Adolescents a casa, adolescents a l'aula

Tinc dos fills. Catorze i onze anys. El primer és adolescent i l’altre viu en una preadolescència més intensa que l’adolescència del gran. Dos nens totalment diferents. Físicament i de caràcter. Que siguin diferents em fa tocar de peus a terra com a pare. Ni ho faig tan bé alguns dies ni tan malament uns altres. Això sí, sempre has d’estar preparat per al caos. Complir amb la rutina i els horaris és tota una proesa familiar. El món laboral i la societat en general ens demanen sempre anar al màxim. Els que tenim fills encara dependents fem mans i mànigues per arribar i complir, això sí, esgotats a tot arreu.

He de dir que nosaltres som uns pares peculiars, i els nostres fills comencen a saber-ho i a valorar-ho (espero). La meva dona també és professora i escriptora. No fem la mateixa assignatura ni escrivim el mateix tipus d’obres però no es pot negar que a casa som creatius i artísticament sensibles. Penso que els nostres fills també ho són i desitjo que explorin aquesta possibilitat en el futur. A casa els quatre passem d’una manera o una altra per les aules. Això marca el tarannà de la família (deures i reunions a dojo). La docència m’obliga a treballar cada curs amb adolescents, eternament, i en grups molt nombrosos, fet que em dificulta ajudar-los de manera individualitzada. No sempre és senzill tractar-los i entendre’ls. Amb els anys he entomat problemes greus amb les famílies dels meus alumnes. He vist nois i noies en situacions complicadíssimes i com a tutor sempre he fet tot el que ha estat a les meves mans. El secret per connectar tant amb els alumnes com amb els fills és disposar d’una paciència infinita i escoltar-los amb atenció. A casa, tot i així, també ens treuen de polleguera. Quan menys t’ho esperes exploten conflictes entre germans que esparveren les orelles dels veïns més sords de l’escala. Però com que la meva dona i jo som escriptors i professors, sempre raonem molt bé totes les nostres queixes. Una altra cosa és que aquest sigui un mètode infal·lible. No soc perfecte, ningú ho és, però intento ser un pare just i bo, que evita els conflictes, encara que quan cal intervenir-hi, reconec que em costa per por a fer el problema encara més gros.

Marcar els límits

No sempre és fàcil marcar els límits, fins on poden o no poden arribar. Amb els alumnes em sembla tot més clar. Deixar-los fer, als fills, pot ser una bona estratègia per mesurar la teva confiança en ells. Després, si cal, retalles i negocies. Si no supervises i controles, al final les normes de convivència te les posen ells. I no és recomanable. Per exemple, en el tema dels estudis, a un no cal dir-li que faci els deures. L’altre necessita una empenta per engegar. Els dos estan enganxadíssims a les pantalles, però això dona per parlar-ne en un article sencer. Intento no comparar-los encara que sigui difícil. Me’ls estimo per igual, i per molt que no ho vulgui, pateixo. Pateixo cada dia. És el que duc pitjor, els seus problemes. Els veig créixer i intento avançar-me a les dificultats que trobaran pel camí. Sense protegir-los en excés, evidentment. Tenen tot el dret a equivocar-se i a aprendre dels seus errors. Però des de fa un temps, potser a partir de la pandèmia, que el món en general no m’agrada com funciona ni cap a on va. Veig que els espera un futur complex i antipàtic. De moment, com a pare, ho faig com puc perquè siguin (siguem els quatre) prou feliços.