Parla la mare del mallorquí mort a Ucraïna: "El meu fill no era un mercenari i ningú no hauria de jutjar-lo"

PalmaCarmen Dama és la mare d'Albert Jaume, el mallorquí de 35 anys mort a la guerra d'Ucraïna. Atén l’ARA Balears i arrenca amb un lament resignat: "A vegades les coses no duren per a tota la vida". Després de saber que havia perdut el seu fill, va anar a sol·licitar un certificat de defunció. "Va ser el moment en què vaig prendre consciència que no hi era i em va sobrevenir tot el dolor", confessa aquesta dona jubilada que durant 28 anys va regentar un negoci de rentada de cotxes a Palma.

Albert i Carmen van estar distanciats el darrer any i mig per "un conflicte generacional". Tenien "formes diferents" de veure la vida. "Ell es va treure el títol de marí mercant i va anar a viure amb el seu pare a Portocolom. Albert i jo sempre hem estat units i jo únicament volia el seu benestar. Quina mare no vol això?", es demana. No va saber que el seu fill s'havia allistat a la legió internacional per combatre a la primera companyia del batalló Charly a la ciutat de Kamianskè, al centre d'Ucraïna, fins que va morir "a primera línia" l'1 de juny.

La primogènita de Carmen i germana major d'Albert va ser qui li va comunicar la defunció. "Ells dos estaven molt units. La meva filla em va telefonar i em va demanar si era a casa, si havia de sortir. Va venir a ca meva i em va contar el que havia passat. Jo no només havia d'assumir el que havia passat, sinó com. Al meu cap només pensava 'però què feia a Ucraïna', en una guerra? Vaig començar a tremolar i no sabia com reaccionar. Em vaig quedar en estat de xoc, amb la sensació d'estar dins una pel·lícula. Al cap de cinc minuts, em va telefonar el cònsol d'Espanya a Kíiv, però ja coneixia la notícia", relata amb dolor Carmen. "La meva filla em va transmetre un missatge que Albert li havia deixat per a mi: 'digues a mamà que si em passa alguna cosa, ha de saber que he tingut una infància molt feliç i que la resta no importa'. Aquest 'la resta' eren les nostres diferències per un abisme generacional", confessa Carmen, que repeteix durant la conversa una mateixa idea: "El meu fill no era un mercenari. Se'n va anar per ajudar, mogut pels seus ideals. Ningú no ha de jutjar-lo sense conèixer com era. Si hagués sabut que volia anar-se'n a Ucraïna, no l'hauria deixat partir. Estava enfadat amb el món, però aquesta guerra està perduda. Va anar a combatre-hi al gener amb un amic, va venir a Mallorca al maig i va tornar a combatre-hi cercant la seva mort".

Pilot de bombarders

Albert va ser un adolescent, i després un adult, "intentant trobar el seu espai". "Quan era un bebè, gatejava amb els braços, s'arrossegava com un marine", recorda Carmen com si la seva fixació amb l'exèrcit fos "una cosa genètica". "Sempre li va interessar aquest món. Tenia un ull vague i, a vuit o nou anys, el vaig dur a l'oculista. Li va demanar què volia ser de gran. 'Pilot de bombarders', va contestar ell. I el comandant [era un metge militar] li va dir que la seva vista no estava bé per a aquella feina. Albert va començar a plorar sense consol. Tenia un ideal i adonar-se que no podria aconseguir-lo el va frustrar i el va tornar més introvertit. En créixer, es va adonar que el món no era com ell s'havia imaginat", prossegueix Dama sobre el seu fill que va treballar al rentacotxes familiar, com a mosso de magatzem i patró d'embarcacions, entre altres ocupacions.

El naixement d'Albert va ser per a Carmen "un regal". "Era un nen molt divertit, intrèpid, generós, afalagador i sense por al perill. Sempre va creure que a ell no li podia passar res de dolent. Tenia molt de sentit de l'humor. Tothom l’estimava". D'adult, "si el coneixies, el recordaves sempre, en els moments bons i en els dolents". "Era afectuós i tenia uns ideals molt marcats", continua Carmen, que guarda en una capsa els records del fill que ha perdut. "Era un patinador excel·lent i sempre que veig algú patinar em record d'ell o quan sent una moto com la seva arrencar. Vivia intensament i ha partit intentant trobar el seu lloc al món".