Acollir animals a casa: un voluntariat poc conegut que s’expandeix

BarcelonaJa tenia tres gossos a casa però al veure aquells ulls tan tristos de l’Ària li va ser difícil quedar-se impassible. Va avisar el centre que s’emportaria la gossa, de només un any –afectada per una malaltia greu al cor, rinitis crònica i leishmaniosi–, amb la idea que passés els últims tres mesos de vida que suposadament li quedaven en companyia. I ja han passat més de tres anys. “Ara té prohibit morir-se, almenys fins d’aquí una dècada –bromeja Esther Sánchez–. Cada dia que viu és un regal”, assegura aquesta voluntària, que també va acollir en el seu moment un gat de tan sols 15 dies de vida i uns quants gossos fins que van trobar un lloc d’adopció definitiu. Oferir temporalment la pròpia llar per acollir animals de companyia encara continua sent una opció poc coneguda, però aquest tipus voluntariat s’ha incrementat en refugis i entitats, en alguns casos fins al 80%.

“Abans era habitual pensar: «Què fa aquesta gent tenint a casa animals que no són seus?» Ara, en canvi, hi ha molta acceptació i es veu amb normalitat ser una llar de trànsit. És una tendència que va a més. El gos o el gat en lloc d’anar a parar a un centre es queden temporalment en un entorn que els pertoca com a animals de companyia que són fins que no surt la veritable família. Hi ha molts beneficis”, indica Paula Calvo, antrozoòloga. Principalment, s’eliminen les gàbies, els animals habiten en un espai més natural i còmode, la socialització amb l’humà és més estreta i s’eviten alguns problemes de comportament per avorriment. “En un refugi no hi ha una figura de referència estable, cosa que pot desconcertar l’animal i provocar-li més estrès. Ha de competir per l’espai i el menjar i no hi ha les rutines habituals que després necessitarà per viure en una casa. Estar en una llar d’acollida facilita aspectes de l’adaptació: se l’ha ensenyat a passejar i a fer les necessitats a fora. A part tenen amor i dedicació, cosa que també els ajuda en la seva recuperació física i mental”, afegeix Calvo. 

A l’Ària cada sis mesos li han de fer una ecografia del cor i els seus passejos són sota control: no pot cansar-se perquè s’ofega, ni tenir massa estímuls per no patir sobresalts. Precisament, els animals que estan malalts o els més vells són els que necessiten amb més urgència una d’aquestes llars. Les medicacions que pren, a més, són cares. Però ni l’Esther ni els altres voluntaris s’han de preocupar per la despesa, perquè tot el que suposa tenir cura de l’animal va a càrrec de les protectores. “Assumim el cost de la seva alimentació, la medicació i les visites veterinàries. L’atenció que oferim al voluntari és permanent: fem un acompanyament i un seguiment. Estem en contacte amb els responsables en tot moment. Tenen a la seva disposició un telèfon 24 hores per si necessiten ajuda o volen fer alguna consulta”, comenta Rossi Perea, coordinadora del voluntariat del Centre d’Acollida d’Animals de Companyia de Barcelona (Caacb), pioner en la creació d’aquest tipus d’acolliment. El centre barcelonès té 57 cases estables d’acollida i actualment té un total de 63 animals acollits en diferents llars, tot i que a l’estiu, amb la cria de gats, aquesta xifra creix i arriba fàcilment al centenar. “Vam començar l’any 2014 al veure que molts dels gats i gossos per la seva particularitat no podien tenir una adopció normal. La seva situació requeria que les famílies els poguessin tenir temporalment per després entrar al procediment habitual d’adopció. Ara ja tenim constituïda una xarxa molt consolidada amb un programa estable de cases d’acollida”, ressalta la cap del departament de Protecció dels Animals de l’Ajuntament de Barcelona, Anna Ortonoves.

Altres animals amb preferència per entrar en cases d’acollida són els que acaben de sortir d’una operació quirúrgica i han de fer un postoperatori, els cadells i les mares lactants. “Són molt vulnerables i, d’entrada, no trobaríem cap família per a ells”, afegeix Ortonoves. I és que a l’hora d’adoptar, a més, la llei tampoc ho posa fàcil: estableix que l’animal ha d’estar en “perfecte estat de salut”. “Qui vol adoptar un gos cardiòpata? O un gat amb insuficiència renal? Així, les cases d’acollida són una oportunitat per a aquests animals malalts, que a vegades fins i tot han estat abandonats per això o perquè són vells”, lamenta.

Prova de l’auge de les cases d’acollida és que en poc temps també ha crescut el nombre d’entitats animalistes que treballen només amb llars i no disposen d’instal·lacions pròpies. “Cada cop hi ha més gent que vol ajudar i obre les portes de casa seva a un animal que ho necessita. Ho fan de manera desinteressada. Les famílies n’obtenen un benefici emocional, la satisfacció de poder ajudar un animal”, subratlla Elia Sierra, presidenta de l’associació de protecció animal Sos 4 Patas Barcelona, una entitat que rescata animals abandonats o en situació de perill i els reubica temporalment en diferents llars.

Mentre que el 2019 tenien 10 cases d’acollida, aquest any ja arriben a les 18 (un 80% més). També hi ha altres raons per a aquest creixement: “Ens estem trobant, a més, que moltes famílies que mai han tingut un gat o un gos volen provar si poden tenir-ne un. Acollir s’està convertint en una manera prèvia d’adoptar, però sense totes les responsabilitats: tens un animal a casa, aprens els deures que comporta, el cuides i està tutelat per una associació fins que l'adopta definitivament alguna altra família”, descriu Sierra.

No tothom, però, pot fer aquest voluntariat, ja que un dels requisits indispensables és disposar de temps. “Demanem que siguin famílies amb disponibilitat per a l’animal, sobretot si han de prendre medicació o rebre alguna atenció especial. Les acollides de lactants són de les més delicades perquè al principi se’ls ha de donar el biberó cada tres hores i després cada quatre. Sense les seves mares, les probabilitats que l’animal visqui són més baixes. Això implica molta dedicació del voluntariat”, afirma Perea. “El voluntariat de lactants, inicialment, no sap com donar un biberó, per això els fem formació sobre com fer aquestes cures”, puntualitza Ortonoves.

Hi ha un seguit d’eines que es posen a l’abast dels voluntaris per fer el procés d’acolliment tan fàcil com sigui possible, tot i saber que hi haurà un final més que previsible. “Tots els petits que he tingut m’ha costat un disgust tornar-los. En el moment d’agafar-los i entregar-los és un drama. El comiat és un moment duríssim”, confessa Sánchez. De vegades l’adopció temporal passa a ser un acolliment definitiu. “Hi ha una connexió tan especial que no puc tornar l’Ària”, diu Sánchez, que seguirà amb l’Ària i els seus altres dos gossos –el tercer va morir–. I ressalta: “Tenia una amiga que fent acollides es va arribar a quedar fins a vuit gats petits. No podia donar-los!”. “És inevitable sentir una barreja de sentiments: entre tristor i felicitat. Però els voluntaris han de saber que l’animal tindrà una bona vida. És bo deixar espai per poder ajudar-ne d'altres”, conclou Calvo.