Xeixa, ceba, ramellet, ordi i arròs bombeta, les úniques varietats locals amb bona salut

PalmaLa decisió individual de comprar pebre verd italià en comptes del ros mallorquí pot semblar innòcua, però després d’anys amb aquesta dinàmica de consum, les varietats locals de les Balears han patit una forta erosió. Ho explica Aina Socies, gerent de l’Associació de Varietats Locals (AVL), l’entitat que treballa per a la recuperació i el foment de les llavors originàries de l’Arxipèlag.

De fet, del centenar de varietats pròpies que hi ha inventariades –cal recordar que el catàleg no inclou totes les existents–, només n’hi ha cinc (un 5,5%) que tenen “un bon estat de salut” i que es poden trobar a molts punts de venda, lamenta Socies. La tomàtiga de ramellet, la ceba blanca, l’ordi mallorquí, l’arròs bombeta i la xeixa són les ‘privilegiades’ que encara se sembren en grans quantitats i representen un percentatge elevat també quant a comercialització. Mentrestant, a l’altra cara de la moneda, s’hi troben sobretot els fruiters, que són “els que estan pitjor”, explica.

La xeixa és la varietat més consolidada ja que, tot i que va estar a punt de desaparèixer, va començar a recuperar-se fa deu anys. La Conselleria d’Agricultura no en té xifres, d’aquest cultiu –ni de cap varietat local–, però Socies destaca que la seva bonança es deu al fet que “el mercat la coneix i la demana”. I és que un dels principals motius que ha contribuït a l’erosió de les varietats locals és que avui dia la major part de la població consumeix el que es ven al mercat sense pensar si el producte prové de les Illes o de l’altra part del món, de quina manera s’ha produït, si el seu cultiu ajuda a mantenir la biodiversitat o n’accelera la pèrdua, o si és la temporada adequada per consumir-lo. Però si les varietats locals no es compren és perquè no són al mercat. I és que el més greu és que tampoc ja no se sembren, tot i que s’havien cultivat durant segles i s’havien anat adaptant als territoris i als microclimes. Des de principis del segle XX, la intensificació i l’homogeneïtzació dels cultius illencs varen provocar que les varietats autòctones fossin abandonades de manera progressiva.

Per què? Per tal de prioritzar criteris de rendiment productiu, per damunt de la qualitat, segons reconeix l’enginyer agrònom Joan Deyà. “Abans, els criteris de selecció de llavors a l’hora de sembrar eren la resistència i la qualitat, però ara no només es mira això, sinó que es fa prevaler la productivitat”, explica Deyà. “Treure benefici de la terra ha estat de cada vegada més complicat i la majoria dels pagesos han optat per produir més, malgrat que això suposi una pèrdua qualitativa”, afegeix. La principal conseqüència d’aquesta dinàmica és la pèrdua de sobirania alimentària: “Les varietats locals són un dels eixos clau per poder mantenir-la, ja que ofereixen el màxim de diversitat i fan els pobles més lliures a l’hora de decidir el que volen menjar”, explica Socies. Així mateix, destaca que, lligada a l’erosió de les varietats autòctones, s’hi troba la pèrdua de patrimoni: “Hi ha tota una cultura oral pagesa que va de la mà d’aquestes varietats i que està en vies de desaparició”, precisa.

El canvi climàtic, un problema afegit

De fet, la protecció del patrimoni és el principal motiu que ha duit el pagès Francesc Xavier Moratinos a sembrar xeixa. A més, destaca que “és una llavor molt valuosa, molt estable i amb una alta qualitat nutritiva”. En té sembrades gairebé vuit quarterades (5,6 hectàrees) i ara s’enfronta al repte que copeja molts altres sectors: el canvi climàtic. “Els fenòmens meteorològics extrems i aleatoris em preocupen, perquè són incontrolables i inevitables”. No només la xeixa s’hi enfronta, també la resta de varietats locals, afegeix. “Si la tònica és el ‘caos’, difícilment trobarem espècies que s’hi adaptin”, alerta el pagès.

De fet, el canvi climàtic també fa patir el ciuró mallorquí. Enguany només 7 de les 18 explotacions han tret fruit, a causa del canvi en el règim de pluja. A més, la superfície conreada en ecològic ha caigut un 43% i la varietat local podria desaparèixer “d’aquí a pocs anys”, segons l’Associació de Productors Agraris Ecològics de Mallorca (Apaema).