50 anys de Lobezno, l’antiheroi salvatge de Marvel

Barcelona“Snikt”. Aquestes cinc lletres han representat des de fa mig segle el so amb què les urpes metàl·liques surten de les mans de Lobezno i és l’únic que milions de lectors necessiten per identificar el personatge, un dels pocs de la història del còmic amb onomatopeia pròpia. Aquest dimarts es compleixen 50 anys de l’arribada als quioscos nord-americans de The Incredible Hulk #181, la primera història del personatge –tot i que els lectors ja n’havien tingut un tastet a l’última vinyeta de The Incredible Hulk #180–. No va ser un debut gaire esperançador: seguint ordres de l’exèrcit canadenc, Lobezno interrompia una lluita entre Hulk i el Wendigo i acabava noquejat pel monstre verd sense haver-li fet ni una esgarrinxada. Res feia intuir que aquell paio amb urpes d’adamantium (el metall irrompible de l’univers Marvel) i uniforme groc llampant es convertiria en un dels personatges més emblemàtics del còmic, segurament l’última gran icona cultural sorgida de Marvel i l’única que pot rivalitzar en popularitat amb Spiderman. Tant que el seu retorn a la pantalla amb Deadpool & Lobezno acaba de convertir-se en la millor estrena de l’any.

Precisament, Deadpool & Lobezno conté una seqüència que serveix d'homenatge a les diferents etapes, uniformes i versions del personatge, una multiplicitat que ressona des d'un naixement que, a l’estil dels primers temps de Marvel, és un exemple de creació col·lectiva, i fins i tot corporativa: l’editor en cap de l’època, Roy Thomas, volia un personatge canadenc per picar l’ullet al segon mercat més important de l’editorial, així que es va empescar el nom (Wolverine) i li va encarregar el disseny al director artístic de la casa, John Romita Sr. Però el debut del personatge a la sèrie de Hulk va ser a càrrec del guionista Len Wein i el dibuixant Herb Trimpe, i caldria afegir-hi Dave Cokrum, que en el debut de Lobezno als X-Men (al mític Giant Size X-Men #1) va acabar de polir l’uniforme i, més endavant, va crear el característic pentinat i fesomia de l’home que s’hi amagava.

Tanmateix, és un altre autor, un que no apareix mai acreditat com a creador de Lobezno, qui va influir més en el destí del personatge: Chris Claremont, guionista dels X-Men des del 1975 fins al 1991, va convertir aquell tap de bassa buscabregues heretat de Wein en un home d’honor carismàtic i amb moltes capes, exemple de la dualitat entre la naturalesa salvatge de l’ésser humà i la nostra capacitat de raciocini. “La gran contribució de Claremont al personatge és la complexitat –explica a l'ARA el teòric i investigador Andrew Deman, autor de l’assaig The Claremont Run: Subverting gender in the X-Men (2023) que fa uns dies va guanyar l’Eisner a millor obra de no-ficció sobre còmics–. Claremont va donar-li a Lobezno una relació complexa amb la hiperviolència que el definia com a personatge, convertint-lo així en una mena de figura tràgica: un home en conflicte amb el tret que més clarament l’identifica”.

La bèstia interior

Aquest dilema ja està implícit en la frase més característica del personatge: “Soc el millor en el que faig, però el que faig no és bonic”, repetida sovint als còmics i les pel·lícules, que encapsula la contradicció intínseca de l’heroi. “La lluita de Lobezno per controlar la seva bèstia interior i per no sucumbir als seus impulsos salvatges representa, convenientment ficcionada, el conflicte entre les pulsions que tots tenim a dins”, escriu el crític i teòric Gerardo Vilches a l’assaig Lobezno: el antihéroe y su dilema, inclòs al llibre Hijos del átomo. Once visiones sobre La Patrulla X (Alpha Decay, 2015). “Lobezno sap que cada vegada que desenfunda les urpes haurà de pagar un preu, és conscient de la immoralitat de les seves accions i de com el veuen els altres. És un antiheroi pur”.

Amb Claremont al timó i el dibuixant John Byrne aportant idees, X-Men es va convertir en la sèrie número 1 de Marvel i Lobezno en el favorit dels lectors. No és un adolescent torturat com Spiderman ni un heroi d’una peça com el Capità Amèrica, sinó un home cínic i endurit, amb un passat misteriós i un codi moral al marge de les convencions socials. Un arquetip molt semblant, com apunta Vilches, a l’heroi crepuscular del western, “les accions violentes del qual permeten fundar una societat més civilitzada i pacífica en la qual no tindrien cabuda”. L’escriptor Gonzalo Torné, enamorat dels X-Men de Claremont, destaca el recorregut del personatge “des de l’animalitat fins a una mena de maduresa més pròpia d’un líder”. “Al principi el personatge era molt misteriós, no sabies gaire bé d’on havia sortit –afegeix–. Un professional, al contrari que Spiderman. Les urpes molaven. I de tant contenir-se era molt emocionant quan les circumstàncies l’obligaven a deixar-se anar”. En un dels moments claus del personatge, a punt de casar-se amb la seva nòvia japonesa, és abandonat i la vinyeta es tanca sobre el seu ull, on es comença a formar una llàgrima.

Una de les idees que Claremont aporta al personatge és la de Lobezno com a samurai caigut en desgràcia, una narrativa que explora en profunditat la seva primera minisèrie del 1982, amb dibuixos de Frank Miller. En els Estats Units post-Vietnam de principis dels 80, l’arquetip del guerrer trencat per dins s’expressa en la figura del veterà de guerra: solitari, ple de ferides psicològiques i amb un caràcter volàtil i antisocial. La psicòloga Suzana E. Flores analitza a l’assaig Untamed (McFarland & Company) la personalitat de Lobezno des de l’òptica del trauma, que ella coneix bé, ja que, com explica a la introducció, va connectar amb el personatge poc després de ser víctima d’una agressió sexual. “Va ser la seva foscor i agressivitat el que em va atreure d’ell –escriu Flores–. Volia comprendre’l perquè, durant aquella època de la meva vida, tenia més en comú amb ell i amb la seva ràbia del que m’agrada admetre”. Per a Flores, Lobezno ens ensenya que és possible “posseir qualitats humanes positives i reconèixer la nostra tendència a la brutalitat”. “Representa un camí dolorós per a molta gent, però també la nostra curació, resiliència i creixement –afegeix–. Abraçar el meu Lobezno interior em va permetre assumir el meu propi patiment”.

Masculinitat hipertòxica?

La complexitat que Claremont introdueix en Lobezno el porta a convertir-se en un personatge d’una masculinitat paradoxal: aparentment molt basada en l’agressivitat i la força i, per tant, molt tradicional, fins i tot estèticament (deu ser l’únic superheroi que du habitualment samarreta Imperi), i, tanmateix, amb una gran empatia, sempre disposat a defensar el lideratge femení: a més, és qui sol exercir de figura paterna de les membres més joves del grup. Per a la dibuixant madrilenya Carla Berrocal, Lobezno és “un matxirulo tremendíssim que representa aquesta masculinitat hipertòxica de l’home que no parla mai de les seves emocions, però alhora és un personatge d’una gran fragilitat i una sensibilitat exagerada que el fan molt interessant”.

Berrocal, que acaba de publicar el magnífic western distòpic La tierra yerma (Reservoir Books, 2024), protagonitzat només per dones, confessa que el primer còmic que va llegir va ser precisament un de Lobezno, que es va convertir en el seu personatge favorit. “Aleshores, aquella representació d’una hipermasculinitat exagerada m’encantava –confessa–. Jo sempre dic mig en broma que Lobezno va ser la primera lesbiana que vaig conèixer, tan pelut com és i amb aquelles camises de quadres... I em sentia molt identificada amb el seu amor impossible per Jean Grey, que estava amb un paio heteronormatiu de cos perfecte mentre que Lobezno era un vell cascat de qui ella passava. En aquell rebuig, d'alguna manera, jo m'hi identificava com a lesbiana”.

Com passa sovint en un mitjà artístic tan sotmès a les exigències del mercat com el del còmic, l’èxit de Lobezno va provocar una sobreexplotació del personatge, que a finals dels 80 va inaugurar sèrie regular pròpia i va multiplicar les seves aparicions com a convidat especial en altres sèries de la casa, i va arribar a ingressar en les files de grups com els Venjadors i els Quatre Fantàstics. Des que un Claremont sobrepassat va cedir el control del personatge, Lobezno ha anat passant de mans en mans amb resultats sovint qüestionables, però ocasionalment brillants, com a la sèrie Arma X del mestre Barry Windsor-Smith, o a la versió futurista i crepuscular que Mark Millar i Steve McNiven orquestraven a Old Man Logan, el Sense perdó de Lobezno. I el 2002 es va trencar la llei no escrita de mantenir el misteri al voltant del seu origen, revelant a la sèrie Origins el seu nom real (James Howlett) i relatant la seva infància al Canadà del segle XIX. “Tot això resta molt més del que aporta al personatge, que es movia millor entre ombres –escriu Vilches–. No necessitem saber d’on ve Lobezno perquè sempre ho hem sabut: ve del bosc, és a dir, del nostre inconscient. És un símbol, i funciona millor com més simple romangui”.