30 anys de somriures que conhorten

PalmaEl 1993 un somriure enmig d’un sotrac important canvià la filosofia de vida de Miquel Borrás, pilot de marina mercant. “A la meva filla Laura, de set anys, li havien detectat un tumor cerebral. L’havien operada a Palma, però, per seguir el tractament, el metge ens recomanà traslladar-nos a l’Institut Gustave Roussy de París, que disposava d’unes tècniques més avançades. La meva dona és francesa, de manera que era una bona opció”. Durant la segona estada a l’hospital, Borrás quedà descol·locat en veure entrar un pallasso a l’habitació de la seva filla. “No m’esperava trobar-lo en un espai tan solemne com aquell. Considerava que no era el lloc adequat per fer bromes. Amb tot, de seguida em vaig adonar que estava ben equivocat davant l’esclat d’alegria de la meva filla i de la resta de nins internats. Quan ella es despertava de molt mal humor, deia que només volia veure els pallassos”.

En tornar a Mallorca, la petita no aturava de demanar als pares on eren els pallassos. “La meva dona i jo ens proposàrem complir els seus desitjos. Havíem de dur com fos aquí el que havíem vist a París”. Els pallassos de París formaven part de Le Rire Médecin, una associació pionera a Europa que el 1991 havia impulsat la clown nord-americana Caroline Simonds. A Nova York, Simonds ja havia participat en el projecte embrionari, el Clown Care Unit, fundat el 1986 per un altre pallasso, Michael Christensen. La idea li sorgí després de veure la bona acollida que tingué una visita seva en un hospital infantil. “Vaig parlar de la proposta –assegura Borrás– amb Marta Prats, una auxiliar d’infermera vinculada al món de l’espectacle. Em convidà a presentar-la a un grup d’artistes en una reunió que férem a ca seva. Al televisor, jo els vaig posar un vídeo d’un documental sobre la tasca terapèutica dels pallassos que havia gravat d’una televisió francesa. L’havia editat amb la traducció corresponent. Tots quedaren entusiasmats amb la iniciativa”.

‘L’alegria, la millor medicina’

La resposta fou igual de bona entre els responsables de l’antic hospital de Son Dureta. “El més difícil va ser trobar finançament. Sa Nostra i el Grup Serra varen ser les primeres institucions que ens donaren doblers. Fou així com el 4 de novembre de 1994 va néixer l’associació Sonrisa Médica, sense ànim de lucre. Lamentablement la nostra filla només va poder gaudir dels pallassos durant un any. Morí el 1995”. El pare va treure una bona lliçó d’aquella pèrdua: “La vida dura el que dura, però l’hem d’intentar omplir. Nosaltres feim feina per la vida, no per la mort. Es tracta de crear als infants ingressats un oasi enmig del dolor. Una persona gran accepta millor estar en un hospital perquè és llei de vida. El lloc d’un infant, en canvi, és un col·legi o al carrer jugant”.

‘L’alegria, la millor medicina’ s’acabaria convertint en un dels grans lemes de Sonrisa Médica. Borrás en fou el director durant els primers nou anys, fins al 2003. “Vàrem tenir clar –apunta– que els nostres pallassos havien de ser professionals remunerats que adquirissin el compromís d’anar dos pics o tres per setmana a l’hospital. Si haguessin estat voluntaris, el projecte no hauria funcionat”. No tots els artistes estan preparats per fer aquesta feina. “Han d’estar fets d’una pasta especial. Hem tingut candidats boníssims que finalment han dit que no pel cost emocional que implica”.

Un dels primers a posar-se un nas vermell per a Sonrisa Médica va ser el català Camil Casanovas. “El 1994 –recorda– tenia 34 anys i feia de pallasso de carrer a Palma. Jo m’havia format com a clown a Catalunya. Un dia de pluja em vaig arrecerar sota les arcades de l’avinguda de Jaume III. Una senyora, en veure’m, em va donar un paper amb el telèfon de Marta Prats, que va ser qui ajudà Miquel Borrás a muntar l’associació”. Amb l’alter ego d’infermer Aspirino, Casanovas formà part del primer equip de pallassos amb Prats com a Estrellita Vitaminas i Enrique de las Heras com a Dr. Carabassí. “Fou –reconeix– tot un repte. Era un món que em venia de nou. No sabia si m’hi podria adaptar, però ja hi duc 30 anys”.

Combatent prejudicis

Aquells primers ‘doctors pallassos’ hagueren de lluitar de valent per combatre els prejudicis associats a la seva vestimenta estrafolària i cara pintada. “Sempre –assenyala Camil– hem demanat permís per entrar a les habitacions. Al principi hi havia pares que ens tancaven les portes i ens advertien que els seus fills estaven malalts. Però nosaltres els dèiem que precisament el que volíem era alegrar-los una estona i fer-los oblidar així la malaltia. De seguida canviaven d’actitud en veure com se’ls il·luminava el rostre amb les nostres actuacions. La mateixa reticència mostraren alguns sanitaris, que ens miraven malament. Al final, però, n’hi hagué que fins i tot acabaren tocant cançons amb els nostres instruments”.

Els artistes de Sonrisa Médica treballen molt la improvisació, adaptant-se sempre al perfil del pacient. “N'entram dos –diu Aspirino– a cada habitació. Podem actuar durant dos o deu minuts. Es tracta d’aconseguir en l’infant el moment màgic de la rialla. Quan passa això, no convé allargar-ho massa per deixar-lo a l’expectativa. També acompanyam els nins a la sala d’operació mentre els anestesien. Estam amb ells fins que s’adormen”. Camil reconeix que sovint no és fàcil mantenir el bon ànim: “Allà on és més difícil treballar és a la unitat d’oncologia i a l’UCI en casos d’accident de trànsit. A vegades, entre habitació i habitació, hem de fer una pausa per plorar i agafar forces per continuar amb els espectacles”.

Situacions difícils

D’anècdotes n’hi ha a balquena: “Record un pallasso que es posava malalt el dia abans d’anar a l’hospital. Feim feina en un espai hostil amb un fort impacte emocional. He vist pares pegar-se tocs de cap contra la paret davant d’un diagnòstic del seu fill del tot desfavorable. Per afrontar situacions com aquesta, nosaltres també rebem suport psicològic”. Camil, tanmateix, fa un bon balanç d’aquestes tres dècades de Sonrisa Médica, en què la prioritat ha estat humanitzar el servei sanitari. “Tot i que sovint ens topam amb la mort, també és cert que tenim equips sanitaris fantàstics que afortunadament salven moltes vides. Si no fos així, per ventura jo ja hauria deixat la feina”. Compensen molt les mostres d’agraïment dels pares i dels nins. “Un dia, al bus de l’EMT, em saludà una al·lota d’uns 20 anys. Em digué, tota emocionada: ‘Ostres, tu em vares venir a animar quan de petita m’operaren d’apendicitis!’”.

Treballar amb nins hospitalitzats ha estat un màster de vida per a Aspirino: “Desgraciadament hi ha gent massa seriosa. Hauríem d’aprendre a riure’ns més de nosaltres mateixos. La vida és molt efímera i no val la pena preocupar-nos per coses banals. Davant un tràngol, riure et permet gestionar-ho tot millor. Emprenyar-te i posar-te nerviós només fa que t’ofusquis”.

Somriures per a gent gran

Avui Sonrisa Médica té 25 pallassos en plantilla repartits pels hospitals de tot l’Arxipèlag. Fan 14 intervencions a la setmana. Sol ser gent formada en arts escèniques. Se’ls exigeix saber tocar com a mínim un instrument i dominar tant el català com el castellà. La seva filosofia, pionera a tot l’Estat, ha acabat sent adoptada per molts hospitals d’altres comunitats, amb l’aixopluc de la Federación Española de Payasos de Hospital (FEPH). El 2004 el Ministeri de l’Interior declarà l’associació balear d’utilitat pública. La seva feina està avalada per estudis que destaquen els efectes terapèutics de la rialla.

Des de juny de 2021 Sonrisa Médica té un nou repte: regalar il·lusió i humor entre la gent gran de les residències. Ho explica la gerent de l’associació, Marta Barrio: “En sortir del confinament del covid, un centre de Maó sol·licità els nostres serveis. Ens sorprengué molt. Ens digueren que els seus interns, després de tant de temps d’aïllament, havien perdut la capacitat de sociabilitzar”.

Per a l’ocasió, calgué cercar noves estratègies. “Nosaltres –ressalta Barrio– vetlam pel benestar emocional de la gent gran. No els volem infantilitzar. Per això els pallassos no entren a les residències amb el nas vermell. Per facilitar la interacció, es vesteixen amb roba antiga d’oficis diversos, com puguin ser de mariner o de detectiu. També elaboren com una espècie de llibre de vida a partir de les històries que els conten”. Després de l’experiència de Maó, ja hi ha dues residències més de Mallorca que s’han sumat al projecte de Sonrisa Médica. Barrio rebutja l’etiqueta de dinamitzador per als pallassos: “Són artistes professionals que es prenen molt seriosament la seva feina. Actuen i escolten a la vegada. És un aprenentatge molt gratificant”.