A.M. Homes: "Quan descobreixes les mentides que t'ha explicat la família et sents més lliure"

BarcelonaEls llibres d'A.M. Homes (Washington D.C., 1961) arrenquen com una muntanya russa. A Jack (1990), un noi de 15 anys descobria que el seu pare era homosexual. A En un país de madres (1993, reeditada ara en castellà a Anagrama) la protagonista anava a teràpia per acceptar que havia estat adoptada, i la terapeuta sospitava que era ella mateixa qui havia abandonat la noia anys enrere. El punt de partida de La revelació (Angle/Anagrama, 2024; traducció al català d'Elisabet Ràfols Sagués), la victòria de Barack Obama a les eleccions presidencials dels Estats Units el 2008, sembla més subtil, però l'autora nord-americana demostra una vegada més que sap com posar el dit a la nafra, perquè se centra en un pare de família republicà que es resisteix a acceptar que "un negre dormi a la Casa Blanca" i prepara un pla amb una desena d'homes poderosos, propers a l'extrema dreta, per frenar la presa de possessió del candidat demòcrata. En paral·lel al complot polític, el protagonista, anomenat Paio Gros, veu com la seva família entra en crisi.

Entre La revelació i la seva novel·la anterior, Ojalá nos perdonen, ha passat una dècada. Per què?

— Soc lenta, no ho puc evitar. És cert que entremig vaig publicar també un llibre de contes, Dies temibles [Angle, 2019], i que he fet algun guió televisiu, però em costa publicar novel·les. N'he fet vuit i tinc 62 anys.

¿Se sent més còmoda amb els contes que amb les novel·les?

— No em sento còmoda amb res [riu]. Recordo unes paraules de Grace Paley, que va ser professora meva: deia que mai aconseguiria una feina com ara "vicepresidenta executiva superior de l'escriptura". Cada vegada que acabes un llibre tornes a començar. Llavors tens una idea i penses: "Me'n sortiré?" I l'experiència prèvia serveix de ben poc, perquè el següent llibre et planteja reptes diferents, sovint superiors, o això és el que vull pensar.

¿Fa molt que treballa en La revelació? Està ambientada fa 15 anys.

— Devia començar a donar-hi voltes poc després del 2008. Quan va guanyar Obama, a Nova York, la ciutat on visc, va sortir molta gent als carrers a celebrar-ho. Que un candidat negre pogués presidir els Estats Units era un canvi important: de cop hi havia tot un col·lectiu que se sentia representat, cosa que no havia passat mai.

Però hi havia una altra part de la població que sentia exactament el contrari…

— Sí. A una part de la població nord-americana li va semblar que havia arribat l'apocalipsi. Cada vegada que algú deia que no podia acceptar que un negre dormís a la Casa Blanca, ho trobava al·lucinant i pertorbador. La victòria d'Obama va despertar una nova onada de racisme i sexisme als Estats Units que encara no ha acabat.

Vostè va triar com a protagonista de La revelació un d'aquests homes, el Paio Gros, un pare de família ric que té por de perdre els privilegis. És un home que no pot evitar deixar anar comentaris racistes i sexistes.

— Sempre que li diuen que és racista o sexista ho nega. El Paio Gros i els amics amb qui es troba voregen els 65 anys, a la novel·la. Ara en tindrien uns 80. Són els últims exemplars de vell home republicà, les restes d'una generació a punt d'evaporar-se.

¿Creu que els seus valors també s'evaporaran, o es perpetuaran en generacions posteriors?

— És una pregunta molt interessant. A dins del Partit Republicà, en comptes de trobar-hi nous republicans amb els valors de sempre, el que hi ha ara és una nova fornada d'extremistes. Els que queden fora d'aquest cercle creuen que han de deixar passar un temps abans no puguin implicar-se en el partit.

A Ojalá nos perdonen, el protagonista era un historiador que s'havia especialitzat en Richard Nixon, president dels Estats Units entre el 1969 i el 1974. Es fa difícil llegir La revelació sense pensar en els Estats Units de Donald Trump.

— Ara tornem a viure un moment delicat. El 5 de novembre Donald Trump podria tornar a guanyar les eleccions. Hi ha molta gent de dretes que ho creu, però també ho creu gent d'esquerres amb poder i influència. Trump no entén la política global ni la societat americana. Viu a dins d'una bombolla on només hi és ell. En realitat, a Donald Trump no li importen els Estats Units. Ell vol ser famós i tenir més diners. Vol fer creure que en té molts, però s'ha arruïnat set vegades! La seva manera de continuar navegant en aquest món és a través d'anar posant demandes judicials.

Vostè va imaginar que Nixon havia escrit contes. Trump ha publicat llibres de poemes. Hem passat de la prosa a la poesia.

— Estem molt millor, no?

Estava sent irònic…

— Jo també! [riu] Vivim temps narcisistes i perillosos. Temo que el que passi al món durant els pròxims deu anys marcarà el segle vinent. Hi ha el canvi climàtic, l'amenaça d'una guerra global, problemes econòmics… i temes de salut. La pandèmia va ser un primer avís.

A La revelació hi ha una dimensió política important, però també una altra de familiar.

— Volia que totes dues tinguessin rellevància. Ens comportem diferent fora de casa que dins. M'interessen totes dues versions d'un mateix.

Un dels personatges més interessants del llibre és la Meghan, una noia que acaba de votar per primera vegada i que aprèn, en paral·lel, que els seus referents polítics no són infal·libles i que els pares l'han enganyat.

— Quan descobreixes les mentides que t'ha explicat la família et sents més lliure. Primer, la veritat et sacseja, però t'acaba empoderant.

Vostè també va descobrir que els seus pares l'havien adoptat quan va néixer. Quan va conèixer els seus pares biològics ja era escriptora. La voluntat de la Meghan és ser general de l'exèrcit. És un empoderament diferent del que normalment apareix als mitjans.

— La Meghan no vol ser testimoni de la història, sinó un agent actiu. És important que les noves generacions s'impliquin en el que creuen i facin coses.

¿La seva mare, la Charlotte, fa el canvi massa tard?

— La Charlotte va créixer en un entorn que li va fer creure que podia ser alguna cosa més que esposa i mare, en aquesta vida, però va perdre aquesta oportunitat.

Una de les escenes més dures i alhora divertides del llibre passa just abans de Nadal. La filla censura que la mare, que acaba de tornar d'un centre de desintoxicació pel seu alcoholisme, ara fumi porros, i li pregunta si és perquè té càncer. Aconsegueix que nosaltres, com a lectors, ens sentim culpables de somriure.

— Ho faig amb tota la intenció. L'humor és fonamental per trencar la tensió ambiental i permetre'ns abordar temes més seriosos. En un moment en què la realitat fa tanta por, l'humor és més necessari que mai. A la meva psiquiatra li preocupa quan deixo de ser divertida.

¿Caldrà que esperem deu anys per a una altra novel·la seva?

— No ho sé. Ara estic treballant en una cosa que no sé si acabarà sent un llibre. El protagonista és una intel·ligència artificial en forma d'arbre que viu al pati d'una casa de Califòrnia. L'arbre és el terapeuta de la família, fins que arriba un dia que deixa d'aconsellar-los i comença a reflexionar sobre la seva pròpia existència.