I així, fins a l’infinit

En el categòric i adjectivable Jaume C. Pons Alorda sempre tot és orgiàstic, immens i multitudinari i el que no ho és se n’acaba infectant per mor de les ones expansives. Parem esment, en primer lloc, en el títol, aquest cop: Mil súmmums. I quan encetes les pàgines d’aquest darrer poemari seu, adreçades “a qui el vulgui”, el que sobta, assalta i xoca més al lector és l’horror vacui de la pàgina gairebé immaculada i el vers tallant i de mètrica variada. El final d’aquest com el precipici d’un espadat pronunciat. Si li rota, com un demiürg, no s’està de llançar la paraula síl·laba avall pel penya-segat sense ni tan sols parar la corda del guionet de salvament mitjançant el qual ens ho indiqui. N’hi ha força de juganers i humorístics, n’hi ha de monosil·làbics. Paradoxes i sinestèsies arreu.

Hi imprimeix el ritme veloç que el poeta desitja d’experimentar amb aquestes composicions, que probablement traeixen el ritme frenètic de la seva pròpia existència. Després d’arribar al cim, tanmateix, s’ha proposat de decréixer o enviar a les flames tot el que escrigui ni que sigui “per recuperar/una mica d’espai” perquè un dels seus adjectius preferits segur que és 'incontinent', que alhora sense el prefix en 'conté' un altre: 'continent'. I aquesta és la veritable notícia aquí avui. El fet que Jaume C. Pons Alorda faci propòsit d’esmena de començar a contenir-se! A jutjar pel llibre, no obstant això, sembla més aviat una intenció que altra cosa, probablement, perquè en ell mateix el poeta és incontenible. I sortosament, afegim-ho, tal volta ho esdevindrà sempre!

Molt sovint es palpa l’ara i aquí impossible d’agafar, però també sotja el dia de demà en què solament restarà l’obra immanent. Les persones que hi som ara no serem res i potser per això “més val morir de vida” si al final “tots acabarem/al mateix clot”. Crec que hi ha al darrere una filosofia vitenca molt nítida i ben assumida.

El llibre s’acompanya amb il·lustracions enigmàtiques al mig amb explosions onomatopeiques a l’edifici del Fons Monetari Internacional, que són obra de Cristòfol Pons Benito. I una poesia socialment compromesa en aquesta segona meitat que es parapeta rere les oficines del FMI. Però el missatge envers el futur no és completament desesperançat, tanmateix, perquè “malgrat/tots els/malgrats/el món/mereix/salvar-se”, conclou el poeta a La rèplica.