PalmaPer Nadal, als anys 80 i 90 hi havia un ritual indefugible per a molts mallorquins: anar al teatre Rialto de Palma a veure la darrera estrena de l’humorista Xesc Forteza. El veterà actor Joan Bibiloni, un habitual a les seves comèdies, explica les claus de l’èxit d’un dels grans mestres del teatre costumista illenc que, en un any, podia congregar prop de 10.000 espectadors: “En Xesc tenia un gran carisma. Sabia què volia el públic i l’hi donava. Feia riure els mallorquins d’ells mateixos i de coses del seu dia a dia. Coneixia molt bé el nostre caràcter. La seva figura recorda una mica la de Lina Morgan a la Península”.
Nascut a Palma el 1926, Forteza era net i nebot d’actors. Aprengué l’ofici de petit col·laborant en els muntatges del Cercle d’Obrers Catòlics de Ciutat, avui seu del teatre Sans. El 1947, a 21 anys, s’integrà a la Companyia de Teatre Regional, rebatiada després com a Artis. Fou la més important de l’època. Al cap d’onze anys ja n’era el director. En ple boom turístic, també hi hauria temps per fer musicals i espectacles diversos a les sales de festa més emblemàtiques de Palma. El 1967 Forteza, de 41 anys, deixà dues dècades amb Artis per fundar la seva pròpia companyia. La filòloga Maria Magdalena Alomar Vanrell coneix molt bé aquesta etapa. És autora de la tesi doctoral El teatre a Palma entre 1955 i 1970, publicada per Documenta Balear (2005).
Teatre comercial
“En Xesc –apunta Alomar– va ser l’únic artista de la seva generació que va poder viure exclusivament del teatre. Una vegada abandonà Artis, se n’anà a Barcelona a actuar i a dirigir al Paral·lel. Aprofità l’ocasió per fer contactes amb gent de l’espectacle i per formar-se en teatre musical i mímic. Després, a l’hivern, es dedicà a viatjar per ciutats europees amb l’objectiu de conèixer el teatre de cabaret i de carrer. Ell tenia clar que, amb el seu físic, no podia fer de galant, de manera que apostà per explotar les seves grans capacitats histriòniques al servei d’un teatre comercial, destinat al gran públic. En tot cas, el seu tipus de comèdia popular ja havia estat desenvolupat al segle XIX per autors com Bartomeu Ferrà, Pere d’Alcántara Penya i Miquel Puigserver”.
L’humorista, però, demostrà que podia tocar registres més elevats. El 1963 feu un petit paper de guàrdia civil al film El Verdugo de Luis García Berlanga. El 1977 s’atreví a muntar Por, peça del felanitxer Antoni Mus que tocava el drama de la Guerra Civil. I a final dels vuitanta protagonitzà dues grans obres: L’Avar de Molière, amb direcció de Pere Noguera, i La gran il·lusió d’Eduardo de Filippo, que es representà a Barcelona a les ordres d’Hermann Bonnín.
El 1975 Forteza transformà el cinema Rialto, al carrer de Sant Feliu, en un teatre per poder representar-hi les seves pròpies obres. Al llarg de tota la seva carrera n’escrigué prop de 250. Les més importants les solia estrenar per Nadal per després fer la gira per tots els pobles de Mallorca. “Gràcies a la seva vis comica –diu la investigadora– es convertí en una mena de bufó que arrossegava gent que mai no havia trepitjat un teatre. Llavors no hi havia l’abundant oferta d’entreteniment audiovisual d’avui dia”. Forteza mai no mostrà problemes per la seva condició de xueta, que era el gran estigma social de l’època: “L’actriu Cristina Valls, també d’ascendència xueta, deia que el menyspreu cap al seu col·lectiu es transformava en aplaudiments damunt l’escenari”.
Manca de consciència lingüística
A les portes de la Transició, l’humorista palmesà continuà emprant el català, tal com havia fet, en ple franquisme, en la seva etapa a Artis. Aleshores la dictadura era condescendent amb el ‘teatre regional’ perquè el veia com una manifestació folklòrica del tot innòcua políticament i social. “En Xesc considerava que el mallorquí i el català són la mateixa llengua, però no estava per la lluita de la unitat lingüística. Ell només volia que les seves obres tinguessin èxit i, per tal d’aconseguir-ho, feia servir barbarismes i tota mena de vulgarismes. Podria haver seguit el camí traçat per dramaturgs coetanis seus com Joan Mas i Martí Mayol, que feien parlar en un mallorquí molt correcte els seus personatges”.
Forteza era fill de l’educació franquista que li tocà viure. “Duia incorporat –assegura Alomar– l’autoodi propi d’aquells temps. Llavors se suposava que si volies veure bon teatre, havies d’anar a l’Auditòrium, on tot es feia en castellà. Ell rebutjà el català normatiu a consciència. Malgrat saber que l’opció correcta era ‘abans’, sempre insistia en el mateix: ‘Si jo tota la vida he dit ‘antes’ i el meu públic també, així ho diré’”.
L’actor Joan Bibiloni té una opinió diferent del posicionament lingüístic del seu mestre: “Per ventura en Xesc no era Camilo José Cela escrivint, però dominava el teatre. Sabia que un fuster i un pedacer xerraven d’una manera i un misser, d’una altra. A més, era un home d’esquerres. El 23 de febrer de 1981, el dia del cop d’estat de Tejero, érem a Maó, on representàvem una obra. En conèixer la notícia, ens digué: ‘Càgon dena! Estic fart d’aquesta gent. Jo me’n vaig d’Espanya’”. El 1976, un any després de la mort de Franco, Forteza ja s’havia atrevit a fer broma sobre la dictadura amb la seva única comèdia de caire polític: Fermat i ben fermat. No l’arribà a estrenar. Fou l’única obra que li censuraren.
Aquell teatre comercial fou molt criticat pels tòtems de l’alta cultura. “Des de les pàgines del diari Última Hora –explica Alomar–, els articulistes Antoni Serra i Antoni Maria Tomás el menystingueren. El gran drama, amb tot, és que en aquells temps no hi havia teatre en català de més nivell. Hi hagué casos aïllats. El 1981, per exemple, un any després de la mort de Llorenç Villalonga, Pere Noguera va dirigir el primer muntatge de la seva famosa novel·la Mort de dama, de 1931”.
Una de les crítiques més ferotges que hagué de suportar Forteza fou que qualificassin la seva producció de “teatre per a ignorants”. “Això –assenyala la filòloga– l’emprenyava molt. Ell insistia que era l’únic que omplia tot l’any un teatre i que, per tant, aquella afirmació volia dir que tots els mallorquins eren uns ignorants”. Alomar remarca que aquestes crítiques no feien justícia a un artista amb molt bona pipella: “Sabia captar els temes del moment. Tractà el divorci a Puja aquí, voràs Portopí (1991) i el feminisme a Téntol...! És una guerra femella! (1978). En aquest sentit, en Xesc representà per a Mallorca el que l’actor Joan Capri [1917-2000] per a Catalunya”.
El 1981 arribà l’estrena d’una de les comèdies més recordades: Majòrica. Parlava de les relacions entre un matrimoni i els seus veïns d’un bloc de pisos d’un poble de Mallorca. L’obra tingué molt d’èxit a Catalunya quan el 1987 TV3 l’emeté. En aquella reposició la humorista barcelonina Mary Santpere havia reemplaçat Maruja Alfaro en el paper d’esposa de Sidoro, interpretat per Forteza. Joan Bibiloni feia de Ceferino, un ‘foraster’ gandul, i Margaluz, de cantaora andalusa convertida en femme fatale. El 1986 igual d’aplaudida fou la comèdia Ca ses monges amb un inoblidable Forteza disfressat de mare superiora. Aquells anys de consolidació professional, el mallorquí diversificaria formats. El 1985 participà en la pel·lícula Un, dos, tres... ensaïmades i res més i al programa de TVE Como Pedro por su casa, presentat per Pedro Ruiz. I, entre 1994 i 1996, amb Andrés Pajares, actuà a la sèrie d’Antena 3 ¡Ay, Señor, Señor!
‘Fitxat’ pel català
Un gran admirador de Forteza és l’activista cultural Antoni Mir, que entre 1991 i 2003 exercí de president de l’Obra Cultural Balear (OCB). El 1989 el va convèncer perquè fos una de les cares visibles de la campanya ‘La llengua, feina de tots’, que fins al 1995 s’impulsà sota el lideratge intel·lectual de la filòloga Aina Moll: “Malgrat ser molt vilipendiat pel catalanisme, era una figura molt popular que no podíem desaprofitar. Es tractava de sumar esforços en defensa del català. Jo sempre m’esbutzava de riure amb les seves obres. Només de veure’l ja reies. En Xesc acceptà la convidada de bon grat. Era una persona enormement intel·ligent i amb una gran escola de la vida”.
Forteza també fou el protagonista de la primera Diada per la Llengua, organitzada el 6 de maig de 1995 per l’OCB. Era per rebutjar la coneguda ordre Rotger, que deixava sense efecte a l’ensenyament la Llei de normalització lingüística aprovada el 1986. “En Xesc –conta Mir– ens proposà un lema sensacional en forma de rodolí: ‘No te quedis mans plegades, mallorquí: que les coses no s’arreglen aixuixí’”. A principi dels noranta Forteza ja creava a Palma la seva pròpia escola d’actors. El 1997 el Govern balear el condecorà amb el premi Ramon Llull. Morí al cap de dos anys, el 6 de juliol de 1999, víctima d’una malaltia pulmonar. Tenia 73 anys. “Llavors –lamenta Mir– un escriptor va dir: ‘Sort que s’acaba aquest tipus de teatre. Ell ho feia molt bé, però ara no s’ha de continuar per aquest camí’”. Des del 2003 un teatre al barri Calatrava de Palma du el nom de l’irrepetible bufó que ensenyà a riure als mallorquins.
Joan Mas, el dramaturg oblidat
Xesc Forteza compartí èxits amb un altre dramaturg igual d’important i prolífic, Joan Mas Bauzà. Nascut a Deià el 1929, Bauzà era tres anys més jove. Es llicencià en Dret per la Universitat de Barcelona, però s’acabà ocupant de la botiga familiar situada a la plaça del Banc de l’Oli de Palma. Durant el seu temps lliure era quan s’entregava a la seva gran passió: escriure comèdies –en dirigí algunes, però mai no actuà ni gestionà cap companyia. Inicialment, a la dècada del 1950, les seves obres foren representades per Artis, on Forteza començà fent d’actor.
“Aviat –apunta la filòloga Magdalena Alomar– Mas tingué una gran popularitat. Estava molt atent als debats de la seva època. Deia que escrivia comèdies perquè no havia patit cap drama. S’inspirava en les converses que mantenia amb la gent que anava a la seva botiga”. La comèdia La padrina (1953) explica la lluita d’una dona perquè el seu net no emigri a Sud-amèrica. Ca nostra (1965) tracta la venda de terres a estrangers, i Tot va com una seda (1985), el tràfic de drogues. Alomar assegura que Mas fou el gran rival de Forteza: “Hi havia gelosies entre ells ja que es dedicaven al mateix gènere. Mas, però, tenia molta més qualitat i riquesa lingüística. Feia parlar els seus personatges en un mallorquí correcte. Les seves obres són més elaborades i amb una forta crítica social. La mateixa línia seguia un altre dramaturg coetani, el palmesà Martí Mayol [1916-1997]”.
El 1974 Mas rebé el premi Especial Born per Una dona és per a un rei, un obra clarament antimasclista que reivindica l’emancipació de les dones. També va escriure una novel·la, L’espectacle, amb la qual guanyà el premi Sant Jordi del 1980. El deianenc es dedicà igualment a la crítica de cinema i participà en moltes conferències i debats. Morí el 1992, a 63 anys. Set anys després ho faria Xesc Forteza.
Mas era hereu del teatre social de l’algaidí Pere Capellà (1907-1954), que, en acabar la Guerra Civil, passà quatre anys a la presó d’Alcalá de Henares de Madrid. “Capellà –assenyala Alomar– té una obra que sembla teatre de l’absurd, però és ben polític. Es titula La pesta (1951). Els seus protagonistes són dos científics bojos que inventen una bomba que pot matar la humanitat. Rient, rient, està parlant de la bomba d’Hiroshima de la Segona Guerra Mundial. És una comèdia que va deixar el públic sense parla. Va ser una llàstima que Capellà morís tan jove, a 47 anys. La seva evolució teatral fou molt interessant”.
“Durant el franquisme –indica la investigadora–, el teatre illenc fou necessàriament autodidacte ja que llavors no existia cap escola oficial teatral”. Des del 2006, a casa nostra, ja n’hi ha una, l’Escola Superior d’Art Dramàtic de les Illes Balears (ESADIB). Fou impulsada pel Govern del popular Jaume Matas. “Avui –conclou Alomar– les noves fornades d’actors tenen més tècnica, són molt més professionals. Això es nota molt en Toni Gomila. Quan fa Acorar, utilitza un vocabulari esplèndid, d’una gran riquesa. Forteza, en canvi, no tenia aquesta formació”.
Podeu llegir més articles d'història al següent enllaç
![Representació de Ca ses monges l’any 2007.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
