Adeu-siau, racó de pensar
El racó de pensar s’ha fet servir i es fa servir sovint com un càstig encobert, més suau i benvolent que els càstigs tradicionals, però no deixa de ser una mena de càstig. En comptes d’enviar la criatura a la seva habitació o fora de l’aula, se l’envia al racó de pensar. Però també és cert que, ben utilitzat, ha representat una evolució del càstig. Això és quan el seu propòsit no és castigar, sinó afavorir l’autoconsciència i l’autoregulació de la conducta o de les emocions per poder parlar-ne després. Però té una sèrie de mancances i contrapartides, començant pel mateix nom, que conviden a superar-lo i a deixar-lo enrere.
D’entrada, resulta estrany que hi hagi un racó per pensar, com si pensar fos una cosa que només es faci o es pugui fer en aquest lloc determinat i que només hagin de fer quan fan una malifeta o quan tenen les emocions desfermades. No hi ha pas un racó d’estimar, d’il·lusionar-se, de riure, de plorar, de ser feliç. D’altra banda, demana tres impossibles a les criatures, sobretot a les més menudes: que pensin sobre si mateixes i sobre aspectes amb rerefons ètic quan encara no tenen la capacitat de fer-ho; que ho facin quan estan emocionalment sobrepassades, que és precisament quan més costa fer-ho, i el que trobo pitjor, que ho facin soles. Els infants necessiten l’acompanyament adult per pensar sobre el que senten, el que necessiten o el que fan. Però abans de pensar, necessiten calmar-se. I la proximitat adulta, el seu escalf, la seva parla i escolta comprensiva o els seus braços acostumen a ser un remei força més amorós i eficaç per calmar-se.
Amb els coneixements i la comprensió actual que tenim sobre les emocions i la varietat de recursos que hi ha per acompanyar-les i harmonitzar-les, el racó de pensar no només no ens fa cap falta sinó que contravé algunes de les bases de la neurobiologia cerebral i alguns dels principis d’una educació més humana. Per descomptat que hem d’ensenyar els infants i adolescents a adonar-se’n quan les seves emocions es desborden o les seves conductes són inadequades. Però no cal enviar-los a cap lloc concret a fer-ho. Es tracta d’ajudar-los a crear aquest lloc a dins seu, així com a buscar els seus propis espais i recursos per calmar-se. I per a totes dues coses ens necessiten a nosaltres.
