80 anys de la massacre d'Orador: la història dels republicans catalans assassinats pels nazis

Orador de Glana (França)El silenci encara glaça la sang. Al carrer principal només queden edificis enrunats. Al mig de la vorera hi ha la ferralla del que un dia va ser un Citroën. També es poden veure gairebé intactes algunes màquines de cosir, oxidades pel pas del temps. A un extrem del poble s'alça l'església, que ha estat reconstruïda per evitar-ne l'ensorrament. A dins hi van morir cremats vius el 1944 el Llibert, l'Harmonia, el Miquel, l'Angelina, l'Emília i la Núria, sis infants catalans de famílies republicanes exiliades.

Orador de Glana, situat a 23 km de Llemotges (Nova Aquitània), és avui un poble fantasma, testimoni de la pitjor matança de civils perpetrada per les tropes nazis a França durant la Segona Guerra Mundial. Després de l'assassinat de 643 persones -d'una vila que no arribava als 1.600 habitants- i del foc que va calcinar les cases, Orador de Glana es va quedar tal com el van deixar les SS. "Se n'ha de preservar el record, perquè cal que mai més es repeteixi una desgràcia com aquesta", va dir el president Charles de Gaulle el 1945.

Durant l'ocupació alemanya, Orador era un municipi agrícola situat a la coneguda com a "zona lliure", que acollia un bon nombre de famílies catalanes i espanyoles republicanes exiliades. La majoria s'havien establert al poble llemosí a partir del 1940, quan s'hi va crear una Companyia de Treballadors Estrangers (ETC), els grups que va crear el ministeri de la Guerra francès per utilitzar els refugiats com a mà d'obra. En plena Segona Guerra Mundial, la vida al poble era relativament tranquil·la.

Tot va canviar el 10 de juny del 1944. Era un dissabte, el dia en què el poble tenia més vida al carrer i als comerços. Els nens i les nenes eren a l'escola. Ja feia mesos que els alemanys controlaven tot el territori francès i un destacament militar de les SS es va desplaçar a la zona de Llemotges per portar-hi a terme accions repressives contra la població civil, en resposta a un augment dels actes de la Resistència francesa.

Al voltant de la una del migdia, 200 soldats de la tercera companyia del regiment Der Führer de les SS encerclen Orador de Glana i entren al poble. Amb l'excusa d'un control d'identitat, els soldats ordenen a tothom sortir de les cases, les botigues i l'escola. Els ajunten en una plaça. Després separen les dones i els nens dels homes. Les dones i els infants, més de 400, són agrupats a l'església. Als homes els porten en grups a diferents espais tancats, com granges i tallers, on són afusellats. Després hi calen foc. A l'església, els soldats tiren un artefacte de fum i després també hi calen foc. Tots els nens i les dones moren asfixiats o cremats. Abans de marxar, els nazis cremen totes les cases del poble. Una vila sencera eliminada. Només se salven de la mort cinc o sis homes i un nen, que s'havia amagat a casa seva. Orador es queda en silenci per sempre més.

L'últim supervivent

"No t'imagines que es puguin matar persones d'aquesta manera", va dir una de les poques persones que va poder sortir amb vida d'aquell horror, Robert Hébras. El 10 de juny del 1944 tenia 19 anys. Era en una granja amb un grup d'homes quan els soldats van disparar. "Vam caure els uns sobre els altres i jo em vaig trobar sota els cossos d'homes morts. Després els soldats ens van recobrir amb tot el que pogués cremar, com palla, i hi van calar foc. Quan les flames estaven a punt d'arribar on era, no vaig tenir cap més opció que sortir d'allà i escapar-me. Vaig sortir de sota els morts i els homes que agonitzaven i vaig veure que els soldats ja no hi eren. Em vaig poder refugiar en un estable", explicava en un documental. Hébras va morir l'any passat als 93 anys. Era l'últim supervivent de la matança d'Orador.

Martial Brissaud va ser un altre dels supervivents. Tenia 17 anys. A l'arribada de les SS, va pressentir que alguna cosa passaria i es va amagar a les golfes de casa seva. S'hi va estar amagat durant hores i va sentir els crits i els trets. "Només va sortir de les golfes quan es va adonar que la seva casa cremava. En aquell moment no sabia que els nazis havien matat els seus pares i la seva germana", explica a l'ARA la seva filla, Francine Brissaud: "Per al meu pare va ser un trauma. En parlava molt poc o gens. Només va explicar-ne alguna cosa quan ja era gran. Les poques vegades que en parlava, acabava plorant".

Sis nens catalans

En la matança hi van morir 19 republicans exiliats. Una desena eren catalans. La majoria, infants: a la llista de víctimes apareixen els tres fills de la família barcelonina Téllez Domènech (el Llibert d'1 any, l'Harmonia de 7 i el Miquel d'11), les dues filles de la família sabadellenca Masachs Borruel (l'Angelina de 7 anys i l'Emília d'11) i la filla de la família barcelonina Lorente Pardo (la Núria, de 9 anys).

Entre els catalans víctimes de la matança d'Orador també hi ha una comunista del PSUC que estava embarassada del primer fill, Carme Juanós, nascuda a Vilalba dels Arcs (Terra Alta), i els pares dels tres germans morts, Marina Domènech, nascuda a Sant Feliu de Llobregat, i Joan Téllez, anarcosindicalista de la CNT nascut a Saragossa i emigrat a Barcelona de jove. També mor la mare de Núria Lorente, Antonia Pardo, originària de Múrcia i emigrada a Barcelona de petita. Ella i el seu marit, Francisco Lorente, regentaven una botiga de queviures al carrer Rosselló de la capital catalana abans que esclatés la Guerra Civil.

Cap dels catalans que hi havia aquell dia a Orador va sobreviure. Només van evitar la mort els exiliats que el 10 de juny treballaven fora del poble -com tots els homes destinats a les Companyies de Treballadors Estrangers- o els que vivien a les pedanies. És el cas dels pares de l'Angelina i l'Emília, Joan Masachs i Emília Borruel. Les filles, en canvi, van morir cremades a l'església -soles- perquè eren a l'escola quan van arribar les SS. "Com altres habitants de La Fauvette [pedania d'Orador], la seva mare era a casa aliena al suplici exercit a Orador contra les seves filles", escriu David Ferrer Revull al llibre Recorda, en què reconstrueix la història de les famílies republicanes exiliades afectades per la matança. Després de la tragèdia, Emília Borruel i Joan Masachs van tenir dos fills més a Orador i el 1948 van tornar tots quatre a Catalunya.

És desconcertant que cap institució s'hagués preocupat de rescatar de l'oblit aquestes víctimes. La història dels republicans catalans que hi van morir no se sabria si no fos per la feina de David Ferrer Revull, un professor d'institut que el 2016 va visitar el memorial d'Orador amb la família i es va sorprendre quan va veure que hi havia noms catalans i espanyols. "Els noms estaven incomplets i mal posats, amb grafia francesa", recorda. Va veure que hi havia dues nenes de Sabadell, la seva ciutat: "Em va sorprendre que la història d'aquelles nenes no formés part d'una memòria local mínima. Em semblava molt difícil d'entendre que aquests noms i aquestes persones no estiguessin documentats, que no se'n sabés res".

Ferrer Revull va decidir investigar pel seu compte sobre aquelles nenes, l'Angelina i l'Emília Masachs, i sobre la resta de noms catalans i espanyols que figuraven a la llista de víctimes d'Orador. "Em semblava difícil de pair que aquelles persones, i especialment aquells nens, passessin inadvertits i no se'ls hagués prestat ni una mica d'atenció, com sí que s'havia fet amb les víctimes dels camps de concentració. Em produïa tristesa i un neguit complicat d'explicar", assegura.

Durant tres anys, en el seu temps lliure, va buscar partides de naixement, va viatjar a França per remenar arxius d'exiliats i va buscar i entrevistar familiars de les víctimes. Va aconseguir conèixer els noms complets dels republicans que van morir a la matança -gràcies a ell, els noms ja apareixen correctament escrits al memorial local- i va poder traçar la història de cada família. Ho va deixar tot escrit al seu llibre, que és autoeditat, sense ajuda econòmica de cap institució ni govern.

Nova víctima

Ferrer Revull fins i tot va aconseguir que es reconegués la víctima espanyola número 19, Ramona Domínguez, a qui s'havien oblidat. Era l'àvia de tres nens catalans morts a Orador -el Llibert, l'Harmonia i el Miquel Téllez Domènech-, que també va morir aquell 10 de juny. Però el seu nom no sortia ni al memorial ni a la llista oficial de víctimes. Amb la seva investigació, que va iniciar després de veure el nom de Ramona Domínguez en una làpida commemorativa de les víctimes espanyoles, el recompte oficial de la matança va augmentar, cosa que va tenir força repercussió a la premsa francesa i espanyola. "Va ser una mena de justícia poètica perquè la notícia donava una mica de llum a totes les altres víctimes espanyoles", afirma David Ferrer Revull.

Els historiadors encara busquen una explicació a la matança. "Orador era un poble on no hi havia resistents, però massacrant la població es creava el terror. El que volien era aturar les actuacions de la Resistència francesa a través d'atrocitats com aquesta", apunta el catedràtic d'història de la Universitat de Llemotges Pascal Plas. "La d'Orador és una massacre molt metòdica: s'encercla el poble, se separa homes i dones o nens, els tanquen, els disparen i ho cremen tot. El que fan els nazis és crear terror. Hem vist el mateix en altres països com Itàlia i Grècia", sosté Plas. "Va ser una massacre gratuïta, una acció purament de terror que va marcar profundament França", afegeix Benoît Sadry, president de l'Associació de Famílies del Màrtirs d'Orador de la Glana. La seva besàvia hi va perdre sis fills.

Vuitanta anys després de la matança, França no oblida Orador. "Va ser un veritable traumatisme nacional. Va crear un xoc terrible a la regió i a tot el país", recorda l'historiador Pascal Plas. Aquest 10 de juny, el president de França, Emmanuel Macron, i el canceller alemany, Olaf Scholz, retran un homenatge a les víctimes en un cerimònia a la vila màrtir, on aquest diumenge hi ha un memorial que recorda les 643 persones que van morir el 10 de juny del 1944. És un símbol de reconciliació. "Cap persona que visita les runes d'Orador en surt indemne. És un missatge potent sobre la guerra i les seves atrocitats", conclou Plas. Per a Benoît Sadry, la presència del canceller alemany té un gran simbolisme: "El missatge és que no volem que torni a passar mai més. No ho volem tornar a veure". Tots els supervivents ja han mort, però els vestigis quedaran com a testimoni de l'horror nazi.