tant el preu que va haver de tornar a la xabola d’on havia aconseguit sortir. “Ho tenim tot arreglat com podem”, comenten, mentre que un pitbull negre s’acosta a la barrera de ca seva per saludar. “Ara estam molt contents perquè hem aconseguit aigua corrent”, diuen.

La seva família sí que va participar en el recompte que va fer el Consell de Mallorca. “Ells saben que vivim aquí, però ningú no ha vingut després a oferir-nos cap ajuda”, comenten. Abans sí que venia la Creu Roja i els portava bosses amb menjar i productes de primera necessitat, però “ara ja fa temps que no els hem vist”. Ben a prop hi ha un assentament de caravanes, amb diversos carrers plens d’aquests vehicles aparcats. No es veu gent al carrer, però sí finestres i portes obertes, amb la intenció que hi corri una mica d’aire.

“Hi ha persones amb feina expulsades pel sistema, i no poden accedir a res”, lamenta la presidenta de la Federació d’Associacions de Veïns de Palma, Maribel Alcázar, que també alerta de l’augment dels assentaments xabolistes. “Són persones de tota classe. Segons el seu nivell, poden accedir a una caravana, altres opten pel cotxe... Al final n’hi ha que cerquen un racó i munten quatre cartons”, explica, i remarca la importància de formar grups com a mesura d’“autoprotecció”. “El carrer és un drama, és perillós. Els que queden tots sols i aïllats solen ser els més deteriorats. La gent que ha quedat al carrer per circumstàncies econòmiques tendeix a agrupar-se com a manera de protegir-se”, comenta.

Antonio diu que té sort, perquè la seva xabola està a un terreny tancat i així se sent més segur –hi viu fa sis anys. “El propietari de la casa del costat em deixa viure aquí. Abans li arreglava el jardí”, diu, envoltat d’objectes en desús. “Tenc una pensió miserable [no vol dir-ne la xifra] i no puc pagar 600 euros per viure. La darrera vegada que me la varen apujar varen ser 90 cèntims. De veritat creuen que una persona pot solucionar els seus problemes d’aquesta manera?”, demana. Viu tot sol, encara que de vegades el visiten el seu fill i els nets. “De vegades enyor la companyia”, reconeix, però també remarca que li agrada viure sense queixar-se gaire.

Una resposta digna

Alcázar reivindica que es doni “una solució humana i digna” a les persones sense llar. “La resposta social no pot ser ‘llevau-me’ls del davant’. És que no tenim recursos?”, pregunta i critica el paper de les institucions. “No s’adonen de res, i la tasca que fan s’ha convertit en una feina de despatx. Però aquest problema no és en els despatxos”, continua, a més de lamentar que no s’hi aportin solucions efectives. “Com que deixen d’anar a reclamar ajuda, la tendència és ignorar-los”, afegeix.

D’altra banda, la presidenta de la Federació carrega contra la iniciativa de Vox a l’Ajuntament de Palma per combatre empadronaments que la formació d’extrema dreta qualifica de “fraudulents”. “Certes persones que ara tenen accés als serveis socials no ho podran fer. Eliminarem la gent sense cobertura, no hi seran. Una part dels habitants de la nostra ciutat deixarà d’existir.Arregla alguna cosa ignorar-los?”, qüestiona, a més d’assegurar que la marginació és un mal brou de cultiu. “Quina classe d’adolescent surt d’una situació tan terrible? Quin autorespecte pot tenir? Com es transmet tot això al context col·lectiu? Com s’escapa de la ràbia i la frustració?”, demana.

A més, Alcázar reclama un canvi de perspectiva. “En la mesura que el nostre món es basa en el mercat i en institucions que es tecnocratitzen, construïm un món subterrani, el mateix model que podem veure en països com el Regne Unit i els Estats Units. No es pot consentir l’abandonament de les polítiques socials adaptades a les necessitats que el mateix sistema genera”, explica, i dona una dada esfereïdora: “Als Estats Units hi ha 30 milions de persones vivint als carrers, poblats sencers”.