Els 30 millors llibres del 2024

BarcelonaEl 2024 ha donat aportacions literàries tan destacades com les d'Un cor furtiu, de Xavier Pla –biografia de Josep Pla–, i traduccions com les que han fet Arnau Barios d'Ànimes mortes, de Nikolai V. Gógol, i Xavier Pàmies de Middlemarch, de George Eliot. Aquest any també han despuntat novel·les com Confeti, de Jordi Puntí; La conformista, d'Alba Dedeu, i Baumgartner, de Paul Auster, a més d'assajos com Fam als ulls, ciment a la boca, de Neus Penalba –anàlisi de la novel·la més radical de Mercè Rodoreda, La mort i la primavera–, i llibres de poemes com Arnau, d'Adrià Targa i la Poesia completa de Kavafis traduïda per Eusebi Ayensa.

ELS MILLORS LLIBRES DE MEMÒRIES I LITERATURA DEL JO

Després d'una fructífera etapa com a periodista cultural a Barcelona, Emili Manzano va tornar a Mallorca. Des de la Colònia Sant Pere, un petit poble que pertany al terme municipal d'Artà, s'ha aconseguit reinventar com a traductor i editor. També ha continuat escrivint, guiat per la memòria: com ja va fer a Pinyols d'aubercoc (L'Avenç, 2007), a Me'n recordreconstrueix retalls del seu passat íntim i familiar però alhora ofereix un retrat divertit, enginyós i a estones emotiu del món on va créixer.

Fa cinquanta anys que Mircea Cartarescu escriu el que ell considera un dels seus llibres "més importants", que no quedarà interromput fins que mori. Són els Dietaris, dels quals l'editorial mallorquina Lleonard Muntaner ha publicat aquest any una àmplia antologia, feta per un dels seus traductors habituals, Xavier Montoliu Pauli. La tria és impecable i es llegeix com una novel·la a estones existencialista i torturada, d'altres al·lucinada i onírica. Tot i que Cartarescu és traduït a més d'una vintena de llengües, els dietaris només estan disponibles en romanès i en dues antologies: una de sueca i la catalana.

L'últim llibre de Cristina Masanés descriu les conseqüències del vessament cerebral que, als 67 anys, va patir el pare de l'autora fa més de dues dècades: la pèrdua de la parla i els gairebé tres anys en què l’home va viure reduït a un “silenci sil·làbic”. Marxarons fa una comparació sostinguda entre la facultat del llenguatge i la passió per pujar muntanyes del pare, entre la llibertat viscuda en la joventut i la privació, a causa de la malaltia, de la maduresa.

Quan tenia 9 anys, Javier Zamora va viatjar des del Salvador, país on va néixer el 1990, fins a Tucson, als Estats Units, per retrobar-se amb els pares. Ho va fer sense cap familiar, amb coyotes (gent que ajuda a passar fronteres), amagant-se de policies i militars i travessant Guatemala i Mèxic. Va estar a punt de morir al desert. I no va ser fins al tercer intent que va aconseguir entrar als Estats Units. Havia de ser un viatge de dues setmanes i en va durar deu. Durant vint anys no la podia recordar, però quan va començar a escriure l'impressionant testimoni Solito, va tornar-se a posar a la pell d'aquell infant.

Xavier Pla ha bussejat durant anys en les intimitats d’un escriptor i periodista, Josep Pla, que negava l’existència de la intimitat (per “inexpressable”) i ens ha ofert un monument de prosa biogràfica, una perquisició formidable que no es pot deixar de llegir. Xavier Pla ha comptat, per al projecte, amb un material insubstituïble, tot el repertori de cartes i altres papers guardats al mas de Llofriu, i en treu el retrat fidedigne d’un home elusiu, escriptor gegantí i polític poruc, que no s’està de fer d’espia de Franco durant la guerra. Es tracta d'un home que entrevista Hitler i assisteix (d’alguna manera) a la Marxa feixista sobre Roma, que aprèn a odiar la Segona República Espanyola en el que tenia de desordre essencial per a un conservador instintiu i que, amb el temps, es va constituir en un dels baluards més sòlids per a la llengua catalana dins el segle XX.

ELS MILLORS LLIBRES D'ASSAIG

En paral·lel a l'escriptura de novel·les com Rodalies (Edicions 62, 2004) i Els nois (L'Altra, 2014), Toni Sala ha anat explorant algunes de les lectures que més l'han marcat, recollides en dos volums, Notes sobre literatura (Empúries, 2012) i el recent Tradició i creació (L'Altra, 2024). En una societat que aposta per arraconar cada vegada més les humanitats als plans d'estudi, llegir les paraules de Sala sobre Josep Pla, Àngel Guimerà, Mercè Rodoreda i Víctor Català no només reconforta, sinó que revifa l'esperit crític.

L'últim llibre d'Enric Casasses –que parteix d'un extens pròleg escrit el 2003 per a una antologia que no es va arribar a publicar mai– és un volum deliciós, excitant i instructiu que funciona, tot alhora, com una mostra d’hermenèutica d’autor i de divulgació creativa, una mica en la línia de la Història de l’Art d’Ernst Gombrich, amb la diferència que Gombrich era un acadèmic i Casasses és un poeta, i no deixa de ser-ho mai, ni tan sols quan escriu en prosa i no pretén fer poesia. Entre els autors més destacats al volum hi ha Ramon Llull, Ausiàs March, Jacint Verdaguer i Joan Maragall.

Al seu últim llibre, Ferran Sáez Mateu assaja una resposta a la "postmodernitat paròdica" que, segons ell, està donant peu als populismes de l'extrema dreta en el terreny polític. Que en l'actualitat només hi hagi interpretacions, en comptes d'una veritat estable, xoca amb els ideals universalistes de la modernitat. De les contradiccions actuals s’aprofiten els líders d’una nova dreta que no té res a veure amb el conservadorisme d’ordre. L’encapçalen uns personatges que són paradigmàtics del narcisisme espontani emocional postmodern, lligat a un miratge d’autenticitat, fins a l’extrem de normalitzar els trastorns histriònics de personalitat que es poden observar en Donald Trump o Javier Milei.

L'historiador israelià Yuval Noah Harari s'ha proposat fer, a Nexus, una història de les xarxes d’informació des de l’edat de pedra fins a la intel·ligència artificial. Aquest nou recorregut per l’evolució de la humanitat de l'autor de Sàpiens es troba més a prop del determinisme tecnològic apocalíptic que del tecnooptimisme. "És possible que confiem cada cop més en la IA per arreglar les relacions romàntiques amb la gent –explicava Harari al setembre a l'ARA–. Fins i tot podria haver-hi casos en què les persones tinguin relacions íntimes amb entitats d'IA. Ja està passant. Això no és ciència-ficció: la IA és la primera tecnologia que pot fer-se passar per un ésser humà".

Neus Penalba ha estudiat a fons La mort i la primavera, "la novel·la més radical" de Mercè Rodoreda, i el resultat ha valgut la pena: Fam als ulls, ciment a la boca (3i4, 2024) ha merescut l'últim premi Joan Fuster d'assaig i permet resseguir l'accidentat periple del llibre fins a esdevenir una de les novel·les indispensables de l'autora, al mateix temps que en proposa una triple lectura, plena de matisos i enlluernadora. Rodoreda va començar a treballar en el món líric i terrible de la novel·la a finals dels anys cinquanta, i quan el 1983 va morir no havia arribat a donar-li una forma definitiva, tot i que estava convençuda del valor que tenia: "Us donaré una de les novel·les més importants que s'hauran escrit a Europa", va arribar a escriure al seu editor, Joan Sales.

ELS MILLORS LLIBRES DE POESIA

Novel·la en vers construïda amb més de 5.000 alexandrins apariats, El doblec va ser la primera fita literària de Raymond Roussel (1877-1933) i, alhora, el seu primer fracàs, que el va convidar a consumir antidepressius fins al final de la seva vida, durant la qual va escriure artefactes tan singulars com Locus solus (1914; en català a Lleonard Muntaner, traduïda per Joaquim Sala-Sanahuja el 2013) i Noves impressions d'Àfrica (1932; en català a LaBreu, traduïda per Jordi Vintró el 2014). Gairebé una dècada més tard d'enfrontar-se al repte de traduir L'eclipsi –novel·la de Georges Perec sense ni una sola lletra a–, Adrià Pujol Cruells s'atreveix ara amb un llibre juganer, exigent, festiu i únic, i el resultat és tan brillant i críptic com l'original.

"Anne Sexton (1928-1974) ens va obrir un camí que encara fressem: es va atrevir a parlar de menstruació, adulteri, sexe lèsbic, masturbació, addicció, incest o avortament, i ho va fer en un llenguatge proper i a la vegada extremadament líric, ple d’associacions originals i imatges que traspuen emoció. Havia estat criada per ser només una noia bonica; per sort per a totes nosaltres, va acabar esdevenint, també, el que més profundament era: una poeta". Així descriu Glòria Coll Domingo l'autora nord-americana al pròleg d'un dels seus llibres més importants, Poemes d'amor (1969), fins ara inèdit en català.

Si una emergència, llibre amb el qual Mireia Calafell va guanyar el premi Carles Riba, està dividit en dues parts que corresponen als dos sentits de la paraula emergència. La primera reflexiona, en general, sobre el dolor: "Esdeveniment greu, l’accident que urgeix"; l’altra és el nom d’acció d’un verb: "Acció d’emergir, la possibilitat que enceta". Aquest 2024 ha estat un any important per a la poeta barcelonina, no només per la novetat estricta, sinó per Aquesta sang, volum que convida a rellegir els seus primers poemaris, entre els quals hi ha Costures (Viena, 2010) i Tantes mudes (Perifèric, 2014).

Kavafis deu ser, amb tota certesa, una de les veus més influents del segle XX. Potser més i tot que Fernando Pessoa o T.S. Eliot, dos altres noms ressonants de la modernitat poètica —nascuts, tots dos, el 1888, vint-i-cinc anys després que el nostre autor, que era, per cert, només tres anys més gran que Joan Maragall—. I ho ha estat, sobretot, per l’empremta tan fonda que ha deixat el seu tractament de la intimitat amatòria, del tot original. Veus contemporànies com les de Joan Vinyoli, Gabriel Ferrater, Jaime Gil de Biedma, Juan Luis Panero o Manuel Forcano, entre molts altres, li deuen, a banda de més d’una coincidència curiosa, l’afinitat de to o de dicció. Aquest 2024 l'hem pogut tornar a llegir en català gràcies a una reeixida traducció d'Eusebi Ayensa.

Tres anys després de Canviar de cel, aquest any Adrià Targa ha fet doblet: va guanyar els Jocs Florals amb Acròpolis, publicat a Godall, però ha estat amb Arnau, un multimòrfic, pirotècnic i ambiciós poema narratiu, que l'autor nascut a Tarragona el 1987 ha fet més forat. Escrit durant els últims cinc anys, proposa una mirada a la nit barcelonina actual a partir del retrat d'un jove –o més aviat "un home sol", com hi llegim– i els seus amics poetes. "Quants dies perduts, Arnau! / El temps, com ha passat tan de pressa? / Ahir eres un estudiant de primer de carrera, / avui t'adones que no has après res / i que la teva feina senzilla / (no direm quina és) t'ha cavat un solc / enmig del front".

ELS MILLORS LLIBRES DE NARRATIVA

Qualsevol lector mitjanament sensible que agafi aquesta novel·la de Sally Rooney sobre dos germans mal avinguts passant el dol per la mort del pare tindrà la sensació que li han regalat l’entrada d’un espectacle: el d’un cervell altament dotat per a la creació literària treballant a ple rendiment. Hi trobarà profunditat de pensament, diàlegs amarats de subtext, perfils de personatges tan aguts com ràpids, una anàlisi social i econòmica de la societat occidental d’avui, un joc estilístic que contraposa dues maneres d’escriure, una de més diàfana i concisa, i una altra de més fosca, sofisticada i de ritme sincopat; però sobretot hi trobarà retrats commovedors d’alguns moments de l’ànima humana.

Anagrama ha començat a publicar aquesta tardor l'ambiciosa, insòlita i hipnòtica El volum del temps, de la danesa Solvej Balle, sobre una llibretera condemnada a viure una vegada i una altra el mateix dia per sempre més. El llibre –primera de set entregues– reprodueix el dietari que escriu la Tara per explicar-se la fractura temporal que l'ha deixat atrapada. Encara que visqui sempre el mateix dia, les interaccions amb l'entorn tenen efectes: si es fa mal, l'endemà el seu cos encara té la ferida; si viatja, es lleva al lloc on ha anat, no al lloc d'on ha marxat; els recursos que consumeix –menjar, begudes, roba– no reapareixen a les botigues on els ha comprat; el marit, el Thomas, oblida una vegada i una altra les detallades explicacions de la dona per demostrar-li que viu empresonada.

Dins el castell del cànon literari nord-americà, El senyor de les tenebres, de l’afroamericà Hal Bennett (1930-2004), en deu ocupar les masmorres. Publicada el 1970, la novel·la, llegida avui, és tan salvatge i immoral que fins i tot costa descriure-la sense recórrer a la salvatgia i sense incórrer en immoralitats. Naturalment, aquesta referència a la immoralitat no comporta cap judici literari. L’obra de Bennett és immoral perquè literaturitza, sense reprovar-los i amb una energia narrativa colossal, tot tipus d’actes considerats indecents per la moral convencional, tot tipus de crims tipificats al Codi Penal i tot tipus d’idees i de gestos tinguts per impropis del que hem convingut a anomenar un ésser humà civilitzat.

Cinc anys després de l'esplendorosa versió de la novel·la en versEugeni Oneguin (Club Editor), Arnau Barios ha tornat a Aleksandr Puixkin (1799-1837). La filla del capità és una novel·la en què l'amor i la bondat s'imposen a la guerra gràcies al periple d'un jove a qui el pare envia a fer el servei militar als confins de l'imperi rus. Acompanyat d’un servent suspicaç i patidor, el protagonista confia en desconeguts mentre travessa l’estepa, es bat en duel, pateix la conxorxa de companys envejosos, presencia crims atroços comesos en nom de la llibertat i, sobretot, s'enamora de la filla del capità.

Elisenda Solsona ha dedicat cinc anys a escriure Mammalia (Males Herbes, 2024), però hi va començar a pensar fa més d'una dècada, a partir d'una experiència personal trasbalsadora. L'autora de Satèl·lits (Males Herbes, 2019) ha necessitat temps i molta paciència per aixecar un ambiciós trencaclosques narratiu que arrenca en una clínica de fertilitat situada enmig d'un bosc i continua amb la història de la Cora: la reconstrucció d'un viatge d'infantesa a la Catalunya Nord l'empeny a indagar en la seva identitat familiar. La recerca de la mare, la pregunta de si vol arribar a tenir fills i les indagacions en el negoci de la gestació subrogada l'acabaran transformant.

2024 ha estat un any prolífic per a Colm Tóibín. L'autor irlandès ha recollit els seus assajos sobre art a La mirada captiva (Arcàdia), ha publicat la novel·la curta Una casa al Pallars (Salòria) i ha donat a conèixer Long Island, en què torna als personatges de l'Eilis i en Tony per parlar de la seva crisi de parella vint anys després de casar-se. Durant la temporada que l'Eilis torna al seu poble natal, la protagonista es retroba amb un vell amor que la convida a preguntar-se si encara és a temps de començar de zero.

La protagonista d'Ocàs i fascinació no té nom i està sola al món. El dia que la propietària del pis on lloga una habitació li diu que té 48 hores per buscar-se un altre lloc, s'adona que està condemnada a passar una temporada al carrer. Aquest és el punt de partida de la nova novel·la d'Eva Baltasar, que planteja al lector un món en què l'única sortida a l'ofec provocat pel capitalisme salvatge és la bogeria.

Traduïda a una vintena de llengües, Mariana Enriquez és ara mateix un dels referents més internacionals de la literatura argentina gràcies a una aproximació al gènere de terror que combina elements sobrenaturals amb apunts sociohistòrics, l'influx de les llegendes i la santeria amb un detallisme realista sovint esfereïdor. Un lugar soleado para gente sombría ha arribat quatre anys després de la celebrada novel·la Nuestra parte de noche, i inclou relats com el del viatge d'una parella a un petit poble on coincideixen amb un artista pertorbador o el d'una mare morta que reapareix a la casa on va morir i es comunica amb la filla.

Ferran Grau ha inventat una llengua viva i a estones incomprensible per donar veu a un grup de skinheads a la Barcelona de fa dues dècades. A més de ser un exercici creatiu de primera, Hiperràbia és la lliure elaboració literària d’un dels crims que ha quedat en la memòria dels barcelonins: el del caixer automàtic del carrer Guillem Tell, al barri de Sant Gervasi, on una dona sense sostre va morir cremada per les flames que tres nois del barri van encendre una mica perquè sí.

Durant els últims cinc anys han arribat nombroses traduccions al català de clàssics com Jane Austen, les germanes Brontë, Virginia Woolf, Fiodor M. Dostoievski i Charles Dickens. George Eliot (1819-1880) ha estat de les últimes novel·listes que s'ha afegit a aquesta onada: primer va arribar Silas Marner (Edicions de 1984, 2023; traducció de Jordi Fité), una mica més tard, Adam Bede (Adesiara, 2023; traducció de J.A. Cerrato) i finalment ha estat el torn de les més de 1.000 pàgines de Middlemarch. Traduïda per Xavier Pàmies, la novel·la està ambientada en una vila anglesa de províncies fictícia amb vocació de descriure-hi el dia a dia a través d'una àmplia galeria de personatges. Hi bateguen multitud de temes, com ara la situació de les dones, la naturalesa del matrimoni, el paper de la religió, el reformisme polític i la importància de l'educació.

Amb una prosa ajustada i precisa, Alba Dedeu s'endinsa a La conformista en la vida de l'Eva, una dona que treballa amb el marit en una botiga de pollastres a l'ast i que es troba en plena crisi de la mitjana edat. La parella, que té tres filles, estiueja una setmana d’agost a l’Estartit, en un apartament de la sogra. Per molt que, un cop a casa, es dutxi i es posi unes gotes de Chanel 5, l’Eva no s’acaba de desprendre mai d’aquella fortor dels pollastres rostits, que li travessa la pell i li penetra l’ànima. Després de més d'una dècada sense publicar ficció, Alba Dedeu –que es va donar a conèixer amb dos llibres de relats, Gats al parc (Proa, 2010) i L'estiu no s'acaba mai (Proa, 2012)– ha convençut crítica i lectors amb la seva primera novel·la.

La nova novel·la de l’autor de La cinquena planta i L’home manuscrites pot llegir com una reflexió sobre diferents paternitats, les biològiques i les que no ho són: a vegades som més a prop de qui triem que ens faci de pares o de fills que no pas dels que ens ha tocat per loteria. Però hi ha més capes: la de la creació artística com a refugi des d’on desafiar l’estat de les coses, que aquí se centra sobretot en el cinema, però també en l’arquitectura i l’escultura: una de les millors imatges del llibre, per enigmàtiques i per suggerents, és la d’uns nassos gegants que apareixen per la marjal i on la gent aboca coses i, si s’hi acosta prou, pot sentir com respiren.

Escrita amb una prosa rica i precisa, meticulosament treballada, d’una exuberància que no vessa mai –hi ha riquesa estilística, no opulència–, Confeti és la notable biografia novel·lada del músic, director d'orquestra i dibuixant Xavier Cugat. El llibre, que Jordi Puntí ha anat aixecant durant més d'una dècada, va merèixer el penúltim premi Sant Jordi. Fascinat per la figura de Cugat, l'autor de Maletes perdudes s’ha inventat el personatge d’un periodista musical coetani de Cugat, i més o menys amic seu, per tal d’explorar-ne la biografia i reconstruir-la. Sense sofisticacions ni trucs, o només amb els justos i necessaris. Aquest biògraf fictici ho relata tot des de la talaia entre sapiencial i descreguda –ja més fora de la vida que a dins– dels seus cent-tres anys, i, a més, en el passat va firmar un contracte amb Cugie per fer-li de negre literari i escriure'n l’autobiografia.

El professor de filosofia Seymour Baumgartner és un home de 70 anys que comença a experimentar la fragilitat del cos i la proximitat de la fi de la vida intel·lectual. Vidu des de fa una dècada, continua sumant dies i llibres a la seva existència encara que no hagi superat la mort de la dona, la traductora i escriptora inèdita Anna Blume. Encara continua comunicant-s'hi, despert i en somnis. Aquest és el punt de partida de Baumgartner, la melancòlica i lluminosa última novel·la de Paul Auster. L'autor nord-americà va morir pocs mesos de publicar-la, als 77 anys.

Publicada el 1842 i amb una nova traducció d'Arnau Barios, Ànimes mortes és una obra mestra de la sublimitat i el grotesc, una carnavalada i un retaule social exacte. "Hi ha persones que no existeixen com a realitats, sinó com a esquitxos o taquetes sobre la realitat", llegim en la versió que va publicar aquesta primavera La Casa dels Clàssics de la novel·la de Gógol. La història està protagonitzada pel picardiós Txítxikov, que es dedica a visitar grans propietaris i terratinents en la Rússia feudal i tsarista per fer-los una oferta de compra de serfs, anomenats i comptabilitzats com a ànimes, amb la particularitat que l'home, vol comprar serfs ja difunts, però que encara constin com a vius al cens, amb l'objectiu de treure'n rèdit. El número 1 del 2024 és per a una traducció impecable d'un gran clàssic. Una cultura també són els clàssics que podem llegir en la nostra llengua.