Ada Castells: "Soc una mare que necessita que la cuidin"

BarcelonaLa fi dels temps arriba en plena primavera, a la nova novel·la d'Ada Castells (Barcelona, 1968), editada per L'Altra i que porta un títol que cal explicar, Solastàlgia, el dolor de qui se sent testimoni de la destrucció de la Terra. "Quan ressonen les trompetes dels set àngels, recordo que tinc l'Apocalipsi amagat al calaix de les calces", escriu la narradora, una dona de mitjana edat que decideix marxar de Barcelona després que bona part de la ciutat quedi inundada. El lector l'acompanya en el seu nou dia a dia a l'Empordà, combinat amb reflexions sobre les complexitats de la maternitat, la vida en parella, l'angoixa pel canvi climàtic i el record d'un episodi traumàtic del passat.

La Sara, protagonista i narradora en primera persona de Solastàlgia, no passa pel seu millor moment. Per què?

— El món on viu és complicat: hi ha el confinament a causa de la pandèmia, al qual cal sumar les inundacions per culpa d'una sèrie de pluges torrencials. A més, a títol personal ella es troba en una època difícil: és una escriptora que no sap de què escriure, l'ataca el remordiment per una cosa que va fer i no s'ha perdonat i té una filla adolescent.

La relació entre mare i filla és tensa, sovint.

— És una etapa dura. Quan arriba l'adolescència, la criatura que t'havia adorat et tracta com si fossis un monstre. Com a mare has d'estar serena i guiar-la en la vida... però en aquell procés de fi del món la Sara no sap si recomanar-li que estudiï, que treballi, que visqui la vida perquè ens queden dos dies o que sigui de les que inicien aquest procés necessari de canvi d'estil de vida al qual estem cridats. No podrem continuar així gaire temps més.

Solastàlgia és una novel·la sobre "un món que s'enfonsa". Tres anys després, n'hem après alguna cosa, de la pandèmia, o hem fet veure que no havia existit?

— Hem volgut continuar com si no passés res, però alhora hi ha temes que abans de la pandèmia no es comentaven tant com ara. Per exemple, hi ha la qüestió energètica, que està damunt la taula sobretot arran de la guerra d'Ucraïna, però també la subvenció de les plaques solars i la recerca de noves alternatives. Des de fa uns mesos ens diuen que la temperatura ambient ha de ser de 19 graus, a les cases, a les oficines i a les botigues. Aquestes i altres mesures antipàtiques s'hauran d'anar incorporant cada cop més.

L'instint de supervivència ens marca. També a la protagonista, que tot i el pessimisme tira endavant.

— Si volem sobreviure haurem de renunciar a la comoditat.

¿Per això se'n va, amb la família, a ocupar una casa a l'Empordà? "L'objectiu és refundar l'Edat Mitjana amb tecnologia del segle XXI", llegim a la contracoberta de la novel·la.

— Hi ha una idealització de la vida al camp que és molt ingènua. La natura és molt dràstica, t'envia inclemències per tots costats. A l'estiu són els mosquits, a l'hivern fa un fred que pela.

¿La solució és el decreixement i la desacceleració?

— La desacceleració s'anirà produint per raons lògiques. I penso que hi contribuirà la feminització de la societat. Valors com la no competitivitat, tenir presents les cures, valorar la lentitud, l'amabilitat, la sororitat... Això és el que ara toca. No podem continuar amb tanta testosterona.

El teu anterior llibre, Mare (La Campana, 2019), examinava la maternitat des de la perspectiva d'una filla. Aquí passa al revés. ¿És una mena de díptic?

— Allà jo feia de filla, i aquí faig de mare. Soc una mare particular, perquè estic desorientada i mostro la meva fragilitat. A una mare se li demana solidesa, que et sàpiga aconsellar, guiar i cuidar. Aquí és al revés: soc una mare que necessita que la cuidin.

La salut mental té un protagonisme destacat, a Solastàlgia.

— Totalment. La salut mental és un dels grans temes del nostre temps. Si durant aquests últims anys hi ha tantes crisis de salut mental és precisament per aquesta necessitat d'autoengany constant que tenim. Durant la pandèmia vam haver d'abaixar el ritme i això ens va fer mirar al mirall. El que vam veure va ser que hi havia moltes coses per canviar i millorar. Tenim un planeta desendreçat i brut. Si no el cuidem una mica ens n'anirem en orris: és l'única casa que tenim. L'aturada va ser beneficiosa per examinar-nos, però és un fet traumàtic que haurem d'assumir. Si fem veure que no ha passat res no ens en sortirem.

La Sara s'ha de reinventar professionalment molt abans de la pandèmia. Abaixar el ritme. Medicar-se. ¿Hi ha una crítica a la medicació?

— No volia fer una crítica a la medicació ni a vies alternatives per recuperar-te. La salut mental és un tema molt delicat. Són els psiquiatres, els que han de prendre decisions per cuidar els pacients. Sí que volia subratllar que la salut mental no té a veure només amb els neurotransmissors, sinó que també té importància el context en què et trobes i la vida que portes. Hi ha vides que et poden portar més fàcilment a estar fotut. Pots petar fàcilment, si treballes dotze hores diàries en condicions precàries, tens una criatura petita que et necessita i una mare amb Alzheimer a qui l'assistència no cuida prou...

En el context de la novel·la, la sotragada de la maternitat és forta.

— La maternitat és una interpel·lació dura. De tota manera, jo continuo pensant que no me la perdria.

Encara que el món s'acabi, continua tenint sentit tenir fills?

Sí. Tenir fills és l'única manera de suportar la fi del món. Pots assumir la cura d'una persona, però no de tot un planeta.