Avi? Tot és molt complicat!

BarcelonaEls dilluns vaig a buscar-ne dos a l’escola i anem junts a dinar a casa. Un dia, mentre m'esperava a la sortida, vaig sentir aquesta conversa:

- Pues yo ya llevo cuatro.

- No, jo en tinc tres de les meves filles.

- Es que la mía se juntó con un chico que ya tenía dos y dos de ella (pausa). Todo es muy complicado.

- Més que complicado, és feina!

En el meu cas yo llevo siete, però, com la senyora de la conversa, contravinc la primera accepció del diccionari de la llengua, quan defineix avi com “pare del pare o de la mare”. D’aquests set, quatre encaixen amb la definició, els altres no. Certament: todo es muy complicado. Aquest dilluns, mentre dinàvem amb dos dels que encaixen, els vaig demanar com veien la figura de l’avi. Resposta: “Un avi és una persona molt gran que va amb bastó, que té la pell molt arrugada i que duu bigoti”. Salto (una mica decebut, ho confesso) per exclamar: “Però si cap dels quatre avis que teniu va amb bastó”. Fan com si no em sentissin, com si la realitat estigués per sota de la fidelitat al diccionari, que en la seva segona accepció defineix avi com: “Home d’edat molt avançada”.

A l'espera d’una redacció més afinada del terme avi, proposo una nova entrada que faci més justícia a la realitat d’avui, això és: a les situacions complicades, als avis que van sense bastó, als que exerceixen des de la pantalla de l’ordinador, etc. Proposo, a més, que a l’hora de buscar noves definicions es tingui en compte que ningú sap fer de pare, ni d’avi, ni del que sigui, abans de ser-ho. Són ells, els que venen dues generacions després de nosaltres, els que ens ajuden a exercir del que toqui. És l’experiència la que ensenya, el dia a dia, el contacte, la manera d’interactuar... En el meu cas, set situacions, set maneres de procedir i set aprenentatges compartits. No actuo sempre de la mateixa manera, perquè en cada cas em trobo davant d’algú que és diferent. Per això puc afirmar que tinc set esplèndids mestres, i això és el que més reconforta.

Sense cap voluntat d'alliçonar

La vida és com un mar, amb ones de tota mida i empenta. Ells aprenen a créixer en aquest mar i necessiten adults que mostrin com ho fan, sense cap voluntat d’alliçonar, perquè qui alliçona no afavoreix l’intercanvi; jo necessito saber que, després de tot, hi seran ells, indignats davant les injustícies i amb la força necessària per jugar-se la vida. Per la meva banda, hi poso pessigolles, carícies, estones de joc, contes, molts contes, i també la submissió al caprici dels superzings (totes les sèries) i les horribles cartes de Pokémon. Ells hi posen surrealisme, interès per conèixer noves històries, alguna trapelleria i, sobretot, ganes d’ampliar el seu coneixement del món. De tot plegat en surt una conversa bidireccional que ens permet conèixer quin és el rol que uns i altres hem d’exercir.

No parlo d’experiències separades, sinó d’un procés compartit de socialització que ens situa en aquest espai d’incerteses que és el mar de la vida. Unes ones s’enlairen plenes de força a l’horitzó, d’altres s’acosten ja un xic cansades a la platja. Aquestes ones estan al cas de les que venen darrere, però ja no les poden controlar, ni volen fer-ho; només desitgen que siguin valentes i que res les aturi si abans no han fet el seu trajecte.