Els ximpanzés també tenen la menopausa

Per als biòlegs, la menopausa és desconcertant. Si la selecció natural afavoreix els gens que produeixen una descendència més nombrosa, per què no són fèrtils tota la vida, les dones? Quin benefici evolutiu comporta el fet de viure tants anys sense tenir més fills?

Aquest misteri no ha fet més que créixer a mesura que els científics han anat cercant signes de la menopausa en animals salvatges per només trobar-ne proves clares en unes quantes espècies de cetacis. “És molt, però molt infreqüent”, afirma Kevin Langergraber, primatòleg de la Universitat Estatal d’Arizona.

El fet que sigui tan insòlita ha portat alguns investigadors a sostenir que la menopausa va acomplir un paper clau en l’evolució dels éssers humans. Tal vegada, postulen, va ser un ingredient fonamental que va permetre criar fills el cervell dels quals, de grans dimensions, necessita molt de temps —i de suport dels progenitors— per arribar a desenvolupar-se plenament.

Tanmateix, un estudi publicat recentment pel Dr. Langergraber i el seu equip qüestiona aquest plantejament. Després d’observar durant decennis ximpanzés en una selva d’Uganda, els científics han descobert que alguns també tenen la menopausa.

Susan Alberts, una biòloga de la Universitat Duke que no ha participat en l'estudi, afirma que, en un altre moment, hauria estat escèptica davant d’aquesta asseveració. Ella i el seu equip han elaborat alguns dels estudis clau que demostren que altres primats no tenen la menopausa. Tot i això, diu que les dades del nou estudi, que inclou observacions de ximpanzés femella d’edat avançada i mesuraments d’hormones en orina, l’han convençuda. “Les dades són magnífiques —comenta—. Queda ben clar que a la seva anàlisi no han deixat caps per lligar”.

El misteri de la menopausa

El 1966, el biòleg evolutiu britànic William Hamilton va especular que la llarga vida postreproductiva de les dones havia hagut de ser important per a l’evolució humana. Més tard, altres científics van traduir les reflexions de Hamilton en teories detallades, entre les quals, la famosa hipòtesi de les àvies. Segons aquesta teoria, al llarg de l’evolució humana, la nostra espècie va desenvolupar un cervell molt més voluminós que els d’altres simis.

Durant el lent desenvolupament del cervell, les criatures estan relativament indefenses: depenen dels aliments i de la protecció que els ofereixen els adults durant molts anys. Alhora, a mesura que les dones envelleixen, infantar i criar els fills esdevé cada vegada més perillós, tant per a elles com per als seus descendents. En lloc d’assumir aquest risc, durant una part de la vida, podrien centrar-se a ajudar a criar els nets.

Alguns estudis sobre dones que viuen en comunitats rurals o grups de caçadors-recol·lectors han corroborat la hipòtesi de les àvies. En aquestes comunitats, els infants que reben aliments i atencions suplementaris de les seves àvies tenen més probabilitats de sobreviure que aquells que no ho fan. “Fem transferències molt importants a la generació següent i a la que ve després”, explica la Dra. Alberts.

Tot i així, els darrers anys, el Dr. Langergraber i els seus col·legues han posat en qüestió aquesta teoria. Des del 1995, ells i altres investigadors s’han dedicat a observar la comunitat de ximpanzés coneguda com a Ngogo, que habita a Uganda. L’equip es va adonar que hi havia un cert nombre de ximpanzés femella d’edat avançada que estaven sans i que havien deixat de tenir cries. Sense anar més lluny, una ximpanzé anomenada Garbo —una de les protagonistes de la sèrie de Netflix Chimp Empire [l’imperi dels ximpanzés]— actualment té 67 anys i va tenir l’últim embaràs que se li coneix amb 38.

Brian Wood, antropòleg evolutiu de la Universitat de Califòrnia a Los Angeles, va efectuar una anàlisi estadística de dades recopilades de 185 femelles de Ngogo i va descobrir que un bon nombre d’elles havien viscut molts anys des del seu darrer embaràs conegut.

Jacob Negrey, que llavors era estudiant de postgrau de la Universitat de Boston, va recollir mostres d’orina tant de ximpanzés joves com d’edat avançada. En alguns casos, les va obtenir estenent capes de plàstic sota els arbres on dormien. En d’altres, les va recollir del fullatge.

Posteriorment, Melissa Emery Thompson va estudiar l’orina al seu laboratori de la Universitat de Nou Mèxic mesurant els nivells d’estrògens i altres hormones de les mostres. Els investigadors van constatar que els nivells hormonals canvien al llarg de la vida dels ximpanzés femella de la mateixa manera que ho fan en els humans.

“Al meu parer, les proves que aquestes femelles viuen molt de temps des del final de la reproducció són convincents”, comenta Michael Cant, un biòleg evolutiu de la Universitat d’Exeter que no ha participat en el nou estudi.

Només unes quantes poblacions de ximpanzés més han estat objecte d’estudis a llarg termini i els investigadors no hi han observat cap indici de la menopausa. De les conclusions del nou estudi es desprenen dues possibilitats: o bé els ximpanzés de Ngogo són peculiars, o bé són representatius de l’espècie i la resta de poblacions són estranyes.

Els ximpanzés de Ngogo gaudeixen d’una vida particularment còmoda, comenta el Dr. Langergraber. La selva els ofereix aliment en abundància i els lleopards, que en altres temps caçaven els ximpanzés, han quedat pràcticament erradicats per l’ésser humà. Per tant, pot ser que les femelles de Ngogo tinguin la possibilitat de fer-se grans, la qual cosa no és habitual per als ximpanzés.

El paper de les amenaces

El Dr. Langergraber, però, s’inclina per una altra possibilitat: que la menopausa fos habitual en els ximpanzés, però hagi deixat de ser-ho des que afronten amenaces lligades a la presència humana. L’ésser humà ha caçat ximpanzés arreu del continent africà, a banda de contagiar-los malalties mortíferes. Un virus del refredat d’allò més comú que no provoqui més que esternuts als humans, pot ser letal per als ximpanzés.

En gran part, però, els ximpanzés de Ngogo han quedat a recer d’aquestes amenaces modernes. En general, els guardes del parc han estat capaços de mantenir les trampes dels caçadors furtius fora dels confins del parc i els científics prenen precaucions: porten mascaretes i mantenen les distàncies amb els ximpanzés per evitar encomanar-los virus.

Les femelles de Ngogo, poc afectades per les malalties, poden viure prou temps per tenir la menopausa. És possible que els ximpanzés l’hagin tinguda durant milions d’anys. Fins i tot podria ser que la menopausa hagués sorgit en l’ancestre comú dels ximpanzés i els humans fa set milions d’anys.

La hipòtesi de les àvies no explica com l’evolució va portar a l’aparició de la menopausa en els ximpanzés. Les cries de ximpanzé tenen un cervell relativament petit i no són tan dependents dels seus progenitors com els nadons humans. D’altra banda, ni el Dr. Langergraber ni els seus col·legues han vist que la Garbo o altres femelles d’edat avançada aportessin aliments suplementaris als seus nets.

El cas dels cetacis

Per cercar altres possibles explicacions evolutives a la menopausa en els ximpanzés, el Dr. Langergraber i el seu equip s’han fixat en els cetacis. En moltes espècies salvatges, les femelles esdevenen menys fèrtils amb l’edat. Però fins ara, només cinc espècies de cetacis havien mostrat els senyals distintius de la menopausa definida com un final abrupte als seus anys reproductius que es produeix molt abans del final de la vida.

Estudis de les poblacions d’orques han revelat que els descendents de les femelles de més edat tenen menys probabilitats de sobreviure que els de femelles més joves. “Les femelles més grans hi surten perdent quan crien al mateix temps que femelles més joves del mateix grup”, comenta el Dr. Cant, que ha dirigit alguns dels estudis d’aquests cetacis. Segons sembla, les orques femella entren en conflicte, possiblement per disputes relacionades amb els aliments.

En les orques, la menopausa podria permetre’ls dedicar els seus esforços a ajudar el grup a sobreviure, en comptes de tenir més cries. El Dr. Cant i els seus col·legues han descobert que, sovint, les femelles de més edat dirigeixen el grup en desplaçaments llargs cap a zones de caça, potser traient profit de dècades de records acumulats.

El Dr. Langergraber especula que, en un primer moment, la menopausa podria haver sorgit en els simis amb cervells de petites dimensions d’una manera semblant. Posteriorment, quan l’evolució va portar els nostres ancestres a desenvolupar cervells voluminosos i nadons indefensos, els beneficis de l’ajut de les àvies podrien haver afavorit encara més la menopausa. “Probablement serà una història multicausal”, assenyala.