Les adolescents controlen més els telèfons de la parella que els nois
Un estudi alerta que les noies de 14 a 17 anys segueixen el patró tòxic de l'amor romàntic
BarcelonaDos de cada deu adolescents estan en una relació sentimental en què hi ha violència, bé com a víctima, perpetrador o tots dos papers alhora. En qualsevol cas, és el període vital en el qual aquestes conductes antisocials són més homogènies, segurament perquè són relacions que s’acaben aviat. Com passa en l’etapa adulta, les dones són les víctimes principals, però doblen el percentatge de perpetradors, respecte al dels homes. En aquesta edat de primeres relacions i amors, les pràctiques violentes majoritàries són les que tenen a veure amb el control i escrutini de les passes de l’altre membre de la parella.
Aquesta és una de les conclusions de Violència en les relacions de parella entre adolescents, un article dels investigadors de la Universitat de Barcelona Noemí Pereda, Marta Codina i Diego A. Díaz-Faes, que aquest dilluns publica l’Observatori Social de la Fundació ”la Caixa”. A partir de 4.000 entrevistes a joves escolaritzats entre els 14 i 17 anys es fa una radiografia de les dinàmiques de violència, des del punt de vista de qui la rep i també de qui l’executa.
Noemí Pereda, que també forma part del Grup d’Investigació en Victimització Infantil i Adolescent (GReVIA), explica que les dades de l’estudi no difereixen gaire d’altres que s’han fet a Europa sobre el mateix àmbit o recentment la fundació FAD-Joventut a Espanya. Entre els adolescents enamorats, l’escrutini del telèfon mòbil, les xarxes socials o el control dels moviments de la parella es donen en una de cada deu parelles (13%). També es dona en forma de vigilar o limitar el contacte amb amistats o fins i tot família.
“No es pot banalitzar aquest tipus de violència perquè no en tots els casos, però sí que en alguns, pot ser el primer pas a conductes més greus”, assenyala la investigadora. És a dir, no tots els adolescents agressors acabaran sent adults agressors, però cal estar a sobre i fer tot el possible per fomentar “bons models”. Amb una prevalença menor, però a tenir en compte per la seva gravetat, se situen les agressions físiques (3,6%) i un preocupant 6,6% d’agressions sexuals.
Més agressors sexuals
Si bé les dones són les víctimes majoritàries de les agressions sexuals (6,6%, pel 2,1% d’homes), també són les que propinen més cops i bufetades i cops de peu. De la fotografia de víctimes i perpetradors es destaca una situació que pot resultar contradictòria: les dones són les que més pateixen el control, però alhora són les que el perpetren més. La tendència és compartida amb altres treballs previs i s’explica, en paraules de la coautora de l’article, “pel model educatiu que ha prevalgut en els últims anys respecte a la violència en les parelles adolescents”. Si bé, per sort, ha creat “rebuig social” de les agressions dels homes, també ha generat que moltes noies siguin més sensibles a reportar aquestes conductes.
Per a Pereda, aquest comportament de les dones es deu a una mala interpretació de què és l’empoderament de les dones, perquè en realitat, aquest grup de dones agressores imiten els patrons masculins més tòxics creient que són “més fortes” així. En el fons –reflexiona l’experta– “continua primant la idea aquella que si em controla és que «m’estima i pateix per mi»” en una clara visió “tradicional i patriarcal del que suposa l’amor romàntic”.
Ni és amor ni és romàntic, assenyala Pereda, que insisteix que el control no és ingenu, sinó que es tracta “d’un acte de violència amb el qual es coarta la llibertat”. En aquest sentit, assenyala que s’han posat “de moda” programes de televisió que promocionen “relacions tòxiques, amb dones controladores”. Són aquests rols els que s’han de combatre perquè els adolescents –i la població en general– acabi per “rebutjar” els seus comportaments. La paradoxa és que el sobrecontrol de la noia al noi es gira en contra seva, perquè en molts casos la reacció del controlat és l’agressió física.