“Si xerraves mallorquí a l’internat, no tornaves a ca teva el cap de setmana”

PalmaEl varen batejar com a Joan Rigo, però a Campos tothom el coneix coma Joan de Can Pau o Joan dels raons. I podria ser també Joan que va fer feina mitja vida al banc del poble o el que col·lecciona botelles de conyac al celler de ca seva. “Som un pagès d’arrel. Vaig néixer a un camp devora l’ermita de l’oratori de Sant Blai”, diu, i ho aclareix: “A Campos”. Era 1949, una època en què “tot era hort i ningú vivia al poble”.

El seu pare va decidir que aquell “tot era hort” no era un camí per progressar i va agafar el bar Can Pau al poble. “Jo tenia set anys i ell trobava que era un mal ambient per a un nin i em va enviar intern a La Salle a Palma. Allà vaig perdre anys de vida a Campos, però vaig aprendre les idees d’ordre i de respecte; un poc de disciplina”, recorda. Tots els companys lluitaven per no rebre “una moneda antiga negra” que et donaven si no feies servir el castellà. L’havies de conservar fins que algú altre cometés la mateixa errada. “Si xerraves en mallorquí i tenies la moneda quan arribava dissabte, no tornaves el cap de setmana a ca teva”, explica.

Va fer la mili i, treballant a Can Pau, va fundar el 1972 el Club de Pesca de Campos, un espai de trobada del qual “varen sortir campions de les Balears”. “Allà venia tothom i hi gaudien de la nostra amistat. Això s’ha perdut”, opina l’home que seia a taula desenes de persones per sopar els raors que pescava. A l’oficina de Sa Nostra del poble varen veure el seu poder de convocatòria i li varen oferir un lloc de feina. “En aquell moment els bancs no eren com ara. Cercaven gent que caigués bé, una espècie de relacions públiques”. Malgrat això, Joan ho va aprendre tot. I tant feia de caixer com acompanyava els clients durant les seves vacances en els viatges que organitzava el banc. Això li va permetre conèixer mitja Europa “i Tunísia”. Li quedaven dos mesos per jubilar-se quan encara feia “cursets”, però ja no era el sector que havia conegut. “Les coses varen canviar de bon de veres quan el banc ja no era un banc sinó un supermercat. Venien televisors, telèfons, assegurances, plats de vidre o donàvem llibres. He vist de tot”. Eren també temps en els quals s’oferia un tracte humà amb les persones que, abans que clients, era gent del poble. “Jo he anat a dur-los els doblers del mes a ca seva si no tenien ningú”, assegura qui, encara avui, ajuda la gent gran quan intenta operar als caixers automàtics.

Durant dècades ha ampliat la col·lecció de botelles de conyac espanyol que atresora al celler de ca seva. En va heretar 200 del seu sogre fa 50 anys i va continuar amb l’afició fins a arribar a les 1.125 actuals. “Jo no fum ni bec. Les tenc totes plenes i precintades”, diu. Moltes d’elles tenen “més de 70 anys” i les més antigues són de començament del segle XX. “He tingut compradors, gent que ha vingut a ca meva i m’ha dit ‘demana el que vulguis’, però no faig això per guanyar doblers”, confessa.

De tant en tant, surt a pescar calamars i recorda quan tancava Can Pau i se n’anava a gaudir del grup de teatre del poble. “Si algú es posava malalt, podia fer el seu paper perquè me’ls sabia tots”, confessa. O participava en pel·lícules costumistes filmades en Súper-8. “Ara faig del jubilat”, conclou rient.